Normalment, el dia 31 d'octubre, data que m'encanta, us regalo un relat. Enguany no és gaire terrorífic, però el vaig escriure amb il·lusió fa uns pocs dies i espero que us agradi. Gràcies per la vostra fidelitat. Que passeu una bona castanyada, negrots.
De la modernitat i les seves coses
Ser qui sóc en ple segle XXI és un autèntic problema. Tot juga en contra
meu. Podria posar-vos tants exemples que no acabaria mai. Un d’ells: el soroll.
Sempre hi ha tant de soroll, que ningú no para atenció a les meves cadenes,
aquelles mateixes que segles enrere, en els temps foscos de la superstició i
l’alquímia, terroritzaven el més pintat. En canvi, ara, res d’això. Amb la
proliferació imparable de motors, botzines, sirenes d’ambulàncies, músics de
carrer, manifestacions de protesta, partits de futbol, guiris i més guiris i més
guiris (és la manera moderna de dir
“turistes”), nens que surten d’escola, adolescents fent “botellón”, etcètera,
ja em direu a qui pot importar un arrossegar de cadenes a l’estil clàssic. A ningú,
no ens enganyem. De fet, ni se senten. Fins i tot jo he de parar l’orella, de
tant en tant, per estar segur que no les he perdut!
Un altre entrebanc és la llum. Maleït Edison! La desaparició de les
espelmes ha fet molt mal als del meu gremi. Ara les cases estan plenes de
bombetes, flexos i fluorescents. I al carrer encara és pitjor, amb tantes
faroles, rètols comercials i fars de cotxes i motos. Per no parlar de l’odiosa
i inoportuna il·luminació nadalenca, que ens fot enlaire l’època més propícia i
obscura de l’any. Els meus amics, aquells que Dickens va fer famosos, ja no
volen sortir. Estan sempre arraulits en un racó, autocompadint-se. S’han fet
grans, pobrets, però tenen tota la raó. Amb tanta claror, cap de nosaltres no espanta.
Com que no hi ha misteri, els nostres llençols semblen d’allò més normal (només
cal pensar que avui en dia quan menys t’ho esperes uns estranys humans
anomenats frikis et munten una
desfilada de zombis amunt i avall). Per tant, qui no s’imaginaria que formem
part d’aquest nou món? Sap greu dir-ho, però passem totalment desapercebuts.
Fins i tot un dia que em vaig colar al cinema per veure El sisè sentit, un nen em va aprofitar per tapar-se. Deia que
l’aire condicionat estava massa fort.
I després, hi ha una altra cosa. La competència. Abans només érem tres o
quatre: homes llops, vampirs, mòmies, nosaltres i para de comptar. Ara no. Ara
tenim una gamma d’intrusos, encapçalada per tota la fauna que ve d’altres
planetes, que ens han relegat a la cua de la por. A qui pot esfereir una ombra
blanca amb una cadena ben canònica? A ningú, home, a ningú!
En resum, que ho tenim ben fotut.
Ara bé, no tot és un desastre. Com a mínim, hi ha una cosa positiva.
Aquesta sí. I és que mai no havíem anat tan nets. Segles enrere la neteja de la
nostra indumentària, llençols que acumulaven de seguida pols dels racons,
teranyines enganxoses, pudor de fum de les fogueres i sutge negre del carbó,
era un enorme problema, sobretot a l’hivern. Els havíem de rentar als
safareigs, refregar-hi el sabó, esbandir-los amb aigua glaçada, estendre’ls
regalimant i esperar tremolant que s’eixuguessin. Passàvem molt de fred, molt.
Allò no era, de cap manera, una no-vida de qualitat.
En canvi, actualment les coses han fet un tomb. Beneïdes rentadores i
assecadores! Entrem en qualsevol hotel ˗si pot ser de luxe˗ i ens barregem
ràpidament amb la roba de llit de les habitacions i amb les tovalloles i els
barnussos dels hostes. El procés dura poquíssim i el teixit queda molt esponjós
i suau. En un tres i no res anem ben nets i polits. És fantàstic, de veritat. Un
plaer enorme! I amb aquella oloreta de suavitzant!
Tanmateix, tot té un risc, això sí. El tema de la neteja també. Per
desgràcia, l’he viscut en ombra pròpia. Una nit no vaig ser prou ràpid i la
cambrera em va fer servir per a fer el llit de la suite nupcial. No cal que us
digui com vaig acabar. Mai no m’havia sentit, i mireu que tinc anys, tan
rebregat, avergonyit i xop.
Anna Maria Villalonga