La meva amiga Montserrat Vilajuliu, professora de català, gran activista en milers de reivindicacions i persona conscienciada i encantadora, em va passar l'altre dia aquest relat. És un text que ella va recrear literàriament, en forma de carta, amb motiu d'un muntatge sobre la memòria de la Guerra Civil en el qual va participar. El pitjor del cas és que la història està basada en fets totalment verídics i que, com ella mateixa comenta, es tracta d'un crim "horrorós".
Atès que no m'ha comunicat que el relat tingui cap títol explícit, m'he pres la llibertat d'inventar-ne un. I, posats a ser truculents, he pensat dir-li: Crim esgarrifós als Horts del Llobregat.
Si el llegiu, aviat ho entendreu.
Bon profit, negrots.
Horts del Llobregat, 8 de març del 1937
Germanet estimat, deus estar cansat de
sentir-me dir que no hi ha pa o, el que és el mateix, el pa que hi ha no es pot
menjar. No hi ha oli, ni sucre, ni farina, ni carn de vedella o be.
Ja no coneixeries aquesta petita
germana teva que era tan llepafils: ai, que això no m’agrada; ecs, que això em fa
fàstic; uix, d'això no en vull pas.
El Sr. Metge diu que s’han curat tots
els que patien del fetge, de l’estómac, dels budells. Costa deixar de menjar si
tens gana i tens teca, sobretot bona teca, però vet aquí que si no n’hi ha, no
n’hi ha. Doncs la teva germaneta igual, fins els cucs que surten de les guixes
em fan goig! Total, tenen el mateix gust que la guixa, no són ni àcids, ni
amargs, ni salats. I no diries mai què vaig menjar ahir per sopar.
Vaig plegar de la fàbrica a les deu de
la nit, com sempre, i xino-xano, xino-xano, cap a casa. Corria per la carretera
quasi que volava, estava morta de gana i de fred, pensava que quan arribaria a
casa no trobaria gairebé res per jalar.
A la fàbrica donen un lot de menjar a cada treballador, saps tan bé com jo que
nosaltres som sis a casa i, com que tu estàs mobilitzat, ara només hi treballo
jo a l’empresa. Total, que no en tenim per a res amb el que rebo. I tampoc no trobem menjar
en altres bandes. Doncs bé, ahir arribo a casa i tots eren a dormir i la mare,
que sempre està desperta fins que arribo, em diu: Conxita hi ha un estofat
molt bo a la cassola, però t’he de dir la veritat. He cuit el pobre Tinet, el
gat, si no en vols, ho entendré perfectament.
I jo vaig destapar la cassola i una
olor que hi cantaven el àngels i em feia molta pena, però va poder més la gana
i em vaig cruspir el que quedava del Tinet, pobret, pobret, en un santiamén. La mare feia dies que veia el
veí, l’Esteve de cal Perdut, seguir amb la vista el gat. I ja era l’únic que
quedava al veïnat; o sigui que o s’omplia la panxa el veí o ens l’omplíem
nosaltres. I, com que el Tinet era com de la família, la mare va pensar que ens
havia d’aprofitar als de casa.
Vaig estar dos dies sense parlar amb
ningú, les companyes pensaven que estava afònica. La veritat, veritat, és que
cada vegada que obria la boca temia que em sortís un miol, fins i tot vaig
tenir un malson, intentava dir alguna cosa i em sortia un mèu marrameu, era el
Tinet que es queixava dient-me: ¿com era que jo, que l’havia recollit de
petit, petit, que encara no menjava, me l’havia endrapat sense ni una llàgrima
i que després l’havia comparat a la carn de conill? Això li havia semblat
insuportable. L’elegància natural d’un gat, la dentadura perfecta, els ulls verds
profunds no es podrien comparar mai dels mais
amb un conill; s’havia sentit terriblement ofès.
Em vaig despertar plorant, el cor em
bategava a un ritme ferotge. I quan em miro al mirall trobo que els meus ulls
que sempre havien sigut marrons, marrons, com el fang, tenen un petit reflex
verd, però no m’atreveixo a explicar-ho a ningú perquè no pensin que m’estic
guillant. Només a tu, germanet, ja que sempre t’ho he explicat tot. I junts ens
hem fet bons tips de riure. No vull que deixis de riure malgrat la guerra.
Endavant i ànims que amb nosaltres no hi pot ningú.
Salut i una abraçada ben forta de la teva
germana
Conxita
