Abraçar l’enderroc: notes sobre El somriure de Darwin d’Anna Maria Villalonga BLANCA LLUM VIDAL

El passat dijous dia 11 va tenir lloc a la  llibreria "La ciutat invisible" la presentació de la meva darrera novel·la, El somriure de Darwin. Una presentació única, diferent, inigualable. Pel lloc on es va produir, tan ple de significació personal i col·lectiva. Per les persones que la van impulsar, la meva filla Mireia i el meu gendre Xapo (continuo reivindicant l'amabilitat del mot "gendre"). Per la complicitat enorme de dues persones com Irene Jaume i Neus Molina. I perquè les paraules i la presència que em van acompanyar van ser les de Blancallum Vidal, poetessa reconeguda, exalumna de classes renaixentistes, companya de fatigues ideològiques i, sobretot, persona que admiro i estimo. 

Blancallum va dir coses precioses i, endemés, va fer el que millor sap fer, escriure. I va llegir aquest text increïble que es mereix (i no me n'estic de la part d'autobombo que comporta) que el pugueu llegir. Sé que el meu Darwin ha tocat l'ànima de la Blancallum. I això dins meu es converteix en un sentiment de tendresa i d'agraïment difícil d'explicar. 

Moltes gràcies a tots i gaudiu del text. 

abraçar l’enderroc

notes sobre El somriure de Darwin d’Anna Maria Villalonga

Blanca Llum Vidal

Podríem tenir tres veïns. Els nostres veïns es podrien dir Noemí, Ivan i Max. Podríem tenir quatre veïns, més aviat. Es podrien dir Noemí, Ivan, Max i Darwin. Podrien ser uns altres, però podrien ser aquests. Aquests, justament, tan diferents entre ells i amb alguna cosa semblant. Alguna cosa molt fràgil, imperceptible. Alguna cosa que, en ells, ni prové del mateix lloc ni es dóna a conèixer igualment. Alguna cosa que en ells es manifesta de manera escandalosament diferent. La tristesa? La solitud? La ferida? L’abandó?

En qualsevol cas, el fil que ajunta els que podrien ser els nostres veïns és tan prim que quasi no es veu i és un fil que en tots els casos fa mal. A vegades el mal queda a dins com un ou que s’encalla i no surt. A vegades el mal es transforma en una ràbia fecunda i surt cap a fora convertit en tendresa i disposat a ajudar. A vegades s’ho emporta tot per davant -la diferència, un mateix, l’alteritat- Com un monstre petit que viu a dins nostre -fill de l’estrip, de la injustícia- i que viu en silenci com hi viu la Flor negra de la Mercè Rodoreda, com «una pena amarga de fetge i d’entranya profunda», com «una pena de deu mil quilòmetres», com «una pena que et mata el pobre cor i t’hi atura la sang perquè s’hi podreixi». A vegades, però, el monstre es torna sanguinari i atroç, surt d’un mateix i, abraonant-se damunt dels altres, viu sempre més a l’ombra del crim.

Amb una llengua que puny de tan transparent, Anna Maria Villalonga aconsegueix de parlar d’aquests mals (és ella qui invoca la Flor negra de la Rodoreda i és d’ella l’expressió a l’ombra del crim). Anna Maria Villalonga ens ensenya que el món podria fer aigües i que un resquill d’humanitat podria esquerdar el cataclisme. Un resquill com un bri, com una engruna, com un bocí. Un trosset qualsevol amb la capacitat de fer trontollar la desgràcia. Potser no d’evitar-la, però sí de jutjar-la: assenyalar-la i pensar-la per, després, posicionar-se. Un trosset d’esperança que no haurà curat ni el terror ni el mal de món ni la pena. Però, com en l’aforisme de Kafka, «et pots fer enrere davant els sofriments del món, ets lliure de fer-ho i correspon a la teva naturalesa, però potser precisament aquest fer-se enrere és l’únic sofriment que podries evitar».

D’aquí estant, allò important serà treure’s la bena dels ulls i arremangar-se: declarar la guerra a la guerra -també amb el pensament, amb el llenguatge. D’aquí estant, també, com va dir Màrius Torres a Joan Sales l’octubre de 1940, l’escriptura només per quan sigui absolutament necessària: mai més cap caprici. D’aquí estant, finalment, la crueltat, que, amb Antonin Artaud, només «serà sagnant en el moment en què sigui necessària, però no de manera sistemàtica», no tindrà per objectiu la crueltat mateixa, sinó l’exploració d’uns homes i d’unes dones i d’uns animals que es podrien dir Noemí, Ivan, Max i Darwin i que podrien ser els nostres quatre veïns.

Podrien ser el nostres veïns i, amb El somriure de Darwin, el condicional ha passat al present: la Noemí, l’Ivan, en Max i en Darwin són els nostres veïns. La possibilitat de què parla el condicional (podria passar...) s’ha transmutat en la duresa contundent del present. Un present que és l’única dimensió del temps en què podem actuar, intervenir en el món, transformar-lo. Per això aquest llibre no només té acció -en el sentit de conjunt d’esdeveniments que formen l’argument de l’obra-, sinó que ell mateix és acció: escriure aquest llibre és maldar per obtenir alguna cosa, per proposar un canvi, per evitar un mal. Llegir-lo, deixar-se abatre; abraçar l’enderroc; dirigir-se vers el costat més incòmode, vers el costat solitari i alliberador del patir. Aquí no hi ha concessions: l’Anna se situa en la realitat més propera i més crua -segurament per això la novel·la s’inscriu en el gènere negre i no només perquè en ella hi ha un crim.

Penso, en aquest sentit, amb una de les novel·les catalanes més maltractades del segle xx: Un film (3000 metres) de Víctor Català (1918-1921, 1926). Quan el noucentisme ja s’havia convertit en un moviment ideològic i artístic de l’ordre, en un moviment vinculat descaradament a l’autoritat, en un moviment abanderat per veus protofeixistes com la d’Eugeni d’Ors i en un moviment que, emmirallat en una suposada perfecció grecollatina, repetia insistentment conceptes com urbanitat i civisme i pretenia fer de Barcelona el seu París del migdia, Víctor Català es va plantar a la mateixa ciutat i es va posar a parlar de pervertits, de miserables, de putes i lladres. Una tria, la seva, a contra llei. Una tria que no pretén rebolcar-se en el gore, sinó parar atenció en els baixos fons de Barcelona i assenyalar, així, les classes benestants que els alimenten.

Un segle després, també a Barcelona, amb El somriure de Darwin l’Anna fa alguna cosa semblant -que no vol dir igual ni de resultat ni de forma, sinó una mena de fraternitat en el gest, en la intenció, en la revolta que mou aquestes dues novel·les: la revolta de visibilitzar l’invisible.

L’Anna ho fa, a més, amb la dificultat de viure en un temps rabiosament eufemístic, en un temps democràticament enganyador, en un temps de totalitarismes suposadament vençuts que treuen les urpes de nou, en un temps ancorat a un passat de catifes voladores de bombes, de garrots infames i de nacionals essencialismes, en un temps que oscil·la entre el desenvolupament agressiu i la misèria programada, en un temps de morts de primera i morts de segona, en un temps de cossos plorables i de cossos superflus. L’Anna, com la Víctor, tria el costat de les ombres i, amb una novel·la negra, s’encamina a la llum. No a la llum que embelleix ni a la llum ideal, sinó a la llum que permet de veure uns cossos que, altrament, no es veurien.

Un Darwin, el de l’Anna, que, per la misèria en què viu i per la tendresa infinita amb què és tractat pel seu company vagabund, recorda també un dels personatges il·lustres de quatre potes i cua que ha donat el segle xx i que també ha creat Víctor Català: Lenín. Dues parelles abandonades -una a la intempèrie agresta dels espadats de l’Empordà i l’altra a la intempèrie despietada de l’asfalt de Barcelona: en Roig i en Lenín, en Max i en Darwin. Dues parelles paral·leles i radicalment diferents perquè només hi ha tria en el primer cas i, si hi ha tria, és que hi ha llibertat -per molt estripada que sigui i per molta fam que comporti. La resta, sigui al carrer o entre reixes, és camisa de força.

Si en Roig, el rodamón de la Víctor, és un home que «no coneixia cap llei de subjecció ni d’obligació [...], puix que era un ésser de natura, un ésser lliure com els ocells i les sargantanes, [un ésser que,] com ells, no havia de menester ni casa ni parament, ni vinclar l’esquena per un sou [...], car no hi havia millor para-sol ni millor paraigua que un arbre frondós o la ruïna d’una capella cremada», si en Roig és això, en Max, el sense sostre de l’Anna, és un berguedà de família senzilla que, en ple franquisme, se’n ve a ciutat a estudiar Dret, però que aviat abandona perquè sap que «si continuava per aquell camí es convertiria en servidor del sistema legal d’un estat feixista. I, per tant, en una mena de còmplice». Després d’uns anys de viatge, arriba a una Barcelona on, a remolc de la borratxera de la bombolla immobiliària i d’un model de creixement inhumà, la crisi el converteix en «una ombra trepitjant l’asfalt», en «un vell apàtrida pul·lulant» pels carrers que no té res més que un gos que li omple els dies i el cor i que també acaba perdent perquè també li acaben traient.  

Per això és el nostre veí. Com són les nostres veïnes la solitud, la Noemí, la fragilitat i la culpa. També l’Ivan i el deliri que anuncia una conducta destructora i el mal que s’estén com un fong són els nostres veïns. Ho són perquè viuen a Barcelona, però podrien no viure-hi i ho serien igual. Ho són perquè ens interpel·len i perquè ens demanen resposta. Com aquest llibre, que no en té prou en deixar-se llegir, que dolorosament i serena ens demana de treure’ns nosaltres també la bena dels ulls i arremangar-nos.