Matèria grisa, de Teresa Solana

El recull de relats Matèria grisa, de Teresa Solana, ha obtingut enguany el Premi Roc Boronat. Amb una coberta absolutament encertada, es tracta d’un conjunt de vuit històries marcades sens dubte pel segell Solana. És a dir, impregnades del seu humor àcid, la seva ironia i una crítica més o menys explícita, però sempre evident, de la delirant societat que ens envolta. I titllo de “delirant” la societat que ens envolta perquè, si ho mirem bé, no se sap què resulta més bèstia: si els relats de Teresa Solana o l’autèntica vida real.

Al recull hi trobem de tot. Des de sicaris d’origen oriental a senyores que assassinen sense manies per no haver d’anar al Liceu. Des de velletes que lloguen el pis il·legalment (com podria ser diferent a la Barcelona d’avui?) a cònsols anglesos amb esposes poc recomanables. Trets, cadàvers, morts de tota mena, mafiosos estrangers i autòctons. En fi, la fauna d’ara. Rere la disfressa de l'amabilitat i la quotidianitat, Teresa Solana s'ho carrega tot (o gairebé).  

Com en tots els reculls, alguns relats m’han agradat més que uns altres, però en tots els casos m’ho he passat bé. Són històries que no importen tant per tenir finals inesperats com per allò que narren durant el seu desenvolupament. Els personatges van d’una trama a l’altra, van apareixent, van lligant. Existeix un fil conductor comú a tot el volum que provoca en el lector un interès per descobrir les relacions. Una mena de joc força rendible literàriament, molt gratificant.   

Recomano la lectura. És ideal per a la bonança climàtica que acaba d’arribar. Jo me l’he empassat en un anar i venir de València. I m’ha fet suportar amb bon humor l’inacabable trajecte mancat d’alta velocitat i de les facilitats (reivindicades fins a l'exasperació) d'inexistents corredors mediterranis.