La puta d’oros, d’Elena Torres Girbau

 

 

La puta d’oros és la primera novel·la de la barcelonina Elena Torres Girbau, una història de dolor, mort i venjança amb uns personatges molt treballats i una ambientació que tots nosaltres podem reconèixer. 

Les relacions humanes -sobretot les familiars- hi juguen un paper cabdal.  L’autora es proposa enfocar la ficció des de la posició de la víctima i, per a fer-ho, crea el personatge protagonista de l’escriptora Jana Martí, que mai no s’ha refet d’una terrible agressió que va patir quan era una noia molt jove. Es tracta d’una agressió que quasi li costa la vida, en el marc de la mal dita “Transició política” i a mans d’un grup de sinistres personatges de l’extrema dreta. Fins aquí puc (i vull) explicar. La resta, l’haureu de llegir vosaltres.

La novel·la està confegida, o almenys és una de les interpretacions possibles, a base de dualitats. Personatges positius i negatius; passat que incideix directament en el present; recursos típics del gènere negre versus un vessant més intimista, psicològic i de drama històric; justícia contra llei; construcció de les figures femenines en contraposició a les masculines; i dicotomia pel que fa als espais. Barcelona és l’escenari dels records més dolorosos, lloc inhòspit, dur i fosc, carregat de connotacions negatives. Calafell i sobretot Llançà (ambdós pobles tenen força importància dins la novel·la) estan descrits com els locus amœnus on la Jana se sent còmoda i protegida.

La trama resulta molt intensa. Elena Torres usa els recursos del “noir” per reflexionar críticament sobre un període encara recent i sagnant de la història d’Espanya, però ho fa des de l’interior de les persones, dels seus sentiments, vivències i pors. S’allunya clarament del pamflet per intentar reproduir la realitat, per provar de conjurar els fantasmes que molts de nosaltres encara portem dins.

La novel·la és llargueta (451 pàgines) i, tot i que per al meu gust podria haver estat més succinta, no es fa gens pesada. L’autora sap interessar-nos, enganxar-nos i dosificar la informació. Els personatges resulten perfectament creïbles. Jo m’hauria estalviat les histories d’amor, però això ja és una dèria meva. En canvi, m’ha agradat molt el desenvolupament dels fets, que ens mena sens dubte a plantejar-nos les fronteres entre el bé i el mal, la justícia i la llei i la legitimitat de certs tipus de revenja.

Enhorabona, Elena. I per molts anys.    

 

 

Amb l'autora a la Llibreria Alibri, on vaig tenir el plaer d'acompanyar-la en la presentació.