No us vull enganyar. Em fa una
certa vergonya confessar que fins ara no havia llegit res de l’autor francès,
nascut el 1962 i professor a la Universitat de Nancy, Philippe Claudel. I
encara me’n fa més després d’haver acabat Les
ànimes grises (2003), atès que he descobert la seva esplèndida veu: imprescindible,
d’elevat gruix literari i amb un segell personalíssim, realment especial. No
crec exagerar si afirmo que Les ànimes
grises és una d’aquelles novel·les
que qualsevol escriptor desitjaria haver signat.
Abans de continuar voldria deixar
constància de la gran volada estilística del llibre, que aconsegueix un registre
absolutament adequat per a l’època que recrea. Vull destacar també la traducció
perfectament trobada d’Anna Casassas. Feines així demostren l’enorme
importància dels traductors. No puc dir el mateix de l’edició de La Magrana, ja
que el llibre conté uns errors tipogràfics que m’han posat molt nerviosa.
Continuem.
Sempre resulta complicat posar
etiquetes a la literatura, sobretot quan no segueix les convencions
establertes. Per aquest motiu em resisteixo a incloure Les ànimes grises dins de cap consideració de gènere. I no perquè
pensi que això significa rebaixar-li el nivell (evidentment, res més lluny del
meu ideari), sinó perquè, senzillament, no em sembla possible. Malgrat que vaig
adquirir el volum a la llibreria “Negra y Criminal”, tinc clar que Les ànimes grises (un títol que, per
cert, trobo immillorable) se situa per damunt de qualsevol catalogació susceptible
de restringir els seus límits. Es tracta d’un llibre que només usa el crim com
a pretext per afrontar qüestions molt més profundes, jo diria que transcendentals,
sobre l’ésser humà. Un text intel·ligent, penetrant, valent, finíssim de ploma,
elaborat amb delicadesa, amb detall, amb cura. Una vertadera joia.
L’acció té lloc en una petita
ciutat francesa durant els darrers anys de la Primera Guerra Mundial. El
detonant de la trama: l’assassinat d’una nena petita. Ningú no sap qui ho ha
fet, hi ha diverses possibilitats, la incertesa persisteix... El narrador (en primera persona; un policia, privilegiat
espectador dels fets) escriu a la vellesa tota la història. A l’inici sabem
molt poc d’aquest narrador, ja que adopta el paper de jo-testimoni i gairebé no
parla d’ell mateix. Allò que li interessa és explicar els esdeveniments, dibuixar
un vívid retrat de l’entorn. Diria que la seva precisió és gairebé quirúrgica.
El lector assisteix impactat, des de la primera pàgina, a la descripció ˗franca, dolorosa, punyent˗ de la gent del poble, les
seves accions, relacions, manera de viure.
A la petita ciutat hi ha una
fàbrica d’interès estratègic, de manera que els homes que hi viuen no han hagut
d’anar al front. Treballen tots a la fàbrica i observen la guerra des de la
distància, a través dels retrunys inacabables dels canons i de les llistes de
víctimes. De tant en tant, hi ha desertors que vaguen pels voltants del poble,
com ànimes en pena. L’allunyament físic
de les trinxeres i de les bombes permet a Claudel ˗al jo-testimoni de Claudel˗ llançar una mirada especial al damunt de l’impacte d’un
dels conflictes bèl·lics més cruents de la humanitat.
El narrador és un observador
excepcional, despietat, únic. La seva anàlisi de la gent que l’envolta (veïns,
amics, coneguts, familiars) esdevé absolutament esfereïdora. L’absoluta crueltat
dels poderosos, reflectida mitjançant una caricatura mordaç que resulta més
terrorífica que qualsevol enfocament seriós o tràgic, ens deixa estabornits. El
narrador de Claudel, que de mica en mica també ens farà participar del seu drama
personal (evoluciona del jo-testimoni al jo-protagonista), du a terme una
immersió extremadament subtil en la psicologia dels personatges. Però no només
això, ja que la seva aguda percepció del fet social, de la realitat de l’època,
de les conseqüències de la guerra (per més llunyana que sembli), del futur
inapel·lable de la fauna humana que desfila davant dels nostres ulls, resulta
igualment exacta, igualment dura, igualment magistral.
La novel·la ens aboca a una
certesa inapel·lable. Tots som ànimes grises, tots guardem records que ens
torturen. Errors, febleses, fets que convé amagar. El narrador de Claudel persegueix
una fita des de l’inici de la seva història: mostrar la veritat. La veritat és
l’únic llegat que ens pot deixar, per més mal que ens faci. Des d’aquest punt
de vista, l’obra s’allunya absolutament de qualsevol tipus d’hipocresia. No hi
ha concessions. Ni Claudel ni el seu narrador no es mosseguen mai la llengua.
Per desgràcia, de vegades la
veritat no podem conèixer-la del tot. De vegades s’obstina en mantenir una part
oculta, emboirada. En qualsevol cas, la indagació pregona dins del nostre propi
jo a què ens obliga la lectura de Les
ànimes grises no pot deixar indiferent ningú.