Males arts, d'Albert Gassull

Males arts és l’òpera prima de l’arquitecte Albert Gassull (Barcelona, 1962), una novel·la publicada per l’Editorial Empúries l’any 2013.

He de confessar que he estat dubtant entre incloure la ressenya en aquest bloc negrot o en El fil d’Ariadna (II), el meu altre espai literari. Males arts no acaba d’avenir-se amb allò que canònicament podem considerar gènere negre, però finalment, ja que el llibre s’ha publicitat com a negre i s’ha venut en llocs especialitzats, m’he decidit a fer-ho. Al cap i a la fi, la trama vehicula una història d’estafes i d’estafadors de la pitjor casta.  

L’acció s’inicia a finals del 2004. És a dir, gairebé deu anys enrere, quan encara no havia debutat (si més no públicament) la terrible crisi que ara ens devora. La ficció se situa en un àmbit que l’autor, atesa la seva professió, coneix molt bé. Em refereixo al sector immobiliari i de la construcció, el món de la bombolla, capdavanter en la problemàtica econòmica que, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat, estem patint actualment.  

La novel·la ens explica una història tèrbola, que posa de manifest sense pietat moltes de les xacres de la nostra societat. Hi descobrim l’engany i la mentida, tant des d’un punt de vista empresarial, institucional i públic, com des d’un punt de vista humà, personal. I és que Males arts no és només la crònica d’un món que s’ensorra, d’un món brut i podrit que es nodreix dels diners, el luxe i  les aparences, sinó que també esdevé (potser més i tot) una reflexió introspectiva al voltant de l’home d’avui. O d’alguns homes d’avui (voldria jo pensar).

Evidentment, no revelaré res de la trama, que és prou engrescadora i àgil, però sí que puc manifestar que la novel·la ens obre les portes a un món absolutament fastigós. L’especulació, l’estafa sense escrúpols, la manca d’ètica, l’absoluta impunitat del delicte, l’abjecció més pregona i alhora més escandalosa... tot conflueix per convertir en un infern la vida d’un personatge principal que tampoc no està exempt de racons foscos. No hi ha un pam de net, com recull la dita popular. I a Males arts aquesta afirmació queda ben palesa.

L’obra és també, i sobretot, una novel·la de personatges. Narrada pel protagonista en primera persona, vivim tots els fets a través dels seus ulls. Ens endinsem en el seu patiment i som capaços de comprendre’l, però no per això ens resulta més simpàtic. No és algú amb qui voldríem confraternitzar. Això sí, la seva decisió final em sembla catàrtica. M’ha agradat molt el desenllaç del llibre. Ben mirat, poques sortides més eren possibles.

Us recomano Males arts, negrots. Un testimoni cru -i malauradament molt realista- de la deriva d’un món desballestat.