M'enterro en els fonaments és una de les novel·les més reeixides i
conegudes de Manuel de Pedrolo. Escrita l'any 1961, no es va publicar fins el
1967. Tot i que no pertany al grup de les obres negres pedrolianes considerades
canòniques, M'enterro en els fonaments posseeix un bon nombre dels
recursos de la novel·la criminal i d'intriga.
A la coberta posterior de la recent
edició que, amb motiu de l'Any del Centenari, ha fet magníficament Sembra
Llibres, hi podem llegir:
En la convulsa Barcelona del final dels
anys seixanta, un pare descobreix unes fotos de caràcter sexual a l'habitació
del fill universitari. Entre aquestes, però, encara en troba una de més
compromesa: la d'un home mort. A partir de la troballa, el pare començarà a
investigar l'agitada vida del jove immers fins al coll en les lluites contra la
dictadura.
Suposo que amb aquesta sinopsi les ganes
de llegir la novel·la es desperten de seguida. I pagarà totalment la pena,
negrots i no negrots. Tanmateix, M'enterro en els fonaments és molt més
que un text ple de suspens que ens enganxa des de la primera pàgina.
Es tracta d'un retrat viu i sincer d'una
època de dictadura i repressió on cadascú sobreviu com pot. Evidentment,
Pedrolo fa una reflexió i una crítica punyents, però construeix la novel·la a
partir de la psicologia d'uns personatges dibuixats amb un encert i un detall
envejables. El text va molt més enllà de la voluntat de denúncia i del desig de
deixar constància d'un moment històric. Pedrolo, a través dels seus
protagonistes, ens fa obrir els ulls a les diferències generacionals, a la
hipocresia familiar (i social), a la dificultat d'entendre's que sovint amara
la relació entre pares i fills.
M'enterro en els fonaments va de la mentida, dels prejudicis, de
l'ocultació, de la incomprensió, del sexe, de l'amor i de la violència, però
per damunt de tot és una profunda indagació al voltant d'un tema que sovinteja
dins la literatura pedroliana. M'estic referint al dilema moral entre el bé i
el mal, a la pregunta terrible de si el fi justifica els mitjans, a la idea
dolorosa de la culpa. I Pedrolo no té resposta, per això cap del seus
personatges no se salva èticament i per això no ens hi sentim identificats.
L'amoralitat no està renyida amb una causa noble i un assassí ho pot ser per
molts motius, però no per això deixarà d'haver matat. Trobo molt honesta
aquesta visió pedroliana, que confirma un cop més la seva pròpia honestedat
personal.
M'enterro en els fonaments va tenir una adaptació cinematogràfica,
intitulada La respuesta (1968-69), dirigida per Josep Maria Forn. Pels
problemes amb la censura no es va poder estrenar (en castellà) fins el 1976. La
versió catalana encara ens va arribar uns quants anys després, el 1984.
Ara que Sembra Llibres (com he indicat
abans) ha tornar a publicar la novel·la, no teniu cap excusa per a no
llegir-la. És una de les consecucions d'aquest centenari, que molts editors
s'hagin engrescat de valent. O sigui que ja ho sabeu. Aquestes festes, negrots,
enterreu-vos en els fonaments.
1 comentari:
Acabo de mirar a la biblioteca Robarts i la tenen! És l’edició de 1967, d’Edicions Proa.
Gràcies!
Publica un comentari a l'entrada