La última llamada, d’Empar Fernández

Quan fa uns mesos vaig ressenyar la penúltima obra d’Empar Fernández, La mujer que no bajó del avión, ja vaig reconèixer amb enorme convenciment el seu indubtable gruix literari. Vaig destacar totes les seves virtuts, que són moltes i diverses. Tanmateix, el que jo aleshores no em podia imaginar era que aquella novel·la intensa i profunda només representaria la punta de l’iceberg. La primera entrega de quelcom més potent, més poderós, més colpidor. Ara, arran d’haver-me submergit en la novel·la que us ressenyo, ja ho he descobert. Ara, que ja he llegit ˗o millor dit, devorat˗ el nou testimoni del talent innegable de la nostra autora, ja ho tinc clar per sempre. Empar Fernández representa una veu de primer ordre en la narrativa “negra” actual.

Pel que fa al títol del llibre que lloo tant, suposo que ja sabeu que m’estic referint a La última llamada, publicada per Ediciones Versátil. Un text enorme i brutal que m’he empassat d’un glop.  

Empar Fernández ha manifestat que està donant forma a una trilogia, una trilogia de títols independents (amb diferents situacions, trames i personatges) que comparteixen un eix vertebrador, clarament transcendent: l’exploració del sentiment de culpa. La mujer que no bajó del avión i La última llamada són els dos primers lliuraments d’aquest corpus de tres. Queda clar que l’autora s’ha proposat tractar una qüestió dura i tortuosa, inherent a la condició humana i, en la nostra societat, enormement agreujada (ens agradi o no, hi creiem o no) per la formació judeocristiana que hem rebut. El Cristianisme omnipresent, que ha explotat i potenciat el sentiment de culpa fins a la nàusea. La culpa: que pot tenir moltes arrels, moltes concrecions, molts desenllaços, però que sempre esdevé una tortura interna, gairebé impossible de suportar.

 

 

No explicaré la trama de la novel·la, que podeu trobar a tot arreu. Només aclariré que poua sense pietat en el dolor profund que colpeja una família a causa de la desaparició sobtada d’un dels seus membres, una noia adolescent. El dolor de la mare, convertida en una mena de fantasma esborrat del món. El dolor de la germana (una de les protagonistes de la història) desitjosa, malgrat la tragèdia, de poder tirar endavant. I, per damunt de tot, el dolor del pare, embogit per un terrible sentiment de culpa. I és que la filla l’havia trucat poc abans de desaparèixer i ell no li va agafar el telèfon.

Empar Fernández ens situa hàbilment dins dels personatges. Vivim com ells, patim com ells, ens desesperem com ells. Entenem cada sensació, cada atac de follia, cada neguit, cada decisió. Ens identifiquem totalment amb aquell pare que vol remoure cel i terra per trobar la seva filla, encara que sigui contractant els serveis d’una mèdium de dubtosa reputació. La novel·la, meravella de la literatura psicològica, excel·leix en la introspecció. Per als lectors que tenim filles, pot esdevenir gairebé un turment. El que menys importa és el desenllaç final, relativament imaginable. El que importa en realitat és el camí que ens hi condueix.      

M’ha agradat molt la construcció dels personatges, del primer a l’últim. I la utilització (que ja havia aparegut a La mujer que no bajo del avión) del recurs del text dins del text (en aquest cas, la història de la mèdium a través d’un llibre sobre la seva vida, una suposada autobiografia).     

Empar Fernández, tal com va fer a La mujer que no bajó del avión, ens confirma a La última llamada l’amplitud del gènere. Ella no parla de “negre”, sinó de “gris asfalt”. I crec que té raó; haureu notat que al principi d’aquestes línies ja he col·locat el “negre” entre cometes. I és que les etiquetes constrenyen inadequadament una novel·la com aquesta. La última llamada demostra allò que s’espera de tota literatura de nivell. Això és: la capacitat de passar del particular al general, del local a l’universal. No té cap importància la situació geogràfica dels esdeveniments de la novel·la, per més que l’autora digui que volia parlar dels afores de Barcelona, dels barris que mai no surten als llibres. És secundari. Tampoc no importa que dediqui alguns fragments a reflectir la realitat actual, els desnonaments, les manifestacions, la crisi. És circumstancial. El que importa és el rerefons de La última llamada, que supera de lluny les contingències espai-temps i ens aboca a un contingut atemporal i universal.

Què voleu que us digui?  Si ens posem a elucubrar sobre el gènere i les seves fronteres, només puc dir una cosa. Aquest tipus d’obra, sigui negra o gris asfalt, és amb molta diferència la que, a hores d‘ara, m’interessa més. Llegiu-la i opineu. No sé si em donareu la raó. Però segur que no us deixarà indiferents.

Felicitats a l'autora.

Bona tarda, negrots.