Dins dels actes de la BCNegra 2012, ahir dissabte 4 de febrer va tenir lloc a la Biblioteca Barceloneta-La Fraternitat la taula rodona que, rere el reclam de Barcelona capital del crim... literari, pretenia indagar en els motius que han convertit la ciutat en un dels escenaris principals triats pels escriptors del gènere negre. A la taula, moderats per Cristina Fallarás, cinc autors que, darrerament, han publicat novel·la barcelonina (totes elles escrites en castellà).
Per l’ordre en què apareixen a les fotos, que va ser també l’ordre d’intervenció, parlem de:
Julián Sánchez (La voz de los muertos), Carlos Zanón (No llames a casa), Toni Hill (El verano de los juguetes muertos), Laura Fernández (Wendolin Kramer) i David C. Hall (Barcelona skyline, ja ressenyada aquí).
En termes generals, els autors van coincidir en el fet que Barcelona no és especialment violenta ni perillosa, que des del punt de vista estadístic no hi ha ni de bon tros tants delictes com a altres ciutats del món i que en certa manera són els mateixos escriptors (no només negres) que l’han promogut com a escenari de ficció. Barcelona ha pogut créixer literàriament gràcies a l’obra de figures com Juan Marsé o Vázquez Montalbán (òbviament), i jo afegeixo (per continuar amb autors que escriuen en castellà i sense pretensió d’exhaustivitat), Eduardo Mendoza (ahir no va aparèixer, però resulta evident).
Dels escriptors en català ningú no en va parlar. Aquest fet em va semblar altament alliçonador. Jo, que sóc absolutament bilingüe, que tinc la doble llicenciatura en Filologia (catalana i castellana) i que no abrigo cap prejudici lingüístic a l’hora de triar lectura, vaig copsar clarament una estranya dicotomia entre la novel·la barcelonina en castellà (malgrat que majoritàriament els autors de la taula fossin catalans i fins i tot barcelonins) i la novel·la barcelonina en català. No sé ben bé com definir l’exclusió, perquè ni tan sols no crec que existeixi cap tipus de rebuig real per part dels escriptors presents. És com una mena de separació de mons que no acabo de comprendre i que no sé com enfocar. No hauria estat més normal que la taula rodona comptés amb autors d’ambdues llengües? Al cap i a la fi, es tractava de parlar de Barcelona i del seu paper com a escenari en la literatura criminal actual. Per tant, gent com Andreu Martín, Teresa Solana o Jordi de Manuel en formen clarament part.
Julián Sánchez, català resident des de fa anys a Donostia, va manifestar la seva vinculació emocional amb Barcelona i va insistir que per a ell no existeix un lloc millor on situar les històries. Gran coneixedor de la ciutat, no va amagar que n’està enamorat. Diria que fins i tot es va picar una mica quan la resta d’autors no van parlar-ne del tot bé. Personalment, em resultà curiós que Laura Fernández considerés des d’un excés de subjectivitat (ho va argumentar bàsicament a través d’una percepció interna i personal) que Barcelona és una ciutat hostil. O també que Carlos Zanón confessés que Barcelona només és per a ell un lloc on passen les coses, però al qual no se sent especialment vinculat. No vull caure ara en absurds debats que no són literaris (ambdós autors em van semblar amabilíssims i Zanón, amb el qual vaig parlar força després, gens pagat d’ell mateix malgrat la fama que té), però tot plegat em va fer rumiar molt. Vaig recordar que existeix una sèrie de gent amb uns prejudicis envers Barcelona que sempre m’han semblat sorprenents i que oblido sovint.
Zanón va pronunciar algunes frases que em van agradar molt. Quelcom com que “tots som llibres”. Que Barcelona és una ciutat lletraferida i que l’han fet gran literàriament tant els escriptors com els lectors. Li interessa, per a bastir les seves trames, la part més domèstica i quotidiana de Barcelona i considera que els seus habitants som gent de frontera, mal·leable i adaptable, i que per això no hi ha massa crims.
Toni Hill, en canvi, es va centrar en el fet que, per a la seva novel·la, li va interessar més furgar en la classe alta, una mena de món separat de la resta que també és consubstancial a totes les grans ciutats, i mostrar les miserables bambolines del poder.
Pel seu cantó, David C. Hall va referir la seva experiència com a estranger que un dia decideix establir-se en un lloc allunyat del seu país i col·locar-hi les seves històries. Considera que a Barcelona potser no matem tant com en altres indrets, però que també matem. Per tant, li sembla tan bon escenari com qualsevol altre per a situar-hi una ficció criminal.
En qualsevol cas, Barcelona resulta un espai fascinant on tothom va convenir que hi podia passar qualsevol cosa. Un valor afegit, com va admetre fins i tot Laura Fernández, que en un inici havia situat l'acció de la seva novel·la en un lloc inconcret.
La biblioteca era plena de gom a gom i un cop més vaig constatar que l’afecció pel gènere negre està en un moment absolutament àlgid. El debat posterior fou enriquidor, prou perllongat, fins el punt que, quan després vaig arribar a la llibreria Negra y Criminal per assistir a la següent trobada (sobre Vázquez Montalbán), ja no vaig poder entrar a l’interior. Tot i això, la musclada llibresca resultà molt interessant. Vaig tenir l’oportunitat d’adquirir els llibres de Sánchez i Zanón i que me’ls signessin, amén de trobar-me amb un munt d’amics de la negror més obscura.
La biblioteca era plena de gom a gom i un cop més vaig constatar que l’afecció pel gènere negre està en un moment absolutament àlgid. El debat posterior fou enriquidor, prou perllongat, fins el punt que, quan després vaig arribar a la llibreria Negra y Criminal per assistir a la següent trobada (sobre Vázquez Montalbán), ja no vaig poder entrar a l’interior. Tot i això, la musclada llibresca resultà molt interessant. Vaig tenir l’oportunitat d’adquirir els llibres de Sánchez i Zanón i que me’ls signessin, amén de trobar-me amb un munt d’amics de la negror més obscura.
La BCNegra és una realitat potent. Per tant, negrots, les cròniques continuaran. Que passeu un feliç diumenge.
