Aquests dies de tanta feina he aparcat les novel·les i m’he dedicat a la lectura de contes. Així puc, sense massa esforç, gaudir de textos que, pràcticament, es poden llegir d’una sola tirada. D’altra banda, com que els relats breus sempre han estat una de les meves debilitats, està resultant fantàstic.
El darrer recull que ha passat per les meves mans va néixer de la privilegiada ploma del francès Guy de Maupassant (1850-1893), autor que visqué plenament en contacte amb els grans de la seva època (Flaubert, Zola) i que va destacar sobretot per la seva producció de contes d'intriga inquietant, terror i elements sobrenaturals. Amb la salut molt malmesa per profunds trastorns nerviosos i afectat de sífilis, va morir abans de complir els 43 anys en una clínica mental parisenca, al poc temps d'un evidentment no consumat intent de suïcidi.
Tradicionalment, s’ha atribuït a la bogeria gran part de la inspiració de la seva obra, però jo no tinc intenció d’alimentar una interpretació tan fàcil i que, en realitat, no conec en profunditat. Amb tot, i si bé és cert que el contingut de les seves històries suggereixen a la perfecció el patiment d’un ànima turmentada i delirant, també és cert que m’han semblant extraordinàriament lúcides. Qui sap si aquest és el veritable esperit de la manca de seny! La condició contradictòria d’albergar alhora la lucidesa i l’alienació mental.
Sigui com sigui, la literatura de Maupassant m’ha semblat excelsa. En el passat ja havia llegit algunes de les seves històries, però fa massa temps per recordar-les amb detall. En aquest recull hi trobem 7 relats: El miedo, El lobo, La mano, El albergue, El Horla, La muerta i La noche. El fil conductor el podríem fixar en l’exploració al voltant del mecanisme, terrible i inherent a la condició humana, de la por. La por en majúscules, el terror, l’horror. Fins arribar a la demència, a la pèrdua total dels sentits. És el tema central d’El miedo, El lobo, El albergue (magnífic, m’ha subjugat), La noche i, per descomptat, El Horla, una de les joies més preuades de la producció de Maupassant. Amb una capacitat increïble per captar l’atenció del lector, totes les històries et deixen astorat, amb la boca oberta. I no tant pel factor sorpresa com per la capacitat d’impactar i d’encuriosir, d’enganxar irremissiblement el receptor en una espiral de lectura impossible d’abandonar.
Però les històries van molt més enllà d’un simple exercici de gènere o d’una reflexió (d’altra banda, interessant i encertada) sobre l’existència d’un conjunt de fets sobrenaturals que l’home no pot explicar. Representen un reflex de les misèries de la vida (en el cas de La muerta o La mano) o un testimoni dels costums i preocupacions de l’home de l’època (per exemple, l’ús de la hipnosi, el contagi de certes patologies, etc.). París apareix en tota la seva esplendor (i en tot el seu horror), sempre a partir del patiment psicològic, sense escatologia ni sang i fetge. Amb un finíssim savoir faire que només és digne dels més grans.
La llargària de les històries (tret d'El Horla, justificadament més extensa) també és molt del meu grat. Sempre he subscrit la sentència de Gracián. Al meu entendre, l'òptima mesura dels textos de Maupassant converteix llur crescendo d'intriga en quelcom irresistible.
Sé que tindreu la sensació, negrots, que sempre us dic el mateix. Que sempre recomano amb entusiasme les lectures dels clàssics del gènere. Tanmateix, avui ho faig amb paraules majors. Amb cap altre he gaudit tant darrerament (i això que si resseguiu el bloc enrere en trobareu molts) com amb Guy de Maupassant.
Agraeixo als déus del gènere (si és que n'hi ha) haver posat escriptors com ell en el nostre camí.
