Estudi en lila, de Maria-Antònia Oliver

Ha coincidit en el temps de la concessió a Maria Antònia Oliver del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que l'editorial RBA-La Magrana hagi reeditat enguany Estudi en lila, el debut de Lònia Guiu, la primera dona detectiva privada de les nostres lletres. La novel·la és la número ú de la sèrie, que inclou dos títols més: Antípodes i El sol que fa l’ànec.

La primera edició d’Estudi en lila va aparèixer el 1985 a la col·lecció Les ales esteses i dos anys més tard, el 1987, va ser el número 5 de La Negra. Quan he descobert que se’n van fer catorze edicions i que la novel·la va ser traduïda a l’alemany, l’anglès, el castellà, el francès, el neerlandès i el portuguès, he tornat a reparar en la magnitud actual de la tragèdia. Ja veieu fins a quin punt necessitem més lectors, com sempre reivindiquem a la mínima ocasió.   

Lònia Guiu és feminista, conscienciada, progressista, entregada a la feina. Col·lecciona pintallavis i no li agraden les armes, que no vol ni tocar. Tanmateix, per resoldre els seus casos, no s’està de fotre una cleca o una puntada de peu a qui faci falta. Als dolents, s’entén. És valenta i agosarada, però alhora tendra i molt amiga dels seus amics.

Estudi en lila és una novel·la encantadora, divertida i clarament mediterrània. Ja en aquell moment podíem parlar d’una narrativa criminal de proximitat, amb tots els ets i uts de la nostra idiosincràsia de país i de zona d’Europa. Quan parlo de país, ho faig en un sentit ampli, perquè Lònia (com la seva creadora) és mallorquina i, tot i que fa anys que viu a Barcelona, milita clarament en la seva insularitat.

Avui en dia, en ple 2016, la lectura d’Estudi en lila esdevé una lectura “vintage” (el copyright de l’expressió pertany a Margarida Aritzeta). Sense ordinadors, Internet ni mòbils, tots els documents en carpetes i papers i buscant els números de telèfon (fix) als “llistins” telefònics, la narració es converteix en quelcom diferent, que fa gaudir molt. D’altra banda, els trenta anys transcorreguts, i això és més important, també incideixen en la caracterització de la protagonista. Malgrat tot el que he comentat abans, em sembla una dona molt més idealista i clarament menys agressiva, cínica i desenganyada del que podria ser un personatge com ella creat actualment.     

No explicaré el cas criminal, però sí que diré que reflecteix amb realisme la part més fosca de la nostra societat i que la seva resolució posseeix un punt de justícia poètica que m’ha convençut. I tant que sí.

I no puc deixar d’esmentar la picada d’ullet intertextual. Perquè Lònia Guiu és amiga del detectiu literari creat per Jaume Fuster (l’espòs de na Maria Antònia), Lluís Arquer. I Lluís Arquer surt a la novel·la, tangencialment però de manera significativa. Com veieu, tot queda a casa. I la realitat i la ficció són dos extrems que es toquen.

No podem deixar passar els nostres clàssics, negrots. En gaudireu de valent. Ha arribat el moment de revisar Estudi en lila.