Alguns ja sabreu que cada mes escric un article a la Revista El Cinèfil, en una secció que he titulat "El crit de l'òliba" en honor a Patricia Highsmith (podeu llegir aquí totes les implicacions). Normalment comparteixo l'article al meu bloc de cine "El racó de l'Anna", però avui, com que va de femmes fatales i de cine negre, també m'ha semblat oportú penjar-lo aquí. Us faré un tastet i us penjaré l'enllaç per si us interessa continuar llegint. Bon dia, negrots.
Malvades de cel·luloide: de la inducció a l'assassinat
Tradicionalment, la mirada envers la figura femenina a la ficció ‒i, malauradament, també a la realitat‒ arrossega dues línies bàsiques que es desenvolupen paral·lelament. D’una banda, la de la donna angelicata, aquell ésser fràgil, ingenu i virtuós (normalment encarnat per una noia jove i bella), que necessita que l’home (el mascle) l’adori i la protegeixi. D’una altra, la femme fatale, que entronca amb l’ideari del pensament antifemení (i de la història de la misogínia) procedent de l’antiguitat. Afegiré, per tal que quedi clar, que la dona ha estat considerada, des de temps immemorial, quelcom imperfecte en relació amb el mascle de l’espècie, que era la mesura de totes les coses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada