Harlem Nocturne

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Gillian Flynn. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Gillian Flynn. Mostrar tots els missatges

dijous, 2 de desembre del 2021

Més llibres llegits

  Una nova tanda de llibres llegits, negrots. Aquí els teniu. 



De mica en mica s'omple la pica, de Jaume Fuster

La relectura d'un clàssic que m'ha fet xalar com la primera vegada. El recordava massa vagament i m'ha causat molt plaer tornar-lo a llegir. 



La segona estrella, d'Albert Plans

Un thriller futurista (ambientat en un futur proper que no se'ns fa avinent de manera explícita), fusionat amb una trama de ciència-ficció. Una persecució incansable que també posseeix una part de novel·la de carretera. Amb un to narratiu molt picat, muntat a partir de fragments breus encapçalats cadascun per un títol, el text va al gra i no té floritures. Es llegeix a un ritme imparable. A mi m'hauria agradat saber l'any dels fets i que el desenllaç hagués estat més pausat. La societat que descriu és distòpica, marcada per la catàstrofe climàtica. Em sembla que, per desgràcia, això ja ho tenim tots coll avall. Perfecte per passar una bona estona.  



 El adulto, de Gillian Flynn

Una obra molt breu, que vaig llegir d'una tirada en una sola tarda. Homenatge a les històries gòtiques i de terror psicològic, destaca per la imaginació, l'humor i les situacions més terribles. Flynn desplega la seva capacitat de crear atmosferes i personatges curiosos en una trama que ens farà passar una estona senzillament fantàstica. No pretén res més, però no és poc.   


Mi prima Rachel, de Daphne du Maurier

Com he pogut viure fins ara sense haver llegir més Daphne du Maurier? Mi prima Rachel és una novel·la senzillament magistral. El domini de la dosificació del suspens, l'ambigüitat que ens manté lligats a la història, la saviesa en la construcció dels personatges, la descripció acurada dels ambients i les situacions... Tot és tan perfecte que no pots parar de llegir. Només dir que m'he comprat tota la seva obra per anar assaborint-la de mica en mica. Ja friso, així que pugui, per abocar-me a un altre títol de l'autora. Feu-me cas. 


 Els bons fills, de Rosa Ribas

Segona entrega de la sèrie de la família de detectius Hernández. Una Rosa Ribas diferent, més casolana, més propera, que ens mostra les interioritats privades i professionals d'uns personatges amb unes característiques prou atractives. La novel·la passa amb més o menys amabilitat fins que un gir inesperat i brutal ens trenca l'encanteri. Com un cop de mall al cap. Llegiu-la i ho veureu. 


La venjança és meva, de Marie NDiaye

Una novel·la especial, amb una veu narrativa focalitzada en la protagonista, una advocada que es troba amb un cas que li remou el passat. Un estil personal i diferent, una història contada amb un to gens habitual no exempt d'ambigüitat. Només assistim a la visió de la protagonista, de manera que no sabem quant del que explica és cert o simplement passat pel sedàs de la seva interioritat i dels seus traumes. Interessant. 



Camí de cendres, de Biel Cussó

Una novel·la polida, com una petita joieta. Curta, amb veu pròpia, dura i tendra alhora, ben escrita i amb una trama poc habitual pels nostres verals. L'he gaudit i m'ha semblat personal i diferent. Segur que pot agradar a un públic ampli. 


Confusión, de B.A. Paris 

Un thriller típic, amb una trama que, sense ser original, no pot evitar atrapar-nos. L'autora juga amb el lector, el provoca. No creiem que ens estigui explicant allò que ja ens imaginem i pensem que no és possible, però després... Lectura d'hivern a la vora del foc. Entretingudíssima. 



Entre les ombres, de Xulio Ricardo Trigo

La segona entrega de la difícil vida de l'Erika Ernemann, una novel·la que els lectors estàvem esperant després d'haver llegit L'objectiu del crim. Amb el rerefons del maig del 68 a París, una dura història de foscor que ens manté a l'expectativa. De foscor i de llum, com les fotografies de la protagonista, aquesta policia alemanya amb ànima de fotògrafa. Un llibre d'aquells que fan lectors. Us agradarà.   



  

dimarts, 27 de juliol del 2010

La llamada del Kill Club, de Gillian Flynn

La llamada del Kill Club és una novel·la negra molt atípica. No hi surten policies, ni investigadors. L’argument es basa en uns terrorífics crims comesos vint-i-quatre anys enrere. Una família assassinada brutalment en una granja del Mig Oest americà, a l’estat de Kansas. L’única supervivent, que aleshores només tenia 7 anys, es veu impel·lida (per raons que no explicaré) a intentar resoldre el trencaclosques del passat. El seu germà gran és a la presó acusat dels crims, però ella té motius seriosos, després d’haver-lo cregut culpable durant molt temps, per sospitar que no ho és.
Heus aquí el plantejament de la trama. La novel·la està construïda en dos plans paral·lels. El present, explicat en primera persona per la protagonista, i el dia dels luctuosos fets, on el narrador en tercera persona es va situant en el punt de vista d’alguns dels implicats. L’agilitat estilística i el dinamisme de l’acció fan el llibre molt distret. No crec que es tracti d’una obra mestra, però l’autora va per bon camí (és la seva segona obra), tot i que la resolució final no m’ha acabat de convèncer totalment.
Veig La llamada del Kill Club amb moltes possibilitats cinematogràfiques. Atès que Gillian Flynn ha treballat al cinema, a la televisió i a la premsa (és periodista) i que de la seva primera novel·la –Heridas abiertas– ja se n’està preparant el guió, estic segura que no m’equivoco. I resultarà bé, perquè per damunt de tot es tracta d’un típic producte americà dels que sempre funcionen a l’hora de generar suspens i terror. Les gelades terres de Kansas (els assassinats van succeir al gener), la desolació d’aquells territoris i de la seva gent, la crisi econòmica, la caiguda en picat dels valors humans, la bogeria col·lectiva que estem tips de visionar al cinema. Tot plegat un conjunt que no desperta cap simpatia per aquell lloc del món, però que funciona perfectament quant a la cruesa i a la truculència del gènere criminal.



La novel·la té sobrats elements per generar inquietud, perquè els nens i els adolescents hi juguen un paper destacat. El llenguatge és directe, sense pèls a la llengua. La duresa no resta amagada. Tot plegat esdevé descarnat, cruel i obscur. Personalment, no en sóc gaire amant d’aquest estil. M’agrada molt més la convencional i ordenada investigació de l’heroi policíac a l’estil Wallander, Brunetti o Beck; o la propera recerca detectivesca de la Kinsey Millhone. Tanmateix, no puc dir que La llamada del Kill Club no m’hagi distret. M’ha refermat, això sí, en la visió obscurantista i gens evolucionada de certs territoris (oh ironia!) del país “més poderós” del món.