Sento el licàntrop que pica a la porta. No udola. Només gemega, desolat. No suporta la certesa que, quan marxi la lluna plena, haurà de tornar a ser home.
Anna M. Villalonga (nit de pleniluni, del 6 al 7 d'abril de 2012)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
15 comentaris:
Uau! Això gairebé és un poema en prosa! Em fa pensar amb els bons loups-garou que tenim de veïns, al nord. Moltes gràcies per escriure'l, Anna Maria!
Emili Gil
Es nit de lluna plena, és veritat.
M'enacantaría sentir-lo udolar, comprenc molt bé la seva tristesa i soletat.
Maravellos Anna.
Moltes Gràcies
Perfecte !! i en llit de lluna plena, encara més !! en poques paraules, molta emoció !!
Gràcies Anna !! Tura.
CURT I PLÈ D'EMOCIONS .
Que poètic i que intens!
Quina empatia desperta...!
Gràcies per un relat tant ·calderià" en nits de lluna plena!
Espectacular!
wow! intens drama de l'home que no és home, que és i no és animal.
m'encanta!
!! Fabulós !! és meravellós !!
Uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu, fantàstic! :D
Fantàstic! M'encanta!
La lluna li marca el destí... només a ell???
Petons!!
Magnífic!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Jo també el trobo magnífic!
Gràcies, amics. Sou genials.
Quina delícia! M'agradaria saber expressar tanta cosa amb tant poques paraules. Ets un geni!!
L'he buscat al teu blog, m'ha agradat moltíssim.
Àngels
Publica un comentari a l'entrada