Més llibres llegits

 

La cervesa de la Highsmith, de diverses autores

És evident que aquest llibre es mereix una atenció especial, però tinc tanta feina que fins avui no n'he pogut parlar. Ha fet força enrenou i de moment té prou èxit. És un homenatge a Patricia Highsmith en el centenari del seu naixement. Està signat per 8 autores, entre les quals tinc l'honor de ser. 8 autores que hem escrit un conte i que som: Marta Alòs, Margarida Aritzeta, Núria Cadenes, Esperança Camps, Raquel Gámez Serrano, Susana Hernández, Montse Sanjuan i jo mateixa. El meu relat es titula "Ulls vermells" i crec que és bastant aterridor. Sebastià Bennasar, ideòleg del volum, n'és l'autor del pròleg, com a director de la Col·lecció Lo Marraco Negre de Pagès Editors. 

Us el recomano. Històries molt variades i gratificants de llegir. 

  Jesús en los infiernos, d'Andreu Martín

Una novel·la d'Andreu Martín que data de principis dels 90, just en la Barcelona preolímpica. El vam llegir en el club de novel·la negra que coordino i va agradar molt. A mi també. És un Andreu més dur, amb menys biaxos humorístics i gamberros que l'actual. Més filosofic i fosc. Amb una boníssima anàlisi psicològica dels personatges, sobretot de Jesús, el protagonista, i també amb una penetrant mirada envers les relacions humanes i socials. Fet i fet, una baixada als inferns que ens endinsa en la Commedia de Dante com a rerefons referencial. 

Las lágrimas del caimán, de Susana Hernández

Novel·la guanyadora del Premi August Dupin, amb una trama intensa que l'autora desgrana magistralment, és un text que no podrem abandonar un cop començada la lectura. Ja ho he dit en algunes ocasions: Susana Hernández és una escriptora de raça i a Las lágrimas del caimán ho torna a demostrar. Amb un repartiment coral, una redacció ágil i uns diàlegs que funcionen molt bé, el volum ens manté tothora absolutament lligats. Hernández ens mostra diversos aspectes de la societat actual, dels cantons contradictoris de l'ànima humana, i es permet algun gir que no ens deixarà indiferents. Recomanada clarament.    

Galveston, de Nic Pizzolatto

Galveston és una novel·la que tenia pendent des de feia temps. El seu autor el coneixia, com la majoria de nosaltres, per ser el creador de la sèrie "True detective". Vaig començar la lectura una mica a les palpentes, malgrat que tot el que n'havia sentit era positiu. De seguida vaig veure que s'ho mereixia. La novel·la m'ha semblat extraordinària. Un noir americà típic, estilísticament impecable, que es desenvolupa amb el ritme cadenciós del sud dels EUA. Solitud, calor enganxosa, míseria, gent que viu als marges i una descripció magistral de l'interior del personatge principal. Un text que demostra que el gènere pot ser alta i profunda literatura. El dia 30 el comentarem amb els membres del club de lectura virtual. Ha estat el nostre darrer llibre abans de l'estiu.  

                    Aquí mano jo, de Maribel Torres

La segona novel·la de Maribel Torres, protagonitzada pels mateixos personatges que l'anterior, l'Adriana i en Pau, dos detectius privats que se'n surten prou bé. És un text molt dialogat, de lectura amena i ràpida, que posseeix dues virtuts principals. Per un cantó, és un boníssim entreteniment. Per un altre, no s'està de construir una crítica dura i punyent al voltant de la problemàtica (sovint totalment ignorada) de les dones de fer feines, en aquest cas de les explotades treballadores del ram de l'hostaleria. També ens parla de la violència de gènere i dels rols femenins en la nostra societat. L'acció és àgil i propera. Estic segura que us ho passareu molt bé. 

  Camins dubtosos, de Joan Carles Ventura 

Qui em coneix ja sap que m'agrada força l'escriptura de Joan Carles Ventura. M'agrada la  fidelitat al seu propi estil, les idees que li passen pel cap, el llenguatge fresc i sucós, la personalitat única dels personatges i l'emmirallament (qui sap si inconscient) en la tradició valenciana per un costat i en l'estela gamberra de Ferran Torrent per un altre. Tot això amanit amb la seva capacitat d'enganxar el lector i de fer-lo reflexionar sobre coses que de cap manera resulten banals. Jo tenia aquesta novel·la fent cua des que va sortir, però no ha estat fins ara que he reparat el deute històric. Cap decepció, al contrari. No tinc cap dubte que és un llibre que agradarà a qualsevol afeccionat negrot. I si no, ja m'ho direu. 

 

Arriba El Segre de negre, el festival negrot de Lleida

Ja el tenim aquí, el Festival negrot de Lleida, que esperem amb il·lusió. Enguany se celebra els dies 1 i 2 de juny. Com podeu comprovar en el cartell de presentació, compta amb un convidat d'excepció, Manuel de Pedrolo. En l'any del seu centenari, i a més essent un autor nascut a la Segarra, no podia ser d'una altra manera. 

Precisament de Pedrolo parlarem el dia 1 a la tarda. Moderats per Eulàlia Pagès, ens reunirem Antoni Munné-Jordà, Joan Sala i jo mateixa i pedrolejarem de valent. Pedrolo es mereix tots els homenatges que li fem. 

Però això només serà el principi. Els dos dies estaran farcits d'activitats. 

Aquí us deixo el programa complet.

No us ho podeu perdre! Us hi esperem, negrots.

Homenatge a Josep Forment

El passat dia 13, en el marc de la Setmana del Llibre en Català, vam fer un homenatge de comiat a l'amic i editor d'Alrevés Josep Forment. Em van demanar que hi intervingués. I per a mi va ser un gran honor. Per si us interessa recordar-lo, aquest és el text que vaig llegir.

Abans de res, vull dir que em sento molt honorada de poder ser aquí, compartint amb tants amics aquest intens homenatge al nostre admirat Josep.

Normalment, no sóc partidària de llegir les meves intervencions. M’agrada més parlar amb llibertat, però avui em sembla que no ho faria gaire bé. Estic massa emocionada, de manera que serà millor que llegeixi les paraules que he escrit.

Vull unir la meva veu i el meu sentiment a la família d’en Josep. A l’Olga, la seva esposa. I a en Pol, el seu fill. I, per descomptat, als seus companys de l’Editorial Alrevés: Gori, Ilya, Roger i Marc. Sabeu que em sento molt propera a tots vosaltres.

El dia 9 de juliol en Josep va volar per sempre. Fou un cop de martell que no es pot pair. Tan inesperat, que ens va deixar (de fet, encara ho estem) en estat de xoc. Els que l’estimem, vam escriure coses. Vam parlar de la seva bonhomia, de la seva saviesa, de la seva humilitat, de l’amistat, la companyonia, la modèstia, la humanitat. Vam lloar la seva tasca com a editor, traductor, escriptor, etcètera.

Però avui, quan han passat dos mesos (ja dos mesos!) de la seva marxa, jo no vull repetir tot allò que ja vam dir, tot allò que tothom que el va conèixer ja sap perfectament. 

I és que passa una cosa. Passa que no em conformo. Que no vull fer-ho. Per això cito la ràbia, la incomprensió, el buit. Per això remarco i m’encego amb mots com orfandat, absència terrible, silenci. Vull remembrar cada un dels dies que han passat des que no hi és per constatar que ens manca, que el tenim al cap, que ens és difícil continuar sense ell. Que no hi ha dret. Que no hi ha dret! Que estem emprenyats, desconcertats, ferits. Que no entenem perquè algú ens l’ha pres quan no tocava. 

Temprano levantó la muerte el vuelo, que diu el poeta,
temprano madrugó la madrugada,
temprano estás rodando por el suelo.

I jo hi afegeixo, també com el poeta:

No perdono a la muerte enamorada,
no perdono a la vida desatenta,
no perdono a la tierra ni a la nada.

No, no els perdono. Per això invoco la poesia, que ell tant s’estimava.

Em veig a mi mateixa llevant-me un matí d’aquest estiu i pensant: ai, tal cosa que ara no recordo, això ho deu saber en Josep Forment. I després caure, caure en un pou, com una pedra. Perquè no puc escriure-li per preguntar-li. Perquè no hi és.   

I per això em rebel·lo. I no sé si faig bé. Potser caldria haver escrit una elegia a l’ús. Però no vull fer-ho. No vull que això sigui un comiat. No vull. 

Hi ha una creença universal, un lenitiu per a les nostres ànimes, que afirma que les persones continuem vivint mentre algú ens recorda. Tal vegada aquesta idea només és això: un consol, un bàlsam. Però ara no importa, perquè sé que en Josep avui és aquí. I hi serà molt de temps, perquè som un munt de gent que el vam conèixer, el vam estimar i no deixarem de recordar-lo.

I, a més, no us n’oblideu: tenim la poesia. La poesia: per consolar-nos, per pronunciar-la (en veu alta o en un murmuri) quan la necessitem. La poesia, que no té idioma. Perquè va directament al cor.

Per això vull acabar amb un fragment d’un poema que Luis Rosales, un poema que va dedicar al seu amic mort Juan Panero.

y ahora
la nieve de empezar a ser bastante
sigue cayendo,
y siento sus palabras que van haciendo un nudo con mi
sangre
un nudo en aquel tiempo


—No lo olvides;
la muerte no interrumpe nada—

y
como empieza a latir el pulso de un enfermo,
se fue haciendo la niebla,
se fue haciendo el silencio cuando te fuiste, Josep.
y yo seguí contigo,
y yo seguí callado entre la sombra,
y yo seguí callando,
callando hasta nacer y hasta nacerte.

 

 

 

Al meu amic Agustí Vehí, In Memoriam

 

 

 

No sé per on començar. Des d’ahir que hi dono voltes, però sento el cervell absolutament erm. Com ara mateix, davant del paper. Demano humilment que ningú no s’imagini que plantejo aquesta circumstància com una típica captatio. Seria imperdonable i maldestre, diria molt poc de mi. La realitat és que només puc enfrontar aquesta semblança des del dolor de la pèrdua, des del convenciment profund que cap paraula que escrigui farà justícia al meu amic Agustí.

Va morir el dia 20 de març, prematurament i per sempre. Digerir aquest “per sempre” és una tasca molt difícil, gairebé impossible. Mil detalls el mantenen, al meu voltant,  insistentment viu: la bústia farcida de correus, el bloc de comentaris, l’ordinador de fotos, el cap de records. I ja em perdonareu que em mostri tan directa, tan casolana, tan pròxima. Però ell era així. I així serà el meu homenatge.  

Agustí Vehí i Castelló (1958-2013) era Sotsinspector de la Guàrdia Urbana de Figueres, Doctor en Història, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, escriptor de talent i un lector empedreït. També era, per damunt de tot, un empordanès de soca-rel. L’Empordà li marcava la vida. En l’entrevista personal que em concedí per al meu llibre Les veus del crim, em deia: «Als empordanesos ens agrada molt badar. A mi em van “aparcar” aquí i m’encanta. Seria incapaç de viure en un altre lloc del món. La meva Figueres i el meu Empordà».    

Com a escriptor, esdevingué en pocs anys un dels noms més sòlids de la narrativa negra en català. Ens ha llegat un interessant corpus on demostra que la novel·la negra, sense abandonar les convencions del gènere, pot contribuir a recuperar el passat i a explicar la nostra història. L’any 2009, va guanyar el Premi Ferran Canyameres amb Abans del silenci i després van venir Ginesta pels morts (2010) i Quan la nit mata el dia (2011), que obtingué el IV Premi Crims de Tinta. Tres esplèndides novel·les de rerefons històric, rigoroses i ben documentades. El cercle, malauradament, es tanca amb la seva obra pòstuma, Remor de serps, recentment publicada per l’Editorial Alrevés i que també posseeix una ambientació històrica.

 

 

 

Tanmateix, Agustí Vehí tenia una altra dimensió molt important: l’humor. Del seu sentit de l’humor, enormement personal, van sorgir uns personatges delirants i entranyables, protagonistes de la novel·la Torn de nit (2012) i d’alguns relats breus, entre els quals  Qualsevol nit, a Figueres, pot sortir el sol (inclòs dins de l’antologia de diversos autors Crims.cat). Els personatges, policies locals de Vilaclara (transposició literària de la capital de l’Alt Empordà) s’han convertit en amics estimats de tots els lectors d’Agustí Vehí. I és que, com ell mateix em deia a l’entrevista: «Els policies, professionalment parlant, devem ser molt semblants als metges. Amb què treballem? Amb la  misèria. El cinisme d’un poli és el termòmetre perfecte per saber com està la societat. Ens salva el sentit de l’humor. Si no, ens tornaríem bojos. Som uns grans conyons». 

 

Aquesta tarda, a les 19:30, celebrarem un homenatge a Agustí Vehí. L’acte tindrà lloc a l’Auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna  (c/Valldonzella, 12, Barcelona) i ens hi trobarem un bon grapat d’amics. Serà conduït per Rafel Vallbona i hi participaran Àlex Martín Escribà, director de la col·lecció Crims.cat; Sebastià Bennasar, escriptor; Jordi Figuerola (U.A.B.); el comissari Joan Miquel Capell, Josep Torrent, Jaume Simón i jo mateixa. Us hi esperem.  

 

Agustí Vehí era un bon home, una persona especial. Intel·ligent, erudit, afable, hospitalari, proper, bromista, generós. El dia del seu traspàs, colpida fins a l’indescriptible, vaig escriure uns mots al bloc. Avui em resulta curiós haver estat capaç de fer-ho, enmig de la tragèdia, amb tanta precisió. Sis mesos després, irremissiblement buida i resseca, el temps m’ha donat la raó, perquè sens dubte «el món s’embelleix amb persones com ell. I es torna lleig, brut i injust quan desapareixen».

 

 

Semblança escrita per al Portal Cultural Núvol