Ni jo mateixa no m'acabo de creure que Pere Calders i Rossinyol (1912-1994) no hagi aparegut encara en aquest bloc. Evidentment, no és un autor de novel·la negra, però sí l'escriptor català amb més vinculació amb el gènere fantàstic i amb les històries amarades d'elements màgics. Gran conreador del conte i del relat breu, sovint hom l'ha relacionat amb el "realisme màgic". Tot i que penso que aquesta afirmació és un pèl tòpica -massa vegades caiem en l'ús indiscriminat i exagerat d'etiquetes- resulta innegable que Pere Calders es complau en la introducció d'elements dissonants dins dels seus textos. Esdeveniments o personatges inversemblants, que ratllen l'absurd, i que trenquen amb gran originalitat l'horitzó d'espectatives del lector. Podria estar hores parlant de Calders: de les seves novel·les, de la seva relació amb el país on va viure exiliat 23 anys (Mèxic), de la seva ideologia i el seu compromís, de la seva catalanitat a prova de bomba, del seu talent innegable (reconegut massa tard). Tanmateix, tampoc no és el lloc. En qualsevol cas, esmentaré una reflexió de la qual n'estic convençuda. Si Calders hagués escrit en una llengua majoritària, a hores d'ara seria un autor d'abast mundial.
En aquest bloc negrot, us deixo amb un dels seus microrelats. Gaudiu sense manies del personal humor i de la ironia finíssima de Pere Calders.
Com s'escau aquí, el text té una protagonista, la mort. La mort, que hi juga el seu paper...o...
O potser no.
L'hora en punt
La mort es presentà quan no se l’esperava, i ell li digué que no li havia donat hora.
—És que l’hora la dono jo —va respondre-li la mort.
—No sempre, no sempre... —replicà ell—. Ara, per exemple, tinc l’agenda plena i a vós no us ve d’un dia. Però a mi sí. Telefoneu-me dimarts que ve, a quarts de cinc, i quedarem per una data.
—És irregular, no puc fer-ho. Va contra els reglaments —digué la gran senyora.
—Apa, bah! —es defensà ell, tot empenyent-la suaument cap a la porta—. Amb la feinada que teniu no em direu pas que depeneu d’un difunt puntual. En canvi, jo tinc compromisos inajornables.
I la mort se’n va anar amb la calavera entre les cames, sense saber-se’n avenir. No li havia passat mai.
—És que l’hora la dono jo —va respondre-li la mort.
—No sempre, no sempre... —replicà ell—. Ara, per exemple, tinc l’agenda plena i a vós no us ve d’un dia. Però a mi sí. Telefoneu-me dimarts que ve, a quarts de cinc, i quedarem per una data.
—És irregular, no puc fer-ho. Va contra els reglaments —digué la gran senyora.
—Apa, bah! —es defensà ell, tot empenyent-la suaument cap a la porta—. Amb la feinada que teniu no em direu pas que depeneu d’un difunt puntual. En canvi, jo tinc compromisos inajornables.
I la mort se’n va anar amb la calavera entre les cames, sense saber-se’n avenir. No li havia passat mai.
