Crim esgarrifós als Horts del Llobregat

La meva amiga Montserrat Vilajuliu, professora de català, gran activista en milers de reivindicacions  i persona conscienciada i encantadora, em va passar l'altre dia aquest relat. És un text que ella va recrear literàriament, en forma de carta, amb motiu d'un muntatge sobre la memòria de la Guerra Civil en el qual va participar. El pitjor del cas és que la història està basada en fets totalment verídics i que, com ella mateixa comenta, es tracta d'un crim "horrorós". 

Atès  que no m'ha comunicat  que el relat tingui cap títol explícit, m'he pres la llibertat d'inventar-ne un. I, posats a ser truculents, he pensat dir-li: Crim esgarrifós als Horts del Llobregat. 

Si el llegiu, aviat ho entendreu.

Bon profit, negrots.

Horts del Llobregat, 8 de març del 1937

Germanet estimat, deus estar cansat de sentir-me dir que no hi ha pa o, el que és el mateix, el pa que hi ha no es pot menjar. No hi ha oli, ni sucre, ni farina, ni carn de vedella o be.

Ja no coneixeries aquesta petita germana teva que era tan llepafils: ai, que això no m’agrada; ecs, que això em fa fàstic; uix, d'això no en vull pas.

El Sr. Metge diu que s’han curat tots els que patien del fetge, de l’estómac, dels budells. Costa deixar de menjar si tens gana i tens teca, sobretot bona teca, però vet aquí que si no n’hi ha, no n’hi ha. Doncs la teva germaneta igual, fins els cucs que surten de les guixes em fan goig! Total, tenen el mateix gust que la guixa, no són ni àcids, ni amargs, ni salats. I no diries mai què vaig menjar ahir per sopar.

Vaig plegar de la fàbrica a les deu de la nit, com sempre, i xino-xano, xino-xano, cap a casa. Corria per la carretera quasi que volava, estava morta de gana i de fred, pensava que quan arribaria a casa no trobaria gairebé res per jalar. A la fàbrica donen un lot de menjar a cada treballador, saps tan bé com jo que nosaltres som sis a casa i, com que tu estàs mobilitzat, ara només hi treballo jo a l’empresa. Total, que no en tenim per a res amb el que rebo. I tampoc no trobem menjar en altres bandes. Doncs bé, ahir arribo a casa i tots eren a dormir i la mare, que sempre està desperta fins que arribo, em diu: Conxita hi ha un estofat molt bo a la cassola, però t’he de dir la veritat. He cuit el pobre Tinet, el gat, si no en vols, ho entendré perfectament.

I jo vaig destapar la cassola i una olor que hi cantaven el àngels i em feia molta pena, però va poder més la gana i em vaig cruspir el que quedava del Tinet, pobret, pobret, en un santiamén. La mare feia dies que veia el veí, l’Esteve de cal Perdut, seguir amb la vista el gat. I ja era l’únic que quedava al veïnat; o sigui que o s’omplia la panxa el veí o ens l’omplíem nosaltres. I, com que el Tinet era com de la família, la mare va pensar que ens havia d’aprofitar als de casa.

Vaig estar dos dies sense parlar amb ningú, les companyes pensaven que estava afònica. La veritat, veritat, és que cada vegada que obria la boca temia que em sortís un miol, fins i tot vaig tenir un malson, intentava dir alguna cosa i em sortia un mèu marrameu, era el Tinet que es queixava dient-me: ¿com era que jo, que l’havia recollit de petit, petit, que encara no menjava, me l’havia endrapat sense ni una llàgrima i que després l’havia comparat a la carn de conill? Això li havia semblat insuportable. L’elegància natural d’un gat, la dentadura perfecta, els ulls verds profunds no es podrien comparar mai dels mais amb un conill; s’havia sentit terriblement ofès.

Em vaig despertar plorant, el cor em bategava a un ritme ferotge. I quan em miro al mirall trobo que els meus ulls que sempre havien sigut marrons, marrons, com el fang, tenen un petit reflex verd, però no m’atreveixo a explicar-ho a ningú perquè no pensin que m’estic guillant. Només a tu, germanet, ja que sempre t’ho he explicat tot. I junts ens hem fet bons tips de riure. No vull que deixis de riure malgrat la guerra. Endavant i ànims que amb nosaltres no hi pot ningú. 

Salut i una abraçada ben forta de la teva germana

Conxita