La oscura inmensidad de la muerte, de Massimo Carlotto

La oscura inmensidad de la muerte, de l’italià Massimo Carlotto, és una novel·la atípica i negríssima que explora els límits de la justícia, la llei, la culpa, la revenja, el remordiment i la redempció. Una mare i un nen assassinats en un robatori. A partir d’aquí, ja tenim la història.

Diu la dita que “la venjança és un plat que se serveix fred“. I així ho fa un dels protagonistes, Silvano, que s’espera quinze anys per posar en pràctica la seva particular revenja. Tanmateix, ni tan sols no es tracta d’un pla preconcebut. De vegades els fets es precipiten. I és que les fronteres entre la violència i la calma, entre la cordura i la follia, poden ser extremadament febles.  

La oscura inmensidad de la muerte no té res a veure amb el gènere negre de procediment policial. Narrada a dues veus, la del culpable i la de la víctima, la novel·la excel·leix en el detallat estudi psicològic d’uns personatges abocats a la tragèdia. Sense ornaments ni paraules supèrflues, Carlotto ens brinda 178 pàgines extremadament intenses on tot es troba perfectament mesurat. Cada mot és útil i imprescindible. Els personatges són inquietants, complexos, rodons. I no només els protagonistes, sinó tot un conjunt de secundaris que hi juguen papers vitals.  

Contundent, intel·ligent, dura, la novel·la ens situa, com a lectors, en posicions compromeses. És per aquest motiu que el desenllaç podia haver estat perfectament un altre. O un altre. O un altre. No crec que sigui massa rellevant. Emprant un embolcall de gènere, la pretensió de Carlotto ha estat en realitat  escriure una novel·la que desfermi el pensament. No importa la trama argumental (d’altra banda magnífica), sinó totes les incerteses que, inevitablement, genera en el lector.  

La veritat, la idea de la justícia, el bé i el mal... tot plegat trontolla davant dels nostres ulls. La part fosca de l’ànima és consubstancial a la condició humana. La portem dins. Tots som àngels, tots som dimonis. És justa la presó? Ha d’actuar com un mecanisme de reinserció social? Quins drets tenen els presos? Serà cert que l’home pot arribar a salvar-se? Una bona acció ens pot alleugerir de les culpes passades? Podem exercir la justícia individualment? On són els límits de la venjança, de la llei, de la corrupció, de l’odi, de la tolerància? Cal perdonar? Es pot perdonar?   

La oscura inmensidad de la muerte, com gairebé totes les novel·les criminals, posseeix diversos nivells de lectura. Si som prou llestos per trencar la primera crosta, toparem frontalment amb un text profund i descarnat que posa damunt la taula la immensa foscor de la mort, però sobretot de la vida. Socialment i individualment.

Res no és el que sembla. La víctima pot esdevenir botxí. I potser l’assassí, en un acte de generositat, aconseguirà, qui ho sap, redimir i redimir-se.