Farishta és la cinquena novel·la de Marc
Pastor, després de Montecristo (2007), La mala dona (2008), L’any de la plaga (2010) i Bioko (2013). Segons indica la
contraportada de l’edició feta per Amsterdam, trobarem que «amb un punt de partida apassionant,
girs argumentals imprevisibles i una imaginació pròpia dels mestres del thriller fantàstic, la nova novel·la de
Marc Pastor conjuga intriga i aventura per atrapar el lector i mantenir-lo
aferrat sense treva a les seves pàgines».
Vagi per endavant que m’ho he passat molt bé llegint Farishta. M’ha servit per distreure’m i per
evadir-me, i això sempre és molt important. Mai no he amagat que la fusió de
gèneres em resulta molt plaent, i aquest és un dels encerts que sempre destaco
en la producció de Marc Pastor. A Farishta
hi trobem aventures, intriga, fantàstic, terror, ciència-ficció, fins i tot
un cantó romàntic que juga en el desenvolupament de la trama un paper més
significatiu del que en un principi podríem pensar.
Marc Pastor té al seu favor una imaginació enorme, un gran
bagatge de lectures i hores de cine i de televisió, una cultura musical que a Farishta se’ns fa molt evident (al meu
entendre tants fragments de cançons en anglès potser no calien) i una voluntat
de crear un corpus literari complet i complex on s’estableixi una relació ‒més obvia unes vegades, més subtil
unes altres‒ entre tots
els seus elements. Aquest propòsit em sembla molt interessant, i sens dubte fa
falta en el marc de la nostra literatura. És un signe de normalitat molt
necessari per acostar la ficció de gènere en català a la ficció de gènere que
s’escriu arreu del món. En aquest sentit, només existeix un problema: la
diferència de temps entre la lectura de les obres. Això motiva que, als
lectors, alguns detalls se’ns puguin escapar (ningú no té tanta memòria). Per
captar-ho tot, hauríem de fer una relectura seguida de la totalitat dels
textos.
He llegit altres ressenyes de la novel·la i no em convenç que
tothom hagi avançat que el llibre parla dels viatges en el temps. Jo no ho
hauria revelat, perquè un dels punts forts de Farishta rau precisament en el factor de la intriga, en el no
saber, en les lentes anticipacions i picades d’ullet (m’encanta la paradoxa
temporal sobre Kurt Cobain) que l’autor va deixant anar i que ens introdueixen
de mica en mica en el seu univers. Marc Pastor mai no té pressa, gaudeix de
dilatar la informació. I és per això que jo no hauria revelat res. Tanmateix,
ara la meva queixa resulta irrellevant. Quan ja s’ha dit a tot arreu, no cal
donar-hi més voltes.
Farishta és moltes més coses que una novel·la
de viatges en el temps, que per a mi és la part menys interessant, fins i tot diria
que negligible (en realitat genera uns certs embolics que el lector desisteix
d’intentar ordenar). L’important és que planteja
tot un seguit de qüestions gens banals en un ambient clarament distòpic. Des
dels límits de la maternitat i la paternitat (fins on som capaços d’arribar
pels nostres fills?) a la dificultat per confiar en els altres (tothom menteix
o què?), passant per la incapacitat de la humanitat per autogestionar-se amb
honestedat (tornem a trobar una “plaga”, però aquesta no ve dels
extraterrestres) i els riscos de la manipulació a través de l’educació. Un dels
punts més colpidors de la novel·la se centra en el sistema que la gran
corporació criminal Iefremov-Strugatski empra per alienar mentalment els seus
“empleats”, als quals adoctrina des de la més tendra infantesa. Com a metàfora
del món en el qual vivim i com a crítica d’allò que alguns nens del planeta estan
patint ara mateix, no està gens malament.
M’agrada molt el joc que planteja l’autor de col·locar el seu
ambient terrorífic i distòpic enmig de la bellesa del paradís, un arxipèlag
imaginari de la Polinèsia francesa on tot és llum, benignitat climàtica i calma
silenciosa. Així trenca el nostre horitzó d’expectatives (ho va fer Hitchcock a
Perseguit per la mort), destruint el
tòpic de la foscor i de les tempestes com a imprescindibles en l’imaginari del
terror. Sens dubte, tothom ha pensat en Lost
quan ha llegit Farishta.
També m’entusiasmen les nombroses referències literàries i
culturals que salpebren la ficció, tant cultes com populars. Des d’Anna Karènina i Els Miserables (tendresa infinita respecte a la tria del nom
Valjean) a Robinson Crusoe
(inevitable si l’acció passa en una illa, millor dit en un arxipèlag) o a L'illa del doctor Moreau, la inoblidable
novel·la d’H.G.Wells. Farishta al·ludeix
a escriptors, musics, pel·lícules, poemes. Marc Pastor confegeix un atractiu exercici
d’intertextualitat i inclou enmig del text epístoles, mapes, informes, dibuixos,
missatges xifrats i, per damunt de tot, un clar element metaliterari. L’element
metaliterari, naturalment, consisteix en la pròpia veu narrativa: la
protagonista del llibre, la jove Farishta, que explica els esdeveniments en
primera persona a través del seu dietari i que fa reflexions sobre la tasca de
l’escriptura.
I aquí comencen algunes incerteses que m’agradaria que Marc
Pastor ens expliqués. Perquè, tot i contenir una evident trama iniciàtica, em
pregunto per què ha decidit que la noia tingués només divuit anys. Ho dic
perquè la seva maduresa, la seva expressió escrita, les seves reaccions i el
seu capteniment resulten sens dubte de persona bastant ‒però bastant‒ més gran. D’altra banda, constrènyer
la narració al dietari resta versemblança al conjunt. Obliga a justificar per
força certes qüestions, ja que de vegades la història resultaria molt més
lògica si ens arribés a través d’una altra veu, situada en una altra posició.
Marc Pastor n’és plenament conscient, per això fa mans i mànigues amb els
informes, les cartes i etcètera, atorgant una superioritat informativa al
lector que el personatge de Farishta no té. D’altra banda, també qüestiono la
llargària de la novel·la, per a mi no calia tanta extensió. Les repetides
escenes amoroses i altres digressions de la protagonista (per què els petons?)
en ocasions ens allunyen sense necessitat d’allò que és essencial.
Sigui com sigui, aquestes pegues no desmereixen una novel·la
que recomano, amb la qual us ho passareu molt bé i que mereix un lloc important
dins la narrativa que avui es fa en català. Necessitem autors com Marc Pastor,
que s’introdueixin en llengua catalana, i sense complexos, per la porta gran de
la postmodernitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada