Lorenzo Silva, un dels autors més
consolidats del panorama novel·lístic espanyol, va participar enguany en el Curs
de Novel·la i Cinema Negre de la Universitat de Barcelona. La seva ponència: Espanya
en negre, sense complexos: reflexions sobre les dificultats i els avantatges d’un
relat negre sobre la realitat espanyola. Va arribar en un viatge llampec
des de Madrid, va fer la intervenció i va marxar. El reclamava un Congrés a la
Universidad Carlos III (sobre novel·la hispànica actual) on ell hi jugava un
paper d’organitzador.
Lorenzo Silva no conrea només el
gènere criminal. Tot i així, la sèrie que protagonitzen el sergent Bevilacqua i
la caporal Chamorro de la Guàrdia Civil ha contribuït força a donar-lo a
conèixer. Escriptor molt premiat, compta entre d’altres guardons amb el Premi
Nadal de l’any 2000, precisament per una de les novel·les d’aquesta nissaga, El alquimista impaciente (adaptada al cinema
per Patricia Ferreira).
Amb Lorenzo Silva vam parlar poc
de literatura (?), per no dir gens. En presentar-se, va refermar la idea (que ja
sabeu que comparteixo del tot) que el gènere negre posseeix unes coordenades
preestablertes que s’han de seguir. És imprescindible si volem que el públic
lector trobi allò que espera.
Tot seguit, va manifestar que la
seva sèrie de Bevilacqua i Chamorro va sorgir d’un episodi real que presencià
en una platja de Mallorca. El fet l’inspirà i l’encoratjà per iniciar un nou
projecte, amb la idea que fos una aproximació sense complexos (?) a la realitat
espanyola. L’embolcall de gènere li anava molt bé per a dur a terme aquesta
aposta.
L’acció de la nissaga, iniciada a
mitjans 90, pretenia encetar un camí diferent i per aquest motiu es plantejà que
els seus personatges formessin part del cos de la Guàrdia Civil. Silva volia contribuir
a acabar amb la reticència que, després del franquisme, encara generaven les
forces de l’ordre. Volia atrevir-se a llançar-hi una mirada diferent. Segons
que va insistir, no volia millorar la imatge dels polis (que no és la feina del
novel·lista, digué), sinó mostrar una veritat que existia i que tenia moltes
possibilitats literàries.
La seva feina d’advocat (el Dret
és la seva formació i la seva carrera inicial: s'hi va dedicar uns anys) li va permetre afrontar moltes
situacions des de dintre i, per tant, va tenir ocasió de tractar i conèixer molts guàrdies civils. Guàrdies civils que es dedicaven a investigar crims, una tasca del cos que, per a Silva, resulta invisible socialment. La primera
novel·la de la sèrie data de 1994, moment de gran impopularitat del cos (Cas Roldán,
Gal, per no parlar del record encara viu de l’assalt de Tejero al Congrés de
Diputats). En aquest entorn, no hi havia cap novel·la amb la Guàrdia Civil de
protagonista.
Això Silva ho considera una anomalia,
atès que la Guàrdia Civil ja té 168 anys d’història (es fundà el 1844). El seu propi projecte li va
semblar arriscat, però va pensar que tenia la seva gràcia. Un desafiament
enfront del lector. Per això va crear un guàrdia civil atípic: universitari, que
parla idiomes i que arriba al cos per fugir de l’atur. Tanmateix, Silva diu que
en coneix molts, a hores d’ara, amb aquest perfil. El segon personatge li va
semblar que havia de ser una dona. Un altre desafiament. Impensable uns anys
enrere, atès que el cos no en tenia, de dones.
La resta de la ponència de Lorenzo Silva va ser una mena de soliloqui reivindicatiu, amb intenció de convèncer, sobre la veritable naturalesa (molt més benigna que no sembla, i n’estic segura, per Déu!) de la Guàrdia Civil. Impossible reproduir totes les dades que va exhibir. Es nota que acaba d’escriure un llibre sobre la història del cos. Ho té fresc i en parla, en parla, en parla.
De la caporal Chamorro no en va
dir res més. I del protagonista va explicar molt poc. Sembla que sovint es
planteja col·locar-lo davant de dilemes morals. Quan viu situacions límit que
el desestabilitzen, quan té el delicte tan a tocar, quan es fa tan difícil
lluitar contra la corrupció a tots els nivells, el sergent Bevilacqua es
belluga entre dues aigües. S’ha d’abstenir de lluitar? Ha de tornar la placa? Ha
de plegar del cos i marxar a una empresa privada on viurà més tranquil i no
veurà tanta porqueria?
No. Perquè es tracta d’un
personatge construït des de la convicció que la víctima és l’important, que la
víctima hauria de ser el centre del cas criminal. La resposta a la disjuntiva
ètica és: enmig d’un sistema dirigit per gent que no està a l’alçada, ell pot
estar-ho dins la seva mesura. Allò que importa és el següent missatge: destacar
l’esperit de servei a la comunitat, de sacrifici quixotesc, de manteniment de
la dignitat personal.
Silva aposta per una ficció que
supedita aquesta idea a la qüestió narrativa. Vol llançar una mirada sobre la
societat i l’ésser humà en una situació de conflicte. I vol fer-ho amb l’esperança
de trobar una escletxa que ens mantingui vius.
Queda bé tot plegat. Fet i fet,
és l’esperit de la majoria de nissagues criminals. Però, personalment, em va
preocupar una cosa. La necessitat de defensar amb ungles i dents el cos policial triat per a les novel·les vol dir que quelcom no rutlla. No rutlla en la història, en la
literatura, en el país... No ho sé. Quan d’una cosa se’n parla més
del que pertoca... perquè, és clar, als Juliols de la UB havíem de parlar de literatura.
Fins a la pròxima, negrots.
