La oscura
inmensidad de la muerte, de l’italià Massimo
Carlotto, és una novel·la atípica i negríssima que explora els límits de la
justícia, la llei, la culpa, la revenja, el remordiment i la redempció. Una
mare i un nen assassinats en un robatori. A partir d’aquí, ja tenim la
història.
Diu la dita que “la
venjança és un plat que se serveix fred“. I així ho fa un dels protagonistes, Silvano,
que s’espera quinze anys per posar en pràctica la seva particular revenja. Tanmateix,
ni tan sols no es tracta d’un pla preconcebut. De vegades els fets es
precipiten. I és que les fronteres entre la violència i la calma, entre la
cordura i la follia, poden ser extremadament febles.
La oscura inmensidad de la muerte no té res a veure amb el gènere negre de procediment policial. Narrada a dues veus, la del culpable i la
de la víctima, la novel·la excel·leix en el detallat estudi psicològic d’uns
personatges abocats a la tragèdia. Sense ornaments ni paraules supèrflues,
Carlotto ens brinda 178 pàgines extremadament intenses on tot es troba
perfectament mesurat. Cada mot és útil i imprescindible. Els personatges són inquietants,
complexos, rodons. I no només els protagonistes, sinó tot un conjunt de secundaris
que hi juguen papers vitals.
Contundent,
intel·ligent, dura, la novel·la ens situa, com a lectors, en posicions
compromeses. És per aquest motiu que el desenllaç podia haver estat
perfectament un altre. O un altre. O un altre. No crec que sigui massa
rellevant. Emprant un embolcall de gènere, la pretensió de Carlotto ha estat en
realitat escriure una novel·la que
desfermi el pensament. No importa la trama argumental (d’altra banda magnífica),
sinó totes les incerteses que, inevitablement, genera en el lector.
La veritat, la idea
de la justícia, el bé i el mal... tot plegat trontolla davant dels nostres
ulls. La part fosca de l’ànima és consubstancial a la condició humana. La
portem dins. Tots som àngels, tots som dimonis. És justa la presó? Ha d’actuar
com un mecanisme de reinserció social? Quins drets tenen els presos? Serà cert
que l’home pot arribar a salvar-se? Una bona acció ens pot alleugerir de les culpes
passades? Podem exercir la justícia individualment? On són els límits de la
venjança, de la llei, de la corrupció, de l’odi, de la tolerància? Cal
perdonar? Es pot perdonar?
La oscura inmensidad de la muerte, com gairebé totes les novel·les criminals, posseeix diversos nivells
de lectura. Si som prou llestos per trencar la primera crosta, toparem frontalment
amb un text profund i descarnat que posa damunt la taula la immensa foscor de
la mort, però sobretot de la vida. Socialment i individualment.
Res no és el que
sembla. La víctima pot esdevenir botxí. I potser l’assassí, en un acte de
generositat, aconseguirà, qui ho sap, redimir i redimir-se.
6 comentaris:
Em sembla que és molt negre per mí...
Un petó, Anna Maria...
MARTA VALLS
Interessant; els italians són molt bon negrers.
Dons, m'agradat la ressenya, com sempre, però crec que aquesta novel.la m'interesa; la possaré a la llista ! nomès m'agradaria saber com tu fas per llegir tant i fer tantes coses alhora. Petons,i bona nit. Tura.
Es interessant com evoluciona la novel•la negre segons la interpretació dels diferents autors. He pres bona nota.
Ostres, com m'ha enganxat aquesta ressenya!!
L'encarregaré de seguida! Mare de Déu!! Quin estiu més negrot que m'espera!!
Petons!
Sembla molt interesant, la resenya molt engrescadora, me l'apunto.
Gràcies
Carme Luis
Publica un comentari a l'entrada