Cómo escribo novela policíaca, d'Andreu Martín

Ahir vaig concloure la lectura de Cómo escribo novela policíaca, del mestre de mestres Andreu Martín. Una obra a mig camí entre l’assaig i la divulgació, publicada en castellà per l’Editorial Alba i adreçada en teoria als “futurs” conreadors del gènere. En la pràctica, però, el llibre és útil per a tots els amants de la negror que vulguin passar-s’ho bé i, alhora, aclarir idees i conceptes.   

El text està concebut com una guia orientadora, no debades s’ha inclòs en la col·lecció “Guías del escritor”. Es tracta d’un compendi de tota la saviesa atresorada per Andreu Martín al llarg de la seva dilatada carrera, com a autor de primera línia però també com a conferenciant brillant i com a docent en cursos d’escriptura. Diuen que no hi ha res millor que l’experiència. Doncs aquí Andreu Martín ho demostra amb escreix.

Els qui tenim la gran sort de conèixer-lo, hem sentit la seva veu mentre devoràvem les pàgines del llibre. Les seves anècdotes, la seva concepció de la literatura policíaca com un “joc”, les seves cèlebres comparacions i exemples. Com a estudiosa del gènere, m’han interessat molt les seves teories, que comparteixo molt més del que ell es pensa. Quan em va dedicar el llibre, em va escriure: “Per a l’Anna Maria, fent la prova per si de cas estem d’acord”. Doncs sí. Ara puc dir-te, Andreu, que estem en general bastant d’acord. No en tot, evidentment (segurament això no sol passar), però sí en la majoria de qüestions importants.

Quan vaig començar la lectura, vaig posar en marxa l’exercici habitual. Em refereixo a marcar disciplinadament les pàgines. Aquest és el modus operandi típic dels investigadors, sobretot quan manegem un text que augura un munt de citacions utilitzables en futurs treballs. Tanmateix, de seguida vaig veure que això d’assenyalar era una feina inútil. El contingut del llibre és tot tan útil, tan aprofitable i tan interessant que ho havia de marcar tot. Em vaig estimar més continuar llegint i gaudint, però vaig anotar mentalment ˗ja per sempre˗ que Cómo escribo novela policíaca s’hauria de convertir en un dels meus textos de capçalera quan em posés a treballar.  

D’una banda, Andreu Martín ens ofereix la seva opinió personal, i ho fa amb un estil planer i sense solemnitat, però amb una agudesa extraordinària. D’una altra, es recolza en una extensa i àmplia bibliografia que s’estén des dels inicis del gènere fins a l’actualitat. És cert que, per al meu gust, hi apareixen molt més els americans clàssics que els autors europeus més moderns; i també és cert que, des del meu vessant científic i acadèmic, trobo a faltar que les citacions estiguin clarament identificades.

Tanmateix, sé perfectament que la guia no pretén ésser un assaig universitari, sinó un manual manejable i divulgatiu per a un públic nombrós i heterogeni. Per tant, aquests dos detalls que esmento resulten absolutament irrellevants. Andreu Martín ens transmet una reflexió profunda i autoritzada sobre la importància del gènere i el paper que juga (o hauria de jugar) dins del món de la literatura. Trenca esquemes, desterra prejudicis, ens explica secrets, ens ensenya l’ofici. Ens fa obrir la boca amb sorpresa, ens fa riure, ens fa xalar. Al meu entendre, haurien d’existir molts més manuals d’aquestes característiques. Acostarien sense complexos el fet literari a un grup nodrit de públic i això, ara situant-me en el meu rol d'activista, penso que és una cosa que no té preu.

Que ningú no es perdi Cómo escribo novela policíaca. Us encantarà.

I a tu, admirat Andreu, moltes gràcies.    

Nota: el volum inclou un glossari dels escriptors i estudiosos citats i de la principal bibliografia, de la mateixa manera que també inclou un apèndix amb els consells d’alguns autors clàssics sobre com escriure novel·la policíaca.