Quan fa uns mesos vaig ressenyar la
penúltima obra d’Empar Fernández, La mujer que no bajó del avión, ja vaig reconèixer amb enorme convenciment el
seu indubtable gruix literari. Vaig destacar totes les seves virtuts, que són
moltes i diverses. Tanmateix, el que jo aleshores no em podia imaginar era que
aquella novel·la intensa i profunda només representaria la punta de l’iceberg.
La primera entrega de quelcom més potent, més poderós, més colpidor. Ara, arran
d’haver-me submergit en la novel·la que us ressenyo, ja ho he descobert. Ara,
que ja he llegit ˗o
millor dit, devorat˗
el nou testimoni del talent innegable de la nostra autora, ja ho tinc clar per
sempre. Empar Fernández representa una veu de primer ordre en la narrativa “negra”
actual.
Pel que fa al títol del llibre
que lloo tant, suposo que ja sabeu que m’estic referint a La última llamada, publicada per Ediciones Versátil. Un text enorme
i brutal que m’he empassat d’un glop.
Empar Fernández ha manifestat que
està donant forma a una trilogia, una trilogia de títols independents (amb
diferents situacions, trames i personatges) que comparteixen un eix vertebrador,
clarament transcendent: l’exploració del sentiment de culpa. La mujer que no bajó del avión i La última llamada són els dos primers lliuraments
d’aquest corpus de tres. Queda clar que l’autora s’ha proposat tractar una
qüestió dura i tortuosa, inherent a la condició humana i, en la nostra societat,
enormement agreujada (ens agradi o no, hi creiem o no) per la formació
judeocristiana que hem rebut. El Cristianisme omnipresent, que ha explotat i
potenciat el sentiment de culpa fins a la nàusea. La culpa: que pot tenir
moltes arrels, moltes concrecions, molts desenllaços, però que sempre esdevé
una tortura interna, gairebé impossible de suportar.
No explicaré la trama de la
novel·la, que podeu trobar a tot arreu. Només aclariré que poua sense pietat en
el dolor profund que colpeja una família a causa de la desaparició sobtada d’un
dels seus membres, una noia adolescent. El dolor de la mare, convertida en una
mena de fantasma esborrat del món. El dolor de la germana (una de les
protagonistes de la història) desitjosa, malgrat la tragèdia, de poder tirar
endavant. I, per damunt de tot, el dolor del pare, embogit per un terrible sentiment
de culpa. I és que la filla l’havia trucat poc abans de desaparèixer i ell no
li va agafar el telèfon.
Empar Fernández ens situa hàbilment
dins dels personatges. Vivim com ells, patim com ells, ens desesperem com ells.
Entenem cada sensació, cada atac de follia, cada neguit, cada decisió. Ens
identifiquem totalment amb aquell pare que vol remoure cel i terra per trobar
la seva filla, encara que sigui contractant els serveis d’una mèdium de dubtosa
reputació. La novel·la, meravella de la literatura psicològica, excel·leix en
la introspecció. Per als lectors que tenim filles, pot esdevenir gairebé un
turment. El que menys importa és el desenllaç final, relativament imaginable.
El que importa en realitat és el camí que ens hi condueix.
M’ha agradat molt la construcció dels
personatges, del primer a l’últim. I la utilització (que ja havia aparegut a La mujer que no bajo del avión) del recurs
del text dins del text (en aquest cas, la història de la mèdium a través d’un
llibre sobre la seva vida, una suposada autobiografia).
Empar Fernández, tal com va fer a
La mujer que no bajó del avión, ens
confirma a La última llamada l’amplitud
del gènere. Ella no parla de “negre”, sinó de “gris asfalt”. I crec que té raó;
haureu notat que al principi d’aquestes línies ja he col·locat el “negre” entre
cometes. I és que les etiquetes constrenyen inadequadament una novel·la com
aquesta. La última llamada demostra allò
que s’espera de tota literatura de nivell. Això és: la capacitat de passar del
particular al general, del local a l’universal. No té cap importància la
situació geogràfica dels esdeveniments de la novel·la, per més que l’autora
digui que volia parlar dels afores de Barcelona, dels barris que mai no surten
als llibres. És secundari. Tampoc no importa que dediqui alguns fragments a
reflectir la realitat actual, els desnonaments, les manifestacions, la crisi. És
circumstancial. El que importa és el rerefons de La última llamada, que supera de lluny les contingències espai-temps
i ens aboca a un contingut atemporal i universal.
Què voleu que us digui? Si ens posem a elucubrar sobre el gènere i
les seves fronteres, només puc dir una cosa. Aquest tipus d’obra, sigui negra o
gris asfalt, és amb molta diferència la que, a hores d‘ara, m’interessa més.
Llegiu-la i opineu. No sé si em donareu la raó. Però segur que no us deixarà indiferents.
Felicitats a l'autora.
Felicitats a l'autora.
Bona tarda, negrots.
Bé, en tinc uns quants a la cua, però el tindré en conta.
ResponEliminaOh, un indispensable! M'estava esperant a la teva ressenya, un altre per llegir, doncs! Pel que expliques crec que és dels que m'agradaran.
ResponEliminaL’enhorabona a Empar Fernández , per “La última llamada” que s’ha de tenir molt en compte després d’haver llegit els teus comentaris.
ResponEliminaVet aqui un llibre per tenir en compte.
ResponEliminaMoltes gràcies per la detallada ressenya.
Una abraçada!!
MARTA VALLS
El sentiment de culpa... Per tenir molt en compte aquesta novel·la. Gràcies.
ResponEliminaÀngels
Ja m'ha engrescat la trama i amb la teva ressenya, m'has convençut!
ResponEliminaGràcies Anna, me l'apunto.
Després de llegir la teva ressenya he d'enviar una gran enhorabona a Empar Fernández! Fa sentir bé, oi, trobar-se amb una noveŀla que es devora i que alhora va molt més enllà d'un entreteniment?
ResponEliminaNo dubtaré en comprar-lo; de l'Empar tinc molt bones referències! Gràcies!
ResponElimina