dimecres, 4 de juny del 2014

La promesa, de Friedrich Dürrenmatt





Com sabeu perfectament els afeccionats, La promesa, novel·la de 1957 escrita per l’autor suís en llengua alemanya Friedrich Dürrenmatt, està considerada a hores d’ara un clàssic (modern) del gènere. L'aportació de l’autor, innovadora i renovadora, resulta imprescindible per entendre l’evolució de la narrativa negra en la segona meitat del segle XX. Subscric al cent per cent les paraules de Enrique de Hériz, recollides a la coberta posterior de l’edició ˗esplèndida per cert˗ que va fer l’editorial Navona l’any 2013.
La gran novela negra europea moderna, de alta calidad literaria, inquietud social y hondura moral, no existiría sin precursores como Dürrenmatt.
Efectivament, Friedrich Dürrenmatt (1921-1990) va col·locar les bases per al desenvolupament d’una diferent manera d’entendre el “negre”. Dramaturg, assagista, guionista, pintor, fou autor també d’un bon nombre de novel·les, entre les quals algunes joies del gènere. El jutge i el botxí i La sospita, ambdues de principis dels cinquanta, poden considerar-se l’avantsala de La promesa, títol amb el qual excel·lí de manera absolutament inqüestionable.



Evidentment, no escriuré ara una ressenya típica. La novel·la ja l’heu llegit molts de vosaltres (i, en cas contrari, què esteu esperant?). Tanmateix, vull parlar-ne en aquest bloc, ja que era una de les meves assignatures pendents. Durant molts mesos vaig anar fent un recorregut al voltant dels orígens del gènere, de les seves diferents característiques, dels autors, de les modalitats, de les èpoques. Però semblava que el moment de La promesa no acabava d’arribar. Enguany, aprofitant que l’he rellegida durant la meva estada acadèmica a la Universitat de Lille, he pensat que ja no podia allargar la mancança ni un minut més.

No hi ha dubte que la novel·la és una obra mestra. De manera senzilla, sense absurditats supèrflues, ens fa viatjar a l’interior de la psique humana. La força d’una promesa, la voluntat de reparar el mal, són capaces de capgirar per sempre la vida d’un home. La trama ens aboca a descobrir una dimensió filosòfica en l’exploració de les fronteres del crim.
No és gratuït el subtítol de la novel·la: Réquiem por la novela policíaca. El mot “rèquiem”, com us podeu imaginar, posseeix aquí un significat ben simbòlic: no es tracta del final d’un gènere, sinó del seu renaixement gloriós. Com l’Au Fènix quan ressorgeix, renovada, de les seves mateixes cendres. Dürrenmatt ens està indicant que pot fer una altra cosa, que vol fer una altra cosa. I ara tots sabem que ho aconseguí amb escreix. Per a ell, la deducció lògica, que no té en compte l’atzar, no pot resoldre els enigmes de l’ésser humà. Cal saber que existeix la casualitat, els imponderables de l’existència. El final de La promesa és inesperat i trencador, i encara ho devia ser més en el moment de la seva escriptura. Constitueix un revulsiu en relació amb l’antiga narrativa d’enigma, però també una manera sibil·lina i intel·ligent de vincular el gènere al vessant  psicològic de la literatura, tan en voga a mitjan segle xx.
S’han fet dues versions cinematogràfiques de La promesa. La primera, contemporània del llibre: El cebo, dirigida per Ladislao Vadja el 1958. La segona, molt més recent. És la versió de Sean Penn intitulada El juramento, de 2001.     
Per acabar, us copiaré les citacions que inclou l’edició de Navona. Em sembla una bona manera de confirmar la meva opinió i un bon colofó per cloure aquest petit article:
Un autor monumental y esencial injustamente olvidado. Asómate a sus páginas: no te arrepentirás (Rosa Montero).
Friedrich Dürrenmatt es un escritor insobornable (Óscar López).
Friedrich Dürrenmatt es el más grande indagador del presente (Luis Sepúlveda).
Una obra maestra...definitivamente. Imposible de olvidar (The New York Times).
     
      

12 comentaris:

  1. Anna Maria, també hi ha una novel·la relacionada: El cebo, de Tomás García Yebra (Funambulista, 2009), que reprodueix a la coberta el cartell cinematogràfic de El cebo.
    El text de la contracoberta:
    Las Navas del Marqués (Ávila) en la década de los 60. Un cabrero descubre el cadáver de una niña de nueve años en un pinar. Meses después, la maestra de escuela, doña Carmen, pasea con su perra por los pinares del barrio de la Estación. La perra empieza a ladrar. La maestra se acerca al chucho y observa, aterrorizada, el cuerpo ensangrentado de Mariló, una de sus alumnas, con un corte mortal en la garganta. En el pueblo, de apenas tres mil quinientas almas, no había ocurrido nada tan violento desde la Guerra Civil. Un pueblo de gente tranquila, pacífica, dedicada a sus rutinas diarias. ¿Quién habrá podido cometer semejante salvajada? Samuel González y el sargento local Isidro Peláez intentarán quitarle la careta a la alimaña asesina que vive en la comunidad.

    ResponElimina
  2. He vist El cebo, però no he llegit la novel-la, cosa que penso esmenar tan aviat com pugui. De la manera que en parles ja la voldria tenir.
    Gràcies pels teus enllaços.

    Àngels Freixa

    ResponElimina
  3. Oh, Jordi, moltes gràcies per la informació. Ets un pou de ciència!
    Ho anoto per tenir-ho controlat.

    Gràcies, Àngels. T'encantarà.

    ResponElimina
  4. Gràcies Anna per l’elaboració tan acurada de la teva informació.

    ResponElimina
  5. Aquest és un dels meus llibres predilectes del gènere, que he rellegit en l'edició de Navona que cites (la nena amb reminiscències de Caputxeta vermella, molt encertada).
    M'agrada la tècnica narrativa, amb aquesta aparent senzillesa, la paràbola del flahsback, la composició de Barlach, els girs elegants i l'epíleg brutal. Quantes coses podem aprendre els aprenents del gènere...!
    La influència d'aquest cl`sssic modern, com dius, és enorme i la podríem rastrejar en multitud de novel·les i de cintes de cinema (tal com vam parlar fa poc, "True Detective" seria una més).
    Ara que estic escrivint de nou un text del gènere, me n'adono que inconscientment se m'hi ha escolat una mica de Dürrenmatt...

    ResponElimina
  6. Perdoneu, tinc un petit problema per penjar el meu comentari, Per di de cas, deia que entre la ressenya i els vostres comentaris no me'n podré estar, segur... I que agraïda a tots, deia...

    ResponElimina
  7. Gràcies Jordi, Lluís i Montse.
    Lluís, les teves aportacions són ben oportunes. Evidentment, la influència de la novel.la la podem trobar moltíssim. Jo no he pogut estendre'm més per manca de temps, però no volia que al bloc hi continués mancant una entrada sobre l'autor i l'obra. Tu hi has afegit valor. Gràcies!

    ResponElimina
  8. Vaig veure "El cebo", el dibuix me l'ha recordat; compraré la novel·la ressenyada, em fa il·lusió!
    A la llista! Gràcies Anna!

    ResponElimina
  9. Jo no sé què estic esperant!!! Ja tinc ganes de llegir la novel·la!
    Gràcies!!

    ResponElimina
  10. No he llegit Dürrenmatt, però després de llegir el teu article veig que m'hi he de posar. Gràcies!

    ResponElimina
  11. Ja l'havia llegit aquest post, però ara que m'he empassat la novel-la en dos dies valoro molt més tot el que dius. És ben trencadora en el gènere de novel-la negra i té un final per mi memorable. També et preguntes fins on és lícit arribar per aconseguir el que consideres que serà un bé colectiu. Una boníssima lectura.

    Àngels Freixa

    ResponElimina