Legado en los huesos, de Dolores Redondo

Les trilogies, si posseeixen certs ingredients d’aquells que enganxen un ampli sector de públic, poden resultar extraordinàriament rendibles. La gent entra en la història, fa seus els personatges i espera amb impaciència la continuació. Li ho podríem preguntar (i ens donaria la raó) al fantasma d’Stieg Larsson, que deu voltar pel més enllà emprenyat com una mona per no haver pogut gaudir de l’èxit de Mil·lenium.  

Una cosa similar (però sense més enllà, déu no ho vulgui!) li passa a la Trilogía de Baztán de Dolores Redondo, que va debutar amb El guardián invisible (em va agradar més, tot i que el final no em va entusiasmar) i que ha continuat amb aquest Legado en los huesos que ressenyem avui. No arrisco res si afirmo que, ara mateix, un munt de gent està esperant amb delit la tercera entrega. I és que Redondo, que sembla que hagi assistit a un curset intensiu d’allò que cal fer per tenir contents els seguidors estàndard, s’ha llançat a la piscina i no s’ha estat de res. Dóna a la gent allò que vol i tira milles.

I que consti que l’obra té moltes coses positives, en especial el bon funcionament estructural i el ritme amè i trepidant. Jo m’ho he passat genial, n’he gaudit força i també espero el tercer lliurament. Ara bé, és innegable que cal posar-se una bena als ulls per ignorar les excessives i gratuïtes concessions a la comercialitat que la novel·la palesa.

Redondo fusiona el procedural amb l’element sobrenatural i mític, com ja havia fet a la primera novel·la. Totes les llegendes mitològiques i ancestrals de la Vall de Baztán troben ressò en una ficció sòrdida i sagnant, amb uns personatges terribles, dignes de l’estil més recargolat de les pel·lícules de Hollywood. Psicòpates que són la maldat en persona, caníbals, violadors, inductors als crims més abjectes, ossos amunt i avall, braços tallats, tombes i esglésies profanades. Tot envoltat d’una mena de màgia atàvica que es barreja amb el real a partir de la imaginació d’una autora que sap mantenir el suspens i la intriga de manera molt potent.

 

 

Tanmateix, la versemblança del conjunt em sembla relativa. Hi ha aspectes que trontollen i que no puc revelar sense convertir-me en una indesitjable spoiler. El final extremadament previsible d’aquesta segona entrega està agafat pels pèls. Ara Redondo ja té la trama exactament on volia. Ha situat els personatges en el punt just del tauler, allà on tots sabíem que anirien a parar des de la primera novel·la. Per desgràcia, el camí que han fet per arribar aquí no me l’acabo d’empassar. I no us ho perdeu. Resulta molt més increïble tota la part realista que no la part purament màgica, que funciona perfectament dins de la seva especial ficció.   

D’altra banda, m’ha resultat insofrible el cantó costumista de la novel·la que, endemés,  incideix negativament en la construcció del personatge principal. La dualitat contradictòria és inherent a l’ésser humà, però tot té un límit. Un límit que Redondo ha sobrepassat amb escreix a l’hora de donar vida a la seva protagonista. Tant, que comences a agafar-li una mica (o molta) mania. Resulta exagerat, sobrer i ridícul el tractament que l’autora fa de la maternitat recent experimentada. Insuportables els fragments sobre alletaments i biberons, marits/prínceps blaus que semblen sortits d’un conte de fades, jutges que sense més ni més estan enamorats de la “noia” com si fossin uns adolescents, etc. etc. De Camilla Läckberg ja en teníem una. No en necessitàvem una altra, Redondo.

Com he dit al començament, però, l’autora sap molt bé què té entre mans. I és que aquestes coses agraden a molta gent, permeten a un grup ampli de lectors sentir-se més identificats amb els personatges i amb les qüestions que els preocupen a la vida. No és el meu cas, evidentment. Que per veure canviar bolquers o fer biberons ja pujaré al pis de la meva veïna, que acaba de parir.

Que passeu un bon dia, negrots.