Quan hom ha llegit Jaume Cabré i en particular el seu
esplèndid recull de contes (ja que de contes parlem) Viatge d’hivern, hom espera amb delit les pròximes entregues. És
normal fer cabòries i albergar expectatives, tot desitjant que el moment
arribi. Jo en sóc una d’aquestes que esperava el moment, enamorada declarada del
Viatge d’hivern, i per això ara estic
molt contenta. Perquè ja fa unes setmanes que el tenim aquí, publicat per Proa
i amb un títol d’allò més suggeridor. El darrer i recent recull de relats de
Jaume Cabré: Quan arriba la penombra.
He llegit algunes coses estranyes respecte al volum,
crítiques gratuïtes i esbiaixades, procedents de posicions que poc tenen a
veure amb l’anàlisi literària de veritat. A les figures de la talla de Cabré se’ls
demana molt en cada publicació. És comprensible, perquè són l’elit. Però hem d’evitar el risc
de jutjar-los amb una severitat superior a la normal. Perquè no totes les obres
d’un gran escriptor són obres mestres, però acostumen a superar la mitjana amb
escreix.
Quan arriba la penombra
és un llibre
eclèctic, variat, divertit i viu. Un joc d’interdisciplines, intertextualitats,
picades d’ullet, fils conductors, personatges que van i vénen, canvis de rumb,
girs, sorpreses, ironies, fantasies i tendresa. Un exercici literari i personal,
Cabré en estat pur. És cert que el conjunt no assoleix l’alçada de Viatge d’hivern, però tampoc no sé si l’autor
ho pretenia. Em fa la impressió que aquí s’ha deixat anar, ha optat per
divertir-se més, per provocar-nos de manera més directa, per desengreixar-se
del món i de la vida. I això segur que ho ha aconseguit, perquè me l’imagino gaudint
bojament mentre escrivia. El cantó lúdic dels textos és inqüestionable i funciona
des de dos punts de vista: el de l’autor envers el lector, evidentment, però
sobretot el de l’autor amb ell mateix.
Ignoro per quin motiu s’ha dit (igual per raons comercials
indesitjables) que Quan arriba la
penombra és un volum d'històries negres. No ho és. I no ho és perquè no hi
ha la voluntat que ho sigui. El seu to fosc, l’aparició de crims i assassinats,
de situacions terriblement dures i de personatges de moral molt qüestionable,
no justifiquen una interpretació en clau de gènere. La cosa no va per aquí. A Viatge d’hivern també hi havia crims i
sicaris. I tampoc no anava per aquí.
M’encanta la delicadesa de Cabré per construir alguns
personatges, m’encanta la seva utilització estilística sense complexos, el seu
portar la llengua al límit, la barreja de registres, els canvis de persona i de
temps verbal, la reinterpretació lèxica i semàntica. La hibridació a tots els
nivells. I em subjuga la recurrència dels temes que el motiven, com la
interacció amb l’art, la música, la pròpia literatura. Aquí hi destaquen els
quadres, la pintura. Ja ho havia fet al Viatge
d’hivern. I ara hi torna, però des de posicions menys solemnes, més
desinhibides. La realitat i l’art que són una mateixa cosa. La gent que es refugia
dins dels quadres. Aquí ha triat Millet i les seves pintures de la pagesia.
Volem millor metàfora dels temps que vivim? Fugir de l’artifici per tornar al
natural. Però... ah, mai no és or tot el que lluu.
Rere l’aparença lleugera, Quan
arriba la penombra conté reflexions serioses i importants. Res no és gratuït
en un conjunt de tretze relats que, segons el mateix autor, són supervivents d’intents
esforçats, supervivents de companys estripats o desats en un calaix. És obvi
que unes històries agradaran al lector més que unes altres. Tot va en funció de
gustos, estats d’ànim i etcètera. Però si us deixeu portar i us lleveu del
damunt els prejudicis, el volum s’esdevindrà una magnífica aventura.
Jo m’ho he passat molt bé. Quan
arriba la penombra no aconsegueix el nivell de joia preciosista que sens dubte és el Viatge d’hivern. Certament. Però les comparacions són odioses i, per a mi,
no ha deixat de representar una petita meravella.
3 comentaris:
Quina ressenya tan assenyada. Moltes gràcies, Anna Maria, el tinc pendent. Potser, un cap de setmana, fora de casa. Tinc un munt de temes sobre la taula i no puc llegir les mateixes hores que abans. Com desespera!
M'encanta la teva ressenya, la signaria punt per punt. No vaig sentir les mateixes emocions que amb la meravella de "Viatge d'hivern" però va ser una lectura amb picades d'ull, complicitats (com m'agrada entrar als quadres!), la relació entre el primer i l'últim relat... un conjunt per gaudir-ne.
Moltes gràcies per la magnífica ressenya!
No puc esperar a llegir-lo! Ja saps con em va agradar Viatge d'hivern, per mi insuperable llibre de relats d'aquest segle. No em fa res que Quan arriba la penombra sigui diferent, però et diré què m'ha semblat quan l'hagi llegit (espero que la biblioteca Robarts el tingui aviat, acostumen a comprar tots els llibres de Cabré sense que calguin informes meus).
Exceŀlent, excellent, exceŀlent ressenya!
Publica un comentari a l'entrada