Presentació de "Quan la nit mata el dia", d'Agustí Vehí

Aquest matí, a la llibreria Negra y Criminal, ha arribat per fi el moment de la presentació de Quan la nit mata el dia, d'Agustí Vehí. Una presentació esperada que ja us havia anunciat en aquest bloc.

En l'ambient magnífic de la llibreria, reunits uns quants negrots ben avinguts, hem gaudit d'una estona agradable i propera que ha estat a càrrec del gran expert del gènere, del que tot ho sap (jo me'n faig creus): el llibreter propietari de Negra y Criminal, Paco Camarasa.

Agustí Vehí, encantador, modest i sorprenentment tímid a l'hora de parlar de la seva obra, no s'ha allargat massa, però ha estat suficient per mostrar-nos la seva humanitat. Personalment, he estat feliç de tornar-lo a veure, de conèixer part de la seva família després d'haver-ne sentit  parlar tant i, endemés, de constatar que ja s'acosten algunes sorpreses que us comunicaré oportunament.   

Hi havia uns quants escriptors: Jordi de Manuel, Marc Pastor, Jordi Pijoan. També editors (com els de l'Editorial Alrevés, que en breu s'estrenaran amb la seva col·lecció Crims.cat), molts afeccionats, família i amics.

Una trobada amarada de vi, musclos al vapor i patates fregides (sembla que les millors del món, procedents de Badalona) que tots hem gaudit molt.

                                                Agustí Vehí i Marc Pastor

Perdoneu que el reportatge gràfic sigui tan breu i de poca qualitat. L'interior de la llibreria no té gaire claror. La pròxima vegada, no m'oblidaré una càmera millor que la d'avui (I.phone).

Fins aviat, negrots.  

                                                   Agustí Vehí i Paco Camarasa

24 hores de: Badalona Negra

Ja us he avisat que novembre es presenta farcit de negror. Badalona serà el lloc de la pròxima trobada. Durant 24 hores, es convertirà en una ciutat de crims. 

Des de dijous dia 3 a divendres dia 4 se celebra la tercera edició de 24 hores: Badalona Negra, on tindran lloc tot una sèrie d'actes molt interessants (una taula rodona, una tertúlia), que culminaran a la Llibreria Saltamartí amb la presentació de la novel·la de Jordi Cervera, La mort a dos-cents deu, que vaig ressenyar fa pocs dies. Per desgràcia, no hi podré ser (la llei de Murphy de les coincidències), però us ho recomano  si us hi podeu acostar. Serà divendres a dos quarts de 8 del vespre. Presentaran l'inspector Salvador Rossell, sots-cap de l'ABP dels Mossos d'Esquadra de la ciutat, Jordi Villacampa, president del CJB i Carles Sagués, regidor i responsable de l'àrea social de La Penya. *

* Aquests presentadors tan esportius no us han d'estranyar. Tant La mort a dos-cents deu com l'anterior novel·la de Jordi Cervera, La mort a sis vint-i-cinc, es desenvolupen a Badalona i tenen molta relació amb el club de bàsquet de la ciutat.   

Presentació a Negra y Criminal: Agustí Vehí i "Quan la nit mata el dia"

Negrots, comença l'activitat frenètica d'aquest mes de novembre.

La primera cita la tenim dissabte dia 5 a la Llibreria Negra y Criminal, de coneixença obligatòria per a tots els negrots.

Amb la presència de l'autor, hi haurà la presentació de Quan la nit mata el dia, d'Agustí Vehí (novel·la que recentment vaig ressenyar). En tinc molts ganes, perquè sé que em retrobaré amb el bo i millor de la negror catalana. Si voleu venir, ja ho sabeu. La llibreria és a la Barceloneta, carrer de la Sal, núm. 5.

Negra y Criminal presenta

el llibre d'Agustí Vehí

Quan la nit mata el dia

 (IV Premi Crims de Tinta)

Presentarà l'acte Paco Camarasa, President del Jurat

DISSABTE 5 DE NOVEMBRE
A LES 13 HORES 



  JA ESTEU INFORMATS, NEGROTS.  

Presentació de l'obra definitiva sobre La Cua de Palla

Les activitats negrotes proliferen extraordinàriament al llarg d'aquest mes de novembre que avui encetem. Ja veureu la de presentacions que se'ns tiren al damunt, a quina més interessant. De moment, i tal com us vaig prometre fa uns dies, us en vull recordar una de ben especial. 
Divendres dia 11 a les 19 hores. Presentació de:

"La Cua de Palla: retrat en groc i negre", de Jordi Canal i Artigas / Àlex Martín Escribà (Editorial Alrevés)

Lloc de l'acte: Biblioteca la Bòbila. Pl. de la Bòbila, 1 -- 08906 L'Hospitalet

                              

L'obra definitiva sobre La Cua de Palla. Us hi esperem. De moment, us deixo aquest vídeo de presentació amb la música de fons més negrota del món: Harlem Nocturne (ja sabeu, la meva preferida). Que en gaudiu.

Com arribar-hi:  Metro: L5 Can Vidalet / Trambaix: T1, T2, T3 Ca n'Oliveres

  

Avui un relat propi: "La sèrie roja", d'Anna Maria Villalonga

He passat força dies sense publicar un conte propi en aquest espai, però ja sabeu que cada 31 d'octubre acostumo a fer algun tipus de celebració terrorífica. Enguany he escrit aquest relat per oferir-lo a tots els negrots, amb el meu agraïment per les vostres atencions i fidelitat. S'intitula La sèrie roja i espero que us agradi.  

 

La sèrie roja

Ha tombat la nit. El rellotge de l’església acaba de tocar les dotze. L’home pinta febrilment davant del gran finestral. S’ha despertat de sobte i una estranya força l’ha tret del llit i l’ha empès a actuar. El seu braç, com si fos el braç d’un altre, estampa ferotges pinzellades damunt la tela blanca. Les convulsions sotraguen el seu cos. No n’és del tot conscient, però treballa sense aturar-se, amb impulsos incontenibles. Una energia desconeguda, que li vessa de dins, l’agita follament mentre el quadre regalima espesses gotes sobre els seus peus descalços.

L’única llum de l’estança és un raig de lluna plena. Una claror perfecta que paralitza la nit entre la terra freda i el firmament llunyà. No hi ha res més. Només el colps frenètics contra la tela, que reboten en el silenci com una anomalia.

En arribar l’aurora, quan el sol comença a aparèixer tímidament darrere les muntanyes, l’home udola llastimosament i cau rendit al peu del quadre. Després, l’absoluta quietud. De la terrible nit, tan sols en resten els monstruosos traços monocroms sobre el llenç clar.

Els crítics han batejat aquella part de la seva obra com “La sèrie roja”. La consideren la millor, la més potent, la que reflecteix amb més intensitat l’ànima de l’artista. No hi ha ningú com ell, capaç d’aconseguir un efecte tan natural, tan genuí, amb un únic color. L’home no dóna explicacions i  tothom pensa, amb admiració, que s’acull al privilegi del silenci ambigu i misteriós del geni creador.   

En realitat, ell només intenta oblidar els cossos de les noies, il·luminats per la lluna plena, exsangües damunt la neu.

Anna Maria Villalonga

Octubre 2011

Crònica "Negre i d'aquí": taula de gènere negre a les VI Jornades de Lletres Ebrenques

Benvolguts negrots,

Avui em vull fer ressò de la taula rodona que va tenir lloc a la ciutat d'Amposta el passat dia 22 d'octubre amb motiu de la celebració de la VI Jornades de Lletres Ebrenques. A la taula hi van participar Gregori Royo i Maite Enrique (el seu àlies literari: Andrea Robles), Jordi Pijoan-López, que va actuar de moderador, Fede Cortés, Ramon Usall i Agustí Vehí, al qual coneixeu sobradament en aquest bloc.

El títol del debat proposat: Negre i d'aquí: Gènere Negre i Territori.

Em sap molt greu no haver-hi pogut assistir, però estic més que segura que fou molt interessant. Us deixo aquí un enllaç amb el bloc de Jordi Pijoan-López, on hi trobareu molta informació i un bon reportatge gràfic. 

Des del punt de vista de la creació, el gènere negre català està en un moment dolç, com vinc anunciant repetidament, de manera que ens en podem sentir ben satisfets. De mica en mica, va assolint un més alt nivell de normalització a casa nostra. Ara només falta que la quantitat de lectors també creixi, que la gent aposti per les obres en català com aposta per llegir autors d'altres contrades, i la normalització total esdevindrà cada dia més a prop. 

És a les nostres mans. Fins aviat, negrots.  

Amb l'aigua al coll, d'Andrea Camilleri i Carlo Lucarelli

En un parell de dies he acabat Amb l’aigua al coll, la novel·la negra i breu (només té 99 pàgines + una nota de l’editor que en té 7), escrita a quatre mans per Andrea Camilleri i Carlo Lucarelli. La cosa, a priori, pintava molt bé. Els dos autors italians més importants del gènere unint el seus singulars talents per confegir una ficció epistolar on els protagonistes eren ni més ni menys que els seus respectius i emblemàtics personatges, Salvo Montalvano i Grazia Negro.

Semblava una bona idea. Montalbano i Negro resolent plegats un desagradable crim.  Absoluta intertextualitat policíaca. Per tant, vaig començar la lectura molt motivada. I el cert és que l’inici funciona molt bé, fins i tot podem assistir a alguna d’aquelles situacions inigualables que ens depara l’inefable Catarella. Tanmateix, a mesura que avança la trama i avancen les pàgines, l’invent no acaba de rutllar. La intriga resulta buida i poc creïble, per no dir absolutament inversemblant. El desenllaç es precipita en excés. La resolució del cas i l’estat de la qüestió final no lliguen en absolut amb l’abast de les suposades implicacions criminals que s’havien insinuat durant tota la novel·la.  

Com he comentat, es tracta d’una ficció epistolar. Els dos policies es comuniquen d’amagat a causa de la prohibició dels seus superiors de tirar endavant amb una investigació que convé més silenciar. Trobem, doncs, una llarga gamma de cartes tapadora, cartes reals, retalls de diari, missatges xifrats, informes de tota mena, amagatalls. Cripticitats diverses que van descabdellant, de mica en mica, el desenvolupament dels fets.

Al meu entendre, el pitjor és la Nota de l’editor, que s’entesta a fer-nos creure, amb un abús de mitomania, que els dos autors han creat una mena d’obra superba amarada de talent i de complicitat. Doncs em sap greu, però no s’aprecia. La novel·la més aviat sembla un producte de màrqueting (que, no ens enganyem, tenia l’èxit assegurat), confegit amb massa pressa. La mateixa novel·la, fins i tot amb la mateixa trama, però molt més treballada i elaborada, hauria estat una altra cosa.

No  ajuda a descartar l'idea d'operació comercial el fet que trobem el llibre ple d'il·lustracions (fotos de les cartes, fotos dels informes, fins i tot fotos dels protagonistes, representats amb el físic dels actors que els encarnen a la televisió). Si això no és una estratègia editorial, què ho és? En realitat, le 99 pàgines queden reduïdes, enmig de tanta imatge, a un simple relat llarg.  

Tot plegat em fà ràbia. Jo no vull que ningú no em digui com ha de ser el meu  Montalbano. Per això no miro mai les sèries de la tele. El meu Salvo el tinc molt clarament dibuixat al cap.
Com us atreviu a espatllar-me l'imaginari! 

En fi,  aquest és el panorama. Res més a dir, excepte que no m'agrada que pensin que poden jugar tan descaradament amb la capacitat d’anàlisi crítica dels lectors.   

Ah, i no us estranyi la foto d'aquest peix. És un Betta splendens, i té a veure amb els assassinats. No debades la novel·la s'intitula Amb l'aigua al coll. Cosa de peixos.