Alex, de Pierre Lemaitre

Fa pocs mesos vaig ressenyar, aquí mateix, Irène, la novel·la amb la qual Pierre Lemaitre inaugura la sèrie policíaca del comandant Camille Verhoeven, aquest petit (de talla) i gran (d’esperit i capacitat) policia parisenc que a hores d’ara ja ha enganxat milers de seguidors, jo inclosa.

Que Pierre Lemaitre prestigia el gènere ja ho vaig comentar en aquell moment, però amb aquesta segona entrega ho reafirma de manera brillant. Feia temps que no llegia una novel·la capaç de trencar amb tanta finesa l’automatisme perceptiu del lector. Amb aparença de procedural típic, i sense deixar de ser-ho, la sèrie Verhoeven contempla el noir a la cara i es permet esmicolar un cop i un altre el nostre horitzó d’expectatives. A Alex res, absolutament res, no és el que sembla d’entrada, fins el punt que, un cop acabada la novel·la, he decidit tornar enrere i rellegir un capítol cabdal (no puc explicar quin) per comprovar com Lemaitre tracta les anticipacions. I ho fa impecablement. Tot està lligat, justificat, pensat al mil·límetre. Em trec al barret.  

 

 

La trama és potent: una noia segrestada i salvatgement torturada, una recerca policial contra rellotge, una fugida en condicions extremes... i tot un seguit d’esdeveniments inesperats i impactants que ens impedeixen apartar-nos del llibre. El suspens i la intriga amaren la ficció, tot convertint-la en un entreteniment de primer ordre, però la crítica social és ferotge. La violència de gènere, l’abús a menors, la sordidesa de certs ambients familiars. I la venjança. La més pura, subtil i merescuda venjança. Hi ha un diàfan esclat de la justícia poètica en el desenllaç d’Alex, una necessitat de reparació de la maldat que arriba a posar d’acord dos personatges (Verhoeven i el fiscal) que en realitat no es poden sofrir.

A propòsit dels personatges, la feina de Lemaitre resulta molt interessant. Verhoeven és sens dubte el protagonista, però sense la presència coral dels seus companys (el cap i els subordinats) no podríem acabar de copsar la seva complicada psicologia. El seu terrible patiment intern (per motius que no vull revelar, per si algú encara no ha llegit Irène) rep el contrapunt de l’ajuda no sempre explícita dels amics que l’envolten. A Alex, el gasiu Armand protagonitza un detall tan tendre i inesperat que gairebé m’ha fet plorar.  

 

No cal dir que m’he convertit en fan indiscutible d’aquest grup humà tan heterogeni i especial. Lemaitre sap dosificar perfectament les informacions, barrejant harmònicament els aspectes personals (s’allunya totalment de l’indesitjable costumisme que altres s’entesten a col·locar dins del gènere) amb les qüestions policials. El resultat és novel·lesc però creïble, rocambolesc però versemblant, proper però dur. Funciona. Funciona molt bé. La sèrie té un cert toc a l’estil Mankell-Wallander, dels quals m’atreviria a suggerir que Lemaitre n’és admirador. Això sí, a la francesa. No cal dir que a mi m’encanta que tot plegat passi a França, un país on m’hi sento tan bé.

En fi, novel·la i sèrie altament recomanables. Enganxen de mala manera. Així que ja estic demanant públicament a la gent de Bromera que s’espavilin i ens delectin aviat amb el tercer capítol. L’estarem esperant amb candeletes.

 

 

 

Aquesta ressenya també ha aparegut al Digital Núvol