La
puta d’oros és la primera novel·la de la barcelonina Elena Torres Girbau,
una història de dolor, mort i venjança amb uns personatges molt treballats
i una ambientació que tots nosaltres podem reconèixer.
Les relacions humanes -sobretot les familiars- hi juguen un paper cabdal. L’autora es proposa enfocar la ficció des de la posició de la víctima i, per a fer-ho, crea el personatge protagonista de l’escriptora Jana Martí, que mai no s’ha refet d’una terrible agressió que va patir quan era una noia molt jove. Es tracta d’una agressió que quasi li costa la vida, en el marc de la mal dita “Transició política” i a mans d’un grup de sinistres personatges de l’extrema dreta. Fins aquí puc (i vull) explicar. La resta, l’haureu de llegir vosaltres.
Les relacions humanes -sobretot les familiars- hi juguen un paper cabdal. L’autora es proposa enfocar la ficció des de la posició de la víctima i, per a fer-ho, crea el personatge protagonista de l’escriptora Jana Martí, que mai no s’ha refet d’una terrible agressió que va patir quan era una noia molt jove. Es tracta d’una agressió que quasi li costa la vida, en el marc de la mal dita “Transició política” i a mans d’un grup de sinistres personatges de l’extrema dreta. Fins aquí puc (i vull) explicar. La resta, l’haureu de llegir vosaltres.
La novel·la està confegida, o almenys és
una de les interpretacions possibles, a base de dualitats. Personatges positius
i negatius; passat que incideix directament en el present; recursos típics del
gènere negre versus un vessant més intimista, psicològic i de drama històric; justícia
contra llei; construcció de les figures femenines en contraposició a les
masculines; i dicotomia pel que fa als espais. Barcelona és l’escenari dels
records més dolorosos, lloc inhòspit, dur i fosc, carregat de connotacions
negatives. Calafell i sobretot Llançà (ambdós pobles tenen força importància dins
la novel·la) estan descrits com els locus amœnus on la
Jana se sent còmoda i protegida.
La trama resulta molt intensa. Elena Torres usa els recursos del “noir”
per reflexionar críticament sobre un període encara recent i sagnant de la
història d’Espanya, però ho fa des de l’interior de les persones, dels seus
sentiments, vivències i pors. S’allunya clarament del pamflet per intentar
reproduir la realitat, per provar de conjurar els fantasmes que molts de
nosaltres encara portem dins.
La novel·la és llargueta (451 pàgines)
i, tot i que per al meu gust podria haver estat més succinta, no es fa gens
pesada. L’autora sap interessar-nos, enganxar-nos i dosificar la informació.
Els personatges resulten perfectament creïbles. Jo m’hauria estalviat les
histories d’amor, però això ja és una dèria meva. En canvi, m’ha agradat molt el
desenvolupament dels fets, que ens mena sens dubte a plantejar-nos les
fronteres entre el bé i el mal, la justícia i la llei i la legitimitat de certs
tipus de revenja.
Enhorabona, Elena. I per molts anys.
Tinc una acumulació de pendents, però tinc moltes ganes de llegir-la i segurament passarà davant de molts.
ResponEliminaUna altra per tenir en compte, gràcies. La llista pel 2016 ja comença a crèixer.
ResponEliminaI la llista va creixent...
ResponEliminaGràcies Anna Maria!
Marta Valls
La tindré en compte! Em passa com altres: moltes ganes de llegir, molts llibres a la cua i poc temps!! Gràcies!
ResponEliminaMolt bé, doncs, per a l’Elena! Si a la primera noveŀla ja ha aconseguit tant, quines noveŀles més magnífiques ens esperen d’ella!
ResponElimina