Cinquanta anys de la mort de Dashiell Hammet

Haureu observat, estimats negrots, que "A l'ombra del crim" està vivint uns moments d'una certa solitud; però no és, de cap manera, abandonament. Us garanteixo que es tracta d'una situació totalment passatgera, motivada per l'excés de feina. Així que lliuri  els treballs que m'ocupen en aquests moments, sotmesos a una data de termini  inaplaçable, tornaré a la meva activitat habitual.

Tanmateix, avui, en un instant de calma entre feina i feina, he decidit conjurar la meva síndrome d'abstinència blocaire i fer un breu apunt sobre Dashiell Hammet, al qual ja ens referit alguna altra vegada en aquest espai, tot i que no en profunditat. 

Enguany, concretament el dia 10 de gener, es van complir 50 anys de la mort de l'escriptor Dashiell Hammet, un dels mestres de la novel·la negra americana i creador del gran detectiu privat Sam Spade.
Hammet, que havia nascut a Maryland el 27 de maig de 1894, és conegut especialment per les seves novel·les (El halcón maltés, Cosecha roja, Dinero sangriento, per citar-ne algunes), de les quals se n'han fet nombroses adaptacions cinematogràfiques. 
Juntament amb Raymond Chandler, Georges Simenon i Patricia Highsmith, segurament és un dels màxims exponents de la renovació del gènere policíac al llarg del segle XX. Tot i que possiblement no són els únics noms a tenir en compte, no podem ignorar que tots ells van crear escola i que la seva influència ha estat enorme en les generacions posteriors.

La majoria d'aquests autors, però, no es dedicaren únicament al conreu de la narrativa llarga. Gairebé tots escriviren també relats breus, alguns dels quals vertaderament esplèndids. És per això que avui, en aquest migdia de diumenge primaveral, us enllaço dues perles de Hammet, que ens serveixen per recordar l'efemèride del seu traspàs i per donar a conèixer la part de la seva producció menys comentada.   

Quan tingueu un moment, no deixeu de passar pels relats. Estic absolutament segura que no us decebran en absolut.

Els seus títols són:  Sólo se ahorca una vez  i Demasiados han vivido i ambdós estan també protagonitzats per Sam Spade.

Hammet, que si resseguiu l'enllaç biogràfic comprovareu que va tenir una vida prou interessant, presenta sens dubte el mateix aspecte que els personatges de les seves històries.
Ai, quantes vegades hem dit que la realitat i la ficció són més pròximes que no ens pensem!

Espero que passeu amb els relats un feliç diumenge.
I fins ben aviat, negrots!  

Un relat: "Historia del joven celoso", d'Henri Pierre Cami

Henri Pierre Cami és un escriptor i humorista francès molt desconegut a casa nostra. Va viure entre 1884 i 1958. Les seves obres, conreadores de l'humor de l'absurd i inscrites dins del surrealisme, van ser molt valorades per alguns dels seus contemporanis, fora i dins de les fronteres de França.
Tanmateix, mai no van ser traduïdes ni a l'espanyol ni al català, de manera que, per a nosaltres, l'anonimat de Cami resulta  gairebé absolut.

Avui us faig ofrena d'un dels seus relats breus, Historia del joven celoso, que, malgrat el seu vessant humorístic, no deixa de ser negre i ben negre.

Que en gaudiu força. I molt bon cap de setmana, negrots. 

      

Historia del joven celoso

Había una vez un joven que estaba muy celoso de una muchacha bastante voluble.

Un día le dijo:

-Tus ojos miran a todo el mundo.

Entonces, le arrancó los ojos.
Después le dijo:
-Con tus manos puedes hacer gestos de invitación.

Y le cortó las manos.

“Todavía puede hablar con otros”, pensó. Y le extirpó la lengua.

Luego, para impedirle sonreír a los eventuales admiradores, le arrancó todos los dientes.

Por último, le cortó las piernas. “De este modo -se dijo- estaré más tranquilo”.

Solamente entonces pudo dejar sin vigilancia a la joven muchacha que amaba. “Ella es fea -pensaba-, pero al menos será mía hasta la muerte”.

Un día volvió a la casa y no encontró a la muchacha: había desaparecido, raptada por un exhibidor de fenómenos.

El camí fosc, d'Asa Larsson

El camí fosc és la tercera novel·la d’Asa Larsson, després d’Aurora boreal i Sang vessada. Situada un cop més a la seva població natal de Kiruna, al Cercle Polar Àrtic, recull el tercer crim que han de resoldre la policia Anna-Maria Mella i l’advocada Rebecka Martinsson.

Com em va passar en les entregues anteriors, el llibre em genera sensacions ambivalents. I això que ja he dit repetidament que l'autora em cau molt bé. És una noia fantàstica que traspua alegria de viure. Té un estil propi i s’interessa per revestir les seves novel·les d’una elaboració literària més ambiciosa que altres escriptors del gènere negre. La descripcions del paisatge, la curosa creació d’atmosferes i la voluntat de pouar en la psicologia dels personatges, en són les proves. Des d’aquest punt de vista, aplaudeixo la seva iniciativa i considero que té una bona capacitat per fer-ho.

El problema rau en una certa dispersió que no em sembla desitjable (com a mínim a mi personalment) per a una literatura de gènere. La dispersió comporta una extensió excessiva i l’aparició d’alguns elements superflus que desvirtuen el funcionament del conjunt. És com si l’autora, que de ben segur posseeix moltes inquietuds i té moltes coses a dir, les volgués encabir totes en el mateix llibre. No és una bona idea. Al meu entendre, una novel·la policíaca funciona millor si no s’entreté en qüestions accessòries i se centra bàsicament en la línia principal del cas a resoldre. No han après res els actuals escriptors suecs dels mestres magistrals, Maj Sjöwall i Per Wahlöö, que van reformar el gènere al seu país? No han pogut adoptar la seva concisió, brevetat i encert? No han après res tampoc de l’exactitud argumental d’un home com Henning Mankell?

Asa Larsson, a banda de descriure de manera coral la vida dels principals personatges, tracta a El camí fosc el tema dels nens de la guerra, de l’espoli que els països del “primer món” exerceixen a Àfrica sense cap tipus d’escrúpol, de la corrupció de les grans empreses, de la discriminació del poble sami (lapons), dels poders paranormals, dels enfrontaments familiars, de les malalties mentals, de la vida dissipada de les classes altes, etc. etc. Massa temes i subtemes. Massa.

D’altra banda, també resulta curiós que una escriptora capaç de mostrar tantíssima tendresa amb la natura i els animals (gats, gossos, rens, llops), hagi confegit una heroïna tan antipàtica. Perquè el cas és que la Rebecka Martinsson no desperta en absolut la simpatia del lector (si més no, la meva) i em sembla freda i llunyana.

Amb tot, la novel·la, que s’allunya dels temes religiosos que amaraven les dues primeres entregues de la sèrie, té trets positius. Considero encertat el joc d’analepsis amb el qual es construeix la història i també m’ha agradat força el tractament del desenllaç final, ben espectacular i truculent. Asa Larsson mai no estalvia cruesa, però alhora també és capaç de reflectir la part humana de la policia, gens prepotent i més aviat propera i com “d’estar per casa”.

El camí fosc hauria guanyat molt si hagués ocupat unes quantes pàgines menys, si s’hagués autolimitat i hagués deixat per a un altre llibre algun dels temes que toca. En fi, ja vaig dir un dia que aquestes escriptores sueques han de bullir una mica. Això encara ho mantinc.

Pel que fa a les qüestions concretes que he d’abordar als Juliols respecte a aquestes autores, ja us en faré cinc cèntims quan arribi el moment oportú. Us avanço, però, que la cosa m’ha donat força de si.

Mentrestant, una forta abraçada. I un feliç diumenge, negrots.

Las damas negras

Com ja sabeu, aquest estiu participo en unes jornades a la UB (Els Juliols) sobre novel·la negra escrita per dones. L'Àlex Casadesús (Universitat de les Illes Balears), al qual ja he citat en diverses ocasions des que vaig assistir a la seva conferència al voltant de Suècia i de Henning Mankell, també en formarà part. Avui, amablement, m'ha posat en antecedents de l'aparició d'aquest llibre que us anuncio: Las damas negras. Novela policíaca escrita por mujeres, publicat recentment a Madrid per l'editorial Fundamentos. Les curadores del volum són Rosa Maria Rayego i Josefina de Andrés Argente, filòlogues i professores.

Pel que he pogut esbrinar, es tracta d'un conjunt d'articles que ressegueixen l'obra de les més notables i cèlebres escriptores de novel·la policíaca, des d'Agatha Christie a Fred Vargas, passant per Donna Leon o Sue Grafton. Per tant, el recorregut és prou ampli, tant des del punt de vista cronològic com geogràfic. Encara no he llegit res, però per a mi pot resultar, evidentment, molt interessant.  

Tanmateix, si us en faig ara cinc cèntims és per un altre motiu. Rosa Maria Rayego és professora titular de la Universidad Complutense de Madrid i Josefina de Andrés també es dedica a la docència i a la investigació. Em serveixen d'exemple per trencar una llança en favor de l'apropament seriós i científic al gènere policíac. 

Les Universitats europees i dels Estats Units no tenen cap problema en incorporar la narrativa negra als seus estudis literaris, però  tant a  l'Estat espanyol com a Catalunya, encara no es tracta d'un funcionament habitual.  El gènere continua essent considerat  una mena de germà pobre, una literatura de segona fila, popular i de masses, sense cap tipus de valor artístic. Tot i que de mica en mica la situació va millorant (i una prova n'és el recent Congrés celebrat a la Universitat de Salamanca, en la seva VII edició, on hi van participar gent de moltes altres Universitats), el cas és que encara resta molt camí per recórrer. 

Espero que aquest estudi ens ajudi una mica. I, per descomptat, si en trec ensenyaments útils, els compartiré amb tots vosaltres, negrots.

Fins aleshores, que tingueu una bona nit. 

      

Los ojos culpables, d'Ah'med Ech Chiruani

Avui us he portat un relat d'aquells inquietants que a mi tant m'agraden. Amb el desig que passeu uns bons dies de Pasqua, negrots.

Los ojos culpables

Ah'med Ech Chiruani

Cuentan que un hombre compró a una muchacha por cuatro mil denarios. Un día la miró y echó a llorar. La muchacha le preguntó por qué lloraba; él respondió:

-Tienes tan bellos ojos que me olvido de adorar a Dios.

Cuando quedó sola, la muchacha se arrancó los ojos. Al verla en ese estado el hombre se afligió y le dijo:

-¿Por qué te has maltratado así? Has disminuido tu valor.

Ella le respondió:

-No quiero que haya nada en mí que te aparte de adorar a Dios.

A la noche, el hombre oyó en sueños una voz que le decía:

-La muchacha disminuyó su valor para ti, pero lo aumentó para nosotros y te la hemos tomado.

Al despertar, encontró cuatro mil denarios bajo la almohada. La muchacha estaba muerta.

Natura quasi morta, de Carme Riera

He de reconèixer que m’esperava més de la incursió de Carme Riera en el gènere negre. Serà perquè la considero una molt bona escriptora i perquè m’ha agradat força tot allò que li he llegit. Serà també perquè, en concret, les dues darreres novel·les de Riera que van passar per les meves mans, L’estiu de l’anglès i Amb ulls americans, em van fer xalar a cor què vols. Podem admetre, si així ho voleu, que hi havia unes elevades expectatives per part meva. Però, en qualsevol cas, no seria sincera si digués que Natura quasi morta m’ha semblat que assoleix el mateix nivell.

No és que el llibre no estigui bé. Ho està. Ben construït, resulta distret i agradable de llegir. L’autora crea una ficció policíaca, de plantejament coral, al voltant d’un seguit de crims terribles que es produeixen en el si de la Universitat Autònoma de Barcelona. Estudiants d’Erasmus, professors, alumnes. Assassinats a dojo, amb el seu corresponent ingredient ritual i tot. Mossos i mosses d’esquadra, forenses, policia científica, investigacions i una aproximació versemblant al real.

 

Tanmateix, la novel·la m’ha semblat freda, distant. Quan em pregunto el motiu, atès que la resta d’obres de l’autora són ben càlides, se m’acuden dues raons bàsiques, a més d’una gratuïta suposició (absolutament infundada), que em ve al cap: fins a quin punt Riera s’ha sentit realment còmoda o interessada en un gènere com aquest? Reconec que aquest dubte, per principi, no sembla tenir sentit, a menys que la trama criminal només sigui un pretext per parlar d’altres coses. Però, si és així, tampoc no ho veig massa clar.

En qualsevol cas, m’interessa exposar les dues raons que abans esmentava i que, personalment, considero vàlides.

D’una banda, Riera no construeix la intriga amb el “ganxo” suficient, si em permeteu un mot poc literari però força entenedor. No genera suspens, no crea el clima adequat de neguit, nerviositat o inquietud que, per a mi, ha de ser consubstancial al gènere. El lector no se sent involucrat, no viu la història des de dins. No pateix per veure qui és l’assassí o a qui més matarà. En part, crec que això passa per tres motius. El primer, el caràcter coral de l’obra. En no focalitzar la trama en un personatge central, tot plegat es dilueix una mica.

El segon, alguns descobriments cabdals es posen inesperadament i directament en boca del narrador, sense haver creat  les necessàries expectatives prèvies. El lector, per anar bé, hauria d’estar més neguitejat i encuriosit, esperant amb interès l’esdevenir de la història, però aquesta tessitura no es produeix i, de sobte, es troba amb un narrador omniscient que li desvetlla quelcom important que hauria d’haver generat  un escalfament  previ.

El tercer, les incursions paral·leles (per més que  breus) en la idiosincràsia i la vida dels personatges. Com que són tants, el lector té la sensació que a voltes resulten sobreres, ja que distreuen una mica de la trama principal. Seria tot molt diferent si ens referíssim a un únic protagonista que portés a les espatlles el pes de la història.

D’una altra, trobo a faltar l’humor, la ironia i el sarcasme que una escriptora com Carme Riera domina tan bé. La novel·la és excessivament seriosa, massa solemne, cosa que m’ha sorprès molt. No es tracta que hi manqui l’acidesa o la crítica. Al contrari. L’autora arrabassa finament i elegantment amb tot allò que l’envolta, tant pel que fa a l’ambient universitari, que coneix a la perfecció, com al conjunt de la societat catalana i del món actual. Però no basteix la ficció, com en altres ocasions, a partir de la vena humorística. I em sembla una llàstima. Quan, en algun moment escadusser, se li escapa una mica la mà, topem amb els instants més inspirats de l’obra. És com si, expressament, s’hagués contingut i, amics negrots, la contenció no li ha ofert, en la meva modesta opinió, el resultat desitjat.

Amb tot, Natura quasi morta és llegible i amena. No us penseu que avorreix. Tal vegada, per molt que Carme Riera sigui una autora consagrada, hem de pensar que, pel que fa al gènere negre, aquesta novel·la no deixa de ser una òpera prima.

Disseccions, de Jordi de Manuel

Les primeres planes que vaig llegir de Jordi de Manuel pertanyien a Segrest exprés, història inclosa dins del recull de relats negres catalans Crims.cat. Ja en aquella ocasió, el text em va semblar molt especial, construït a partir d’una àcida observació de la realitat i d’un finíssim sentit de l’humor. I així ho vaig fer constar en la pertinent ressenya. Pocs dies després, la segona lectura de l’autor, una novel·leta curta intitulada Tres somnis blaus, em va resultar força prometedora, farcida de suggeriments futurs. Tanmateix, res no m’havia preparat per a l’alçada narrativa amb què he topat, amb dos ulls con taronges, en llegir Disseccions.

El llibre és un conjunt de 12 relats que va obtenir el III Premi “El lector de l’Odissea” l’any 2001. El títol ja no deixa lloc a elucubracions inútils. Perquè allò que fa l’autor, amb la precisió quirúrgica d’un forense, és obrir en canal, fins a l’espai més recòndit, l’ànima humana. Totes les flaqueses, pulsions, misèries, contradiccions i vicis de la nostra condició són estudiats a la llum encegadora del laboratori, sota la lent d’augment del microscopi, amb l’anàlisi rigorosa d’un científic.

Jordi de Manuel és biòleg, Doctor en Biologia per a més detall, i la precisió que amara la seva literatura sembla provenir directament d’un esperit analític que valora per damunt de tot l’experimentació i la documentació. Com a conseqüència, la veu narrativa (de vegades en primera persona, de vegades en tercera) actua tan sols com un testimoni o un cronista. Fredament, científicament, mantenint  la distància que pertoca en un treball de camp.
De Manuel reporta la realitat sense implicar-s’hi. Amb professionalitat. Penseu que això, negrots, només ho aconsegueixen els grans escriptors.

Tanmateix, ara no espereu trobar uns textos antipàtics i freds allunyats del receptor. Tot el contrari. La prosa de Jordi de Manuel aconsegueix un nivell increïble d’apropament al lector, que se sent obligat a capbussar-se en les històries sense poder (ni voler) abandonar-les fins al final. Recordeu la sensació que produeixen els contes de Pere Calders? Doncs quelcom de similar succeeix amb Disseccions. No sé acabar-ho de definir, però espero que m’atorgueu prou credibilitat si us dic que no he pogut deixar de pensar en els relats caldersians al llarg de tota la lectura. I que consti que conec molt bé Calders. L’he estudiat i l’he llegit a fons.

Disseccions és un llibre sorprenent, d’aquells que es devoren. Cada narració afegeix una volta de rosca a la visió terrible i descarnada de la naturalesa humana. La cobdícia, la luxúria, la venjança, l’avarícia, la gasiveria. La violència, de vegades callada, soterrada. De vegades, explícita. El crim. La patologia psicopàtica gairebé inherent a tots nosaltres que fa que, en ocasions, ni tan sols no ens amari el sentiment de culpa. Em resulta molt difícil decidir quin relat m’ha agradat més. Sóc conscient que cada lector pot tirar per un camí, segurament en funció de les seves preferències, experiències vitals i manera de ser.
A la contraportada hi destaquen Hooligan, L’aniversari i Missatges. Certament, són tres relats magnífics (Missatges m’ha posat una mica els pèls de punta per motius personals). Però també m’ha agradat molt Papiroflèxia, que té una arrancada esplèndida, i El mirall.

En alguns casos, el desenllaç de les històries esdevé magnífic. En d’altres, com en aquesta que acabo d’esmentar, El mirall, el més interessant es produeix mentre es desencadena la part central. Crec que la mateixa sensació he experimentat pel que fa a Constrenyiment, de trama gens habitual. Em puc equivocar, però penso que la pretensió de l’autor tampoc no era bastir  sempre una cloenda inesperada o sorprenent. En alguns relats importa més tot allò que es va desgranant, inexorablement, a mesura que la intriga avança cap a un final, això sí, inevitable. Amb tot, la cruesa del conjunt és relativa. També hi queda, a voltes, una escletxa oberta envers l'esperança. 

Estic molt feliç d'haver escrit aquesta ressenya. Sobretot perquè, com sabeu, l'autor és un amic (fins ara virtual, però atentíssim) al qual em complau molt poder-li oferir la meva tasca activista. Atès que  mai no dic mentides ni em traeixo a mi mateixa (encara que els ressenyats siguin persones apreciades) us puc garantir a boca plena que Jordi de Manuel és un enorme escriptor.

Després de les Disseccions, no tinc incovenient a declarar-me oficialment la seva fan sense pal·liatius. Felicitats, Jordi.