El passat dijous dia 11 va tenir lloc a la llibreria "La ciutat invisible" la presentació de la meva darrera novel·la, El somriure de Darwin. Una presentació única, diferent, inigualable. Pel lloc on es va produir, tan ple de significació personal i col·lectiva. Per les persones que la van impulsar, la meva filla Mireia i el meu gendre Xapo (continuo reivindicant l'amabilitat del mot "gendre"). Per la complicitat enorme de dues persones com Irene Jaume i Neus Molina. I perquè les paraules i la presència que em van acompanyar van ser les de Blancallum Vidal, poetessa reconeguda, exalumna de classes renaixentistes, companya de fatigues ideològiques i, sobretot, persona que admiro i estimo.
Blancallum va dir coses precioses i, endemés, va fer el que millor sap fer, escriure. I va llegir aquest text increïble que es mereix (i no me n'estic de la part d'autobombo que comporta) que el pugueu llegir. Sé que el meu Darwin ha tocat l'ànima de la Blancallum. I això dins meu es converteix en un sentiment de tendresa i d'agraïment difícil d'explicar.
Moltes gràcies a tots i gaudiu del text.
abraçar l’enderroc
notes sobre El somriure de
Darwin d’Anna Maria Villalonga
Blanca Llum Vidal
Podríem tenir tres veïns. Els nostres veïns es
podrien dir Noemí, Ivan i Max. Podríem tenir quatre veïns, més aviat. Es
podrien dir Noemí, Ivan, Max i Darwin. Podrien ser uns altres, però podrien ser
aquests. Aquests, justament, tan diferents entre ells i amb alguna cosa semblant.
Alguna cosa molt fràgil, imperceptible. Alguna cosa que, en ells, ni prové del
mateix lloc ni es dóna a conèixer igualment. Alguna cosa que en ells es
manifesta de manera escandalosament diferent. La tristesa? La solitud? La
ferida? L’abandó?
En qualsevol cas, el fil que
ajunta els que podrien ser els nostres veïns és tan prim que quasi no es veu i
és un fil que en tots els casos fa mal. A vegades el mal queda a dins com un ou
que s’encalla i no surt. A vegades el mal es transforma en una ràbia fecunda i
surt cap a fora convertit en tendresa i disposat a ajudar. A vegades s’ho
emporta tot per davant -la diferència, un mateix, l’alteritat- Com un monstre petit que viu
a dins nostre -fill de l’estrip, de la injustícia- i que
viu en silenci com hi viu la Flor negra de
la Mercè Rodoreda, com «una pena amarga de fetge i d’entranya profunda», com
«una pena de deu mil quilòmetres», com «una pena que et mata el pobre cor i
t’hi atura la sang perquè s’hi podreixi». A vegades, però, el monstre es torna sanguinari
i atroç, surt d’un mateix i, abraonant-se damunt dels altres, viu sempre més a l’ombra
del crim.
Amb una llengua que puny de
tan transparent, Anna Maria Villalonga aconsegueix de parlar d’aquests mals (és
ella qui invoca la Flor negra de la
Rodoreda i és d’ella l’expressió a
l’ombra del crim). Anna Maria Villalonga ens ensenya que el món podria fer
aigües i que un resquill d’humanitat podria esquerdar el cataclisme. Un
resquill com un bri, com una engruna, com un bocí. Un trosset qualsevol amb la
capacitat de fer trontollar la desgràcia. Potser no d’evitar-la, però sí de
jutjar-la: assenyalar-la i pensar-la per, després, posicionar-se. Un trosset
d’esperança que no haurà curat ni el terror ni el mal de món ni la pena. Però,
com en l’aforisme de Kafka, «et pots fer enrere davant els sofriments del món, ets
lliure de fer-ho i correspon a la teva naturalesa, però potser precisament
aquest fer-se enrere és l’únic sofriment que podries evitar».
D’aquí estant, allò important serà treure’s la bena dels
ulls i arremangar-se: declarar la guerra a la guerra -també amb el
pensament, amb el llenguatge. D’aquí estant, també, com va dir Màrius Torres a
Joan Sales l’octubre de 1940, l’escriptura només per quan sigui absolutament
necessària: mai més cap caprici. D’aquí estant, finalment, la crueltat, que,
amb Antonin Artaud, només «serà sagnant en el moment en què sigui necessària,
però no de manera sistemàtica», no tindrà per objectiu la crueltat mateixa,
sinó l’exploració d’uns homes i d’unes dones i d’uns animals que es podrien dir
Noemí, Ivan, Max i Darwin i que podrien ser els
nostres quatre veïns.
Podrien ser el nostres veïns
i, amb El somriure de Darwin, el
condicional ha passat al present: la Noemí, l’Ivan, en Max i en Darwin són els
nostres veïns. La possibilitat de què parla el condicional (podria passar...) s’ha
transmutat en la duresa contundent del present. Un present que és l’única
dimensió del temps en què podem actuar, intervenir en el món, transformar-lo. Per
això aquest llibre no només té acció -en el sentit de conjunt d’esdeveniments que formen l’argument de
l’obra-, sinó que ell mateix és
acció: escriure aquest llibre és maldar per obtenir alguna cosa, per
proposar un canvi, per evitar un mal. Llegir-lo, deixar-se abatre; abraçar
l’enderroc; dirigir-se vers el costat més incòmode, vers el costat solitari i alliberador
del patir. Aquí no hi ha concessions: l’Anna se situa en
la realitat més propera i més crua -segurament per això la
novel·la s’inscriu en el gènere negre i no només perquè en ella hi ha un crim.
Penso, en aquest sentit, amb
una de les novel·les catalanes més maltractades del segle xx: Un
film (3000 metres) de Víctor Català (1918-1921, 1926). Quan el noucentisme
ja s’havia convertit en un moviment ideològic i artístic de l’ordre, en un
moviment vinculat descaradament a l’autoritat, en un moviment abanderat per
veus protofeixistes com la d’Eugeni d’Ors i en un moviment que, emmirallat en
una suposada perfecció grecollatina, repetia insistentment conceptes com urbanitat i civisme i pretenia fer de Barcelona el seu París del migdia, Víctor
Català es va plantar a la mateixa ciutat i es va posar a parlar de pervertits,
de miserables, de putes i lladres. Una tria, la seva, a contra llei. Una tria
que no pretén rebolcar-se en el gore,
sinó parar atenció en els baixos fons de Barcelona i assenyalar, així, les
classes benestants que els alimenten.
Un segle després, també a
Barcelona, amb El somriure de Darwin l’Anna
fa alguna cosa semblant -que no vol dir igual ni de resultat ni de forma, sinó una mena de fraternitat
en el gest, en la intenció, en la revolta que mou aquestes dues novel·les: la
revolta de visibilitzar l’invisible.
L’Anna ho fa, a més, amb la
dificultat de viure en un temps rabiosament eufemístic, en un temps
democràticament enganyador, en un temps de totalitarismes suposadament vençuts que
treuen les urpes de nou, en un temps ancorat a un passat de catifes voladores
de bombes, de garrots infames i de nacionals essencialismes, en un temps que
oscil·la entre el desenvolupament agressiu i la misèria programada, en un temps
de morts de primera i morts de segona, en un temps de cossos plorables i de
cossos superflus. L’Anna, com la Víctor, tria el costat de les ombres i, amb
una novel·la negra, s’encamina a la llum. No a la llum que embelleix ni a la
llum ideal, sinó a la llum que permet de veure uns cossos que, altrament, no es
veurien.
Un Darwin, el de l’Anna, que,
per la misèria en què viu i per la tendresa infinita amb què és tractat pel seu
company vagabund, recorda també un dels personatges il·lustres de quatre potes
i cua que ha donat el segle xx i
que també ha creat Víctor Català: Lenín.
Dues parelles abandonades -una a la intempèrie agresta dels espadats de l’Empordà i l’altra a
la intempèrie despietada de l’asfalt de Barcelona: en Roig i en Lenín, en Max i
en Darwin. Dues parelles paral·leles i radicalment diferents perquè només hi ha
tria en el primer cas i, si hi ha tria, és que hi ha llibertat -per molt estripada que sigui i per molta fam que comporti. La resta,
sigui al carrer o entre reixes, és camisa de força.
Si en Roig, el rodamón de la
Víctor, és un home que «no coneixia cap llei de subjecció ni d’obligació [...],
puix que era un ésser de natura, un ésser lliure com els ocells i les
sargantanes, [un ésser que,] com ells, no havia de menester ni casa ni
parament, ni vinclar l’esquena per un sou [...], car no hi havia millor
para-sol ni millor paraigua que un arbre frondós o la ruïna d’una capella cremada»,
si en Roig és això, en Max, el sense sostre de l’Anna, és un berguedà de
família senzilla que, en ple franquisme, se’n ve a ciutat a estudiar Dret, però
que aviat abandona perquè sap que «si continuava per aquell camí es convertiria
en servidor del sistema legal d’un estat feixista. I, per tant, en una mena de
còmplice». Després d’uns anys de viatge, arriba a una Barcelona on, a remolc de
la borratxera de la bombolla immobiliària i d’un model de creixement inhumà, la
crisi el converteix en «una ombra trepitjant l’asfalt», en «un vell apàtrida
pul·lulant» pels carrers que no té res més que un gos que li omple els dies i
el cor i que també acaba perdent perquè també li acaben traient.
Per això és el nostre veí.
Com són les nostres veïnes la solitud, la Noemí, la fragilitat i la culpa. També
l’Ivan i el deliri que anuncia una conducta destructora i el mal que s’estén
com un fong són els nostres veïns. Ho són perquè viuen a Barcelona, però
podrien no viure-hi i ho serien igual. Ho són perquè ens interpel·len i perquè
ens demanen resposta. Com aquest llibre, que no en té prou en deixar-se llegir,
que dolorosament i serena ens demana de treure’ns nosaltres també la bena dels
ulls i arremangar-nos.
5 comentaris:
Quina introducció tan meravellosa! I com inclou tots els sentiments que desperta el teu llibre. Me'ls ha fet reviure de nou.
Moltes gràcies per compartir-ho. Una abraçada.
Uau! Exceŀlent presentació. Encara no he llegit la noveŀla, però puc adonar-me de la qualitat indiscutible de la ressenya de Blancallum Vidal. Confirma, a més, que El somriure de Darwin ha de ser magnífica.
Molt emotiva, es nota com l'ha colpit. Gran presentació per a ina gran novel.la. Me n'alegro molt!
Aun no he podido leer el libro, pero con esta introduccion no se si podre aguantar hasta el verano... la faceta mas negra y terrible de Merce Rodoreda, junto a lo sinistro de Victor Catala y a la profundidad de tu alma, Anna Maria, debe de haber producido un libro verdaderamente poderoso. Y no tenia la menor duda de que asi fuera.
Moltes gràcies, amigues. Com us podeu imaginar, molta emoció tot plegat.
Publica un comentari a l'entrada