La meva amiga Montserrat Vilajuliu, professora de català, gran activista en milers de reivindicacions i persona conscienciada i encantadora, em va passar l'altre dia aquest relat. És un text que ella va recrear literàriament, en forma de carta, amb motiu d'un muntatge sobre la memòria de la Guerra Civil en el qual va participar. El pitjor del cas és que la història està basada en fets totalment verídics i que, com ella mateixa comenta, es tracta d'un crim "horrorós".
Atès que no m'ha comunicat que el relat tingui cap títol explícit, m'he pres la llibertat d'inventar-ne un. I, posats a ser truculents, he pensat dir-li: Crim esgarrifós als Horts del Llobregat.
Si el llegiu, aviat ho entendreu.
Bon profit, negrots.
Horts del Llobregat, 8 de març del 1937
Germanet estimat, deus estar cansat de
sentir-me dir que no hi ha pa o, el que és el mateix, el pa que hi ha no es pot
menjar. No hi ha oli, ni sucre, ni farina, ni carn de vedella o be.
Ja no coneixeries aquesta petita
germana teva que era tan llepafils: ai, que això no m’agrada; ecs, que això em fa
fàstic; uix, d'això no en vull pas.
El Sr. Metge diu que s’han curat tots
els que patien del fetge, de l’estómac, dels budells. Costa deixar de menjar si
tens gana i tens teca, sobretot bona teca, però vet aquí que si no n’hi ha, no
n’hi ha. Doncs la teva germaneta igual, fins els cucs que surten de les guixes
em fan goig! Total, tenen el mateix gust que la guixa, no són ni àcids, ni
amargs, ni salats. I no diries mai què vaig menjar ahir per sopar.
Vaig plegar de la fàbrica a les deu de
la nit, com sempre, i xino-xano, xino-xano, cap a casa. Corria per la carretera
quasi que volava, estava morta de gana i de fred, pensava que quan arribaria a
casa no trobaria gairebé res per jalar.
A la fàbrica donen un lot de menjar a cada treballador, saps tan bé com jo que
nosaltres som sis a casa i, com que tu estàs mobilitzat, ara només hi treballo
jo a l’empresa. Total, que no en tenim per a res amb el que rebo. I tampoc no trobem menjar
en altres bandes. Doncs bé, ahir arribo a casa i tots eren a dormir i la mare,
que sempre està desperta fins que arribo, em diu: Conxita hi ha un estofat
molt bo a la cassola, però t’he de dir la veritat. He cuit el pobre Tinet, el
gat, si no en vols, ho entendré perfectament.
I jo vaig destapar la cassola i una
olor que hi cantaven el àngels i em feia molta pena, però va poder més la gana
i em vaig cruspir el que quedava del Tinet, pobret, pobret, en un santiamén. La mare feia dies que veia el
veí, l’Esteve de cal Perdut, seguir amb la vista el gat. I ja era l’únic que
quedava al veïnat; o sigui que o s’omplia la panxa el veí o ens l’omplíem
nosaltres. I, com que el Tinet era com de la família, la mare va pensar que ens
havia d’aprofitar als de casa.
Vaig estar dos dies sense parlar amb
ningú, les companyes pensaven que estava afònica. La veritat, veritat, és que
cada vegada que obria la boca temia que em sortís un miol, fins i tot vaig
tenir un malson, intentava dir alguna cosa i em sortia un mèu marrameu, era el
Tinet que es queixava dient-me: ¿com era que jo, que l’havia recollit de
petit, petit, que encara no menjava, me l’havia endrapat sense ni una llàgrima
i que després l’havia comparat a la carn de conill? Això li havia semblat
insuportable. L’elegància natural d’un gat, la dentadura perfecta, els ulls verds
profunds no es podrien comparar mai dels mais
amb un conill; s’havia sentit terriblement ofès.
Em vaig despertar plorant, el cor em
bategava a un ritme ferotge. I quan em miro al mirall trobo que els meus ulls
que sempre havien sigut marrons, marrons, com el fang, tenen un petit reflex
verd, però no m’atreveixo a explicar-ho a ningú perquè no pensin que m’estic
guillant. Només a tu, germanet, ja que sempre t’ho he explicat tot. I junts ens
hem fet bons tips de riure. No vull que deixis de riure malgrat la guerra.
Endavant i ànims que amb nosaltres no hi pot ningú.
Salut i una abraçada ben forta de la teva
germana
Conxita
Aquesta història m’ha recordat que a casa teníem animals que corrien per un galliner que havíem construït i de tant en tant els deixàvem anar per l’hort. Un dia li va tocar anar a la cassola l’ànec que els meus fills havien batejat com el “Saturnino”, ploraven a taula i cap d’ells el va voler tastar.
ResponEliminaM’ha agradat molt el teu relat!
Bé, no és meu. És de la meva amiga Montse Vilajuliu.
ResponEliminaPerò gràcies.
El que fa fer la fam... M'havien explicat històries semblants a mi... de menjar el que mai s'haurien imaginat.
ResponEliminaUna abraçada.
MARTA VALLS
És boníssim. M'ha agradat molt el discurs narratiu i l'evolució de la història. El títol que li has posat, Anna M., ajuda al conte. Enhorabona Montserrat!
ResponEliminaA mi, m'ha produït molta tristesa.
ResponEliminaLa meva mare en té tans records de la guerra civil, i de la miseria i la gana, que de carn no n´hi habia. I el seu pare, ja els explicava, la carn no es bona pel cos! a les hores, no sabia si els ho deia, perque no era bona, o perque tampoc la podia aconseguir??
També habia menjat guixes corcades, mai més en va voler menjar,etc..
I tan, que va ser un crim esguerrifos.
Pobrets nens.. jo no se si me l'hauria menjat, crec que no. Ancara que, els que no hem passat, mai gana, no sabem el que es.
Malaïdes guerres.
Es tan colpidora l'història, que m'hi he indentificat.
No oblidem mai la nostra memòria històrica, ancara que sigui per parlar del Tinet, pobrissonet.
Carme Luis
Suposo que la gana et fa fer coses que en altra situació són impensables!
ResponEliminaI penso... que no hagi de prendre mai una decisió tan terrible!
El relat com a tal m'ha agradat, això sí!
Amb l'amor que tens per els gats, penso que el títol t'ha sortit de l'ànima. Un bon relat.
ResponEliminaÀngels
Hola, amics
ResponEliminaSí, com diu l'Àngels, el nom em va sortir de l'ànima. La Montse també és una gran amant dels gats. Per això em va dir que era un crim horrorós.
Celebro que us agradi.
No m'havia fixat en el detall del "Harlem nocturne". M'han passat pel cap un seguit de imatges molt negres.
ResponEliminaÀngels
Quan vaig crear el bloc, vaig buscar una melodia de fons i em va semblar que era la millor. La trobo perfecta!
ResponEliminaMarededéu, són crues les guerres, i les civils, encara més! És mataven entre ells, veïns, amics, familiars pel sol fet de pensar diferent!
ResponEliminaQuin relat, impressionant!
Quina llàstima en Tinet!
Tura