Els ossos soterrats, de Silvestre Vilaplana

Els ossos soterrats, de l’escriptor alcoià Silvestre Vilaplana, va ser la novel·la guanyadora del III Premi Memorial Agustí Vehí-Vila de Tiana (2016). Com a jurat del premi, vaig tenir l’oportunitat de llegir-la fa uns mesos i ja aleshores em va semblar magnífica. No debades es va alçar amb el guardó. Ara, amb tranquil·litat, he volgut gaudir-la un cop publicada, sense la celeritat obligada de les lectures del certamen. I he de refermar-me en la meva opinió. Encara m’ha agradat més.     

Els ossos soterrats és una ficció dura i realista que poua sense reserves en un tema pendent de resoldre dins de la poc desenvolupada democràcia que vivim. Un tema  vinculat a la tan esmentada Llei de la Memòria Històrica. Em refereixo a la recuperació del gran nombre de cadàvers que foren soterrats a les cunetes durant i després de la Guerra Civil, cadàvers de persones executades sense escrúpols que les seves famílies encara no han recuperat, que en la majoria de casos encara no se sap on són. Com va succeir, sense anar més lluny, amb Federico García Lorca, de l’assassinat del qual s’han complert 80 anys el proppassat dia 18.  

A mig camí entre la novel·la històrica i la criminal, Els ossos soterrats resulta una lectura que flueix amb una enorme naturalitat malgrat la duresa del tema, amb una trama perfectament lligada que fluctua entre dos temps narratius: el passat (el moment dels terribles fets) i el present, quan la néta d’un dels homes assassinats intenta trobar i enterrar com es mereixen les seves restes. Ambientat en un petit poble no identificat del País Valencià, el present se’ns mostra vergonyant i obscur, amb tots el ets i uts de la corrupció, la maldat i la fatxenderia impune dels seus polítics, prohoms i empresaris. El passat, al seu torn, impressiona al lector profundament. És el testimoni d’una època terrorífica que els nostres avis i pares van viure en primera persona. Em sembla inevitable que ens afecti directament, per més història de ficció que sigui. Com podem llegir a la contraportada del volum: Tot mort té una història al darrere que potser a algú no li interessa gaire desvelar, i ni molt menys saber d’on venim i desenterrar el passat.

Vilaplana excel·leix en la combinació de la cura estilística amb la senzillesa narrativa, en la dosificació dels tempos i en la caracterització dels personatges, encara que sigui amb poques pinzellades. La novel·la és plena dels estereotips ‒i tanmateix reals com la vida‒ que podem reconèixer en la societat actual. Alhora, els personatges del passat ens atrapen amb una versemblança que ens colpeix.

No vull revelar res més, però sí aclarir que Els ossos soterrats posseeix diversos nivells de lectura. Que ningú no es tiri enrere pensant que es tracta d’un text històric feixuc i complicat. Res d’això. La novel·la és una perla que enganxarà des de la primera pàgina qualsevol tipus de lector.

Al meu entendre, un dels títols més interessants de la col·lecció Crims.cat, que justament ara celebra el seu cinquè aniversari.

Feliç tarda, negrots.  

Aquesta ressenya també ha aparegut publicada al Digital Núvol