Segona tanda de lectures des de juliol de 2019

Tal com vaig prometre, aquí teniu una segona tanda de les meves lectures negrotes des del dia 11 de juliol de 2019, data de la darrera ressenya. Per no fer posts interminables, encara hi haurà una tercera i s'haurà acabat. Gràcies, negrots.    

Cazeneuve i les clavegueres de la ciutat, d'Oriol Molas i Ferran Grau

Segon capítol de les aventures d'Enric Cazeneuve, el primer detectiu privat de la ciutat de Barcelona. Un llibre ben escrit, ben documentat, ben ambientat, que té cura de tots els detalls. La crítica de la societat del moment (1913) lliga perfectament amb la crítica social que podríem fer ara, paral·lelisme que no deixa de neguitejar. L'excel·lent dibuix dels personatges és un fet a destacar. Els principals, ja són amics que estimem. Els secundaris o circumstancials sovint són "tipus" que ens ajuden a reproduir el marc històric. Picades d'ullet literàries i agradables tocs d'humor arrodoneixen una molt recomanable lectura. Ja estic esperant el tercer!

Els crims de la taula periòdica, de Xavier Duran i Jordi de Manuel

Novel·la juvenil però apta per a tots els públics, molt agradable en la lectura i prou divulgativa en temes científics i temes socials. Molt recomanable si teniu fills, nebots o nets adolescents. Vosaltres també en gaudireu. 

Em diuen Fletxa, de Joan Carles Ventura

Novel·la guanyadora del VI Premi Memorial Agustí Vehí-Vila de Tiana. Una ficció divertida i fresca, crítica i àcida, ambientada als anys 80 del segle XX. Abans dels mòbils, abans de l'euro. En temps de pessetes, cabines telefòniques i contestadors automàtics. Amb un toc woodyallenià molt a l'estil de "Misterioso asesinato en Manhattan" i aquella poca vergonya  del valencià col·loquial, hi trobem uns personatges delirants, fins i tot una Miss Marple valenciana de primer nivell. Vaig formar part del jurat del premi i ara que l'he rellegit encara m'ha agradat més.   

Els àngels em miren, de Marc Pastor

Una fusió entre el negre, el fantàstic i la política-ficció que s'insereix de ple en l'univers Corvo/Pastor. Jo, que el segueixo des de La mala dona i que vaig entrevistar-lo àmpliament per a Les veus del crim, m'hi sento còmoda en aquest univers. M'agrada, encara que, com és normal, algunes novel·les m'arriben més que d'altres. Aquesta m'ha agradat molt, la negror que destil·la, els homenatges que conté (molts noms amb al·lusions diverses), la singularitat, retrobar personatges antics. Un text plenament postmodern i recomanable, que podeu llegir independentment de la resta del corpus.  

El despertar del navegant, de Maribel Torres

Un text ben escrit i ben travat, llegidor, amè i actual. El robatori d'un quadre, un Miró molt valuós, és l'inici d'una peripècia que ens enfonsarà en un "mar" de corrupció empresarial i política. I mai millor dit això de "mar", us ho puc garantir. Crec que és una novel·la per a un públic ampli.   

Ella, de Damià del Clot 

Un llibre inquietant, original, sorprenent, amb històries creuades que acaben lligant i un estol de personatges molt especials. Es llegeix en un sospir, amb l'agilitat que el propi llibre ens planteja com a tret principal. Per a mi ha estat una agradable sorpresa. 

Primera tanda de lectures des de juliol de 2019

Sabeu que des de l'estiu passat no he penjat ressenyes al blog. Em feia molta falta descansar i desconnectar. Continuo necessitant un reset, però també és cert que em tortura el desgavell de la meva llista de lectures. El blog sempre em va resultar molt útil per tenir-les controlades. Així que he arribat a una solució intermedia, que no em sembla malament. Com que a Facebook i a Twitter he anat penjant breus opinions de cada llibre, les aniré publicant aquí, agrupadas. Serà la manera de no abandonar totalment el blog i de deixar constància dels llibres que llegeixo. En aquest post hi posaré totes les novel·les negres llegides enguany fins avui (11 de març). En posts successius recuperaré les que falten de 2019 des de la darrera ressenya, que data del dia 11 de juliol. 

Espero que us sembli bé la idea, negrots. 

Teoria del gall, de Margarida Aritzeta

Acabada la darrera entrega de la sèrie de la inspectora Mina Fuster. He xalat com una vedella. Personatges extraordinaris (amb una nana d'ulls liles que m'ha robat el cor), absoluta maduresa narrativa, recursos infinits, excepcional utilització dels registres lingüístics. Imaginació, tendresa, intertextualitat, homenatges, erudició, crítica, defensa de la cultura popular i la literatura oral, desinhibició, duresa, negror, violència, denúncia. Tot això i molt més és la novel·la. No us la perdeu. 

La condición animal, de Valeria Correa Fiz

Relats de terror que, a priori i per la coberta, semblen paorosos. Però no. M'han agradat, però de por, poca. Són dotze històries que impacten i que, com passa sempre en tots els reculls, unes m'han arribat més que unes altres. El llenguatge i el to narratiu, de clara tradició argentina, m'ha encantat. Si alguna cosa li falta, són els finals inesperats. Els relats excel·leixen més durant el seu desenvolupament que no pas per una conclusió contundent. No és el que l'autora buscava. En qualsevol cas, la lectura m'ha resultat molt plaent. 

La mà de ningú, de Vicent Usó

Amb un retard inclassificable (atès que la primera edició és d'octubre de 2011), acabo aquesta interessant novel·la de Vicent Usó. Estava fent cua pacientment a la meva pila interminable, però per sort tot arriba. I com que els llibres no caduquen, us la recomano. Un trencaclosques de personatges curiosos (i alguns esgarrifosos) que aconsegueixen atrapar-nos des de la primera pàgina.  

Restaurant Caníbal, de Gabriel Magalhaes 

Una novel·la delirant i sorprenent, ambientada a Porto i narrada en un to força poètic, malgrat el tema terrible que tracta. Mentre la llegia pensava: i si una cosa així està passant de veritat? Espero que no! M'ho he passat molt bé. 

L'hivern del coiot, de Ferran Grau

Finalitzada la lectura, et felicito, Ferran Grau, per aquest true crime tan especial. Una història esgarrifosa que no us pot deixar indiferents. Una molt bona contribució a l'encara escàs inventari del non-fiction en català. No us el perdeu. 

Asesinato en la planta 31, de Per Wahlöö

He llegit per fi un altre dels que feien cua. Una distopia lleugerament futurista, escrita el 1964, ambientada en un règim totalitari que ha destruït la recerca, la creativitat i la cultura. Un règim que ha imposat la censura sense que gairebé no es noti i que ha convertit la població en una massa conformista, avorrida i acrítica. La similitud ideològica i de plantejament amb algunes de les novel·les de Manuel de Pedrolo m'ha semblat indiscutible i m'ha encantat descobrir-ho. És obvi que ambdós autors, de la mateixa generació, compartien interessos, malgrat la distància geogràfica i política dels seus països, Espanya i Suècia. Homes d'esquerres, honestos i intel·ligents, m'hauria agradat que s'haguessin llegit mútuament.   

Perdoneu les nostres culpes, de Marie Vindy

Inspirada en una sèrie de crims reals, l'autora fa un reivindicació en forma de novel·la. La necessitat de visibilitzar la violència de gènere i la poca contundència de la justícia en algunes situacions o pel que fa a certes víctimes. L'autora coneix el tema de primera mà perquè és cronista judicial a Dijon. La traducció l'ha perpetrat la Maria Llopis.

Escapisme, de Marc Moreno

La darrera novel·la de Marc Moreno, publicada per Més Llibres. Una crook story descarnada i realista, amb personatges desnonats per la vida, que no et deixarà indiferent. 

El seu inesperat final, tampoc. 

La favorita de l'Harem, d'Andreu Martín 

La favorita de l'Harem és la darrera novel·la d'Andreu Martín, la segona de les aventures de l'histriònic Mili Santamarta, amo i senyor del bordell més llustrós del món mundial, o si més no de Barcelona. Un text divertit, amb moltíssima acció i molt imaginatiu, amb el qual el seu autor és evident que s'ho ha passat pipa. 

    

Cazeneuve i la revenja dels desvalguts, d’Oriol Molas i Ferran Grau

Cazeneuve i la revenja dels desvalguts, publicada per Capital Books el mes de febrer d’enguany i escrita a quatre mans per Oriol Molas i Ferran Grau, és la primera entrega de la sèrie protagonitzada per Enric Cazeneuve, el primer detectiu de la ciutat de Barcelona. Ambientada el 1909, durant els esdeveniments de la Setmana Tràgica, es tracta d’una ficció agradabilíssima de llegir que, personalment, m’ha fet passar una estona fantàstica.

Amb el rerefons històric esmentat, referències reals molt interessants (especialment destacable la menció de l’article silenciat a l’època “La ciutat del perdó”, de Joan Maragall), una ambientació curosa i ben documentada i unes descripcions mesurades, el text resulta fàcil de llegir. Parlem d’un procedural d’època, que no deixa d’homenatjar Sherlock Holmes i que està farcit de picades d’ullet, algunes impagables.

El to és proper, permet somriure malgrat la truculència dels crims, i mostra un especial interès en la versemblança i en la construcció dels personatges. No se’ns escapa que els autors han volgut crear uns protagonistes amb qui ens puguem identificar i als quals puguem estimar. L’esforç és evident i ho aconsegueixen. És la llavor que justificarà que ens hi enganxem de cara a nous episodis. Ara tots estimem Cazeneuve, en Cinto, la Filo i l’Enriquet, a qui li auguro un futur prometedor.   

Tanmateix, no és un text banal ni humorístic, malgrat el to lleuger. La crítica associada al cas dels diversos assassinats és punyent. El ressò feminista i de justícia poètica sura pertot, inclòs en un final que aplaudeixo especialment.

En fi, que ja estic esperant la pròxima. S’agraeix trobar obres ben escrites i coherents, i més amb la dificultat afegida de la doble autoria. Sí, s’agraeix molt, negrots.