"A l'ombra del crim" entrevista Salvador Macip, autor d'Hipnofòbia (Primera part)

Salvador Macip té dues vides que es complementen. Metge investigador a la Universitat de Leicester, al Regne Unit (on estudia les bases moleculars del càncer i l'envelliment celular), alhora és també un escriptor d'èxit. Ha guanyat diversos premis, el darrer dels quals el Premi Carlemany per al foment de la lectura amb la  novel·la Hipnofòbia, que aviat ressenyarem aquí. 

Fa un parell de dies vaig tenir l'oportunitat d'entrevistar-lo, aprofitant el seu pas per Barcelona. Fa temps que som amics virtuals i que interaccionen via xarxa. Per això ha resultat bonic aconseguir per fi la trobada en directe, a la qual en Salvador es va prestar entusiasmat.    

Macip és una persona brillant. Intel·ligent, culte, gran conversador, rialler i afable, xerra a tota pastilla i pels descosits. Tanmateix, tot el que diu és tan interessant que, si m'ho permeteu, no reduiré gaire el contingut de la nostra conversa. Crec que m'ho agraireu, perquè vam reflexionar sobre moltes coses, entre les quals la relació ciència-literatura, les tendències de la narrativa actual o la intenció de les seves novel·les. 

Per no allargar els articles més del compte, penjaré l'entrevista en dues o tres parts. De moment, aquí teniu la primera. Estic segura que us interessarà molt, negrots.  

Les respostes d'en Salvador en negreta i color blau.
Lloc: Llibreria Laie, Barcelona. Dilluns dia 2 d'abril de 2012. 



Per començar, pregunta obligada. Tu ets metge, un científic d’alt nivell. Però, alhora, escrius. Com ho conjumines tot això?

Sí, això m’ho pregunten sovint. Em diuen: i tu com vas començar a escriure? Doncs és que no ho he pensat mai, perquè jo sempre he escrit. Tota la vida, des de petit. No recordo el moment en què no ho feia. De petit escrivia històries, contes i, quan no sabia escriure, dibuixava. Treballar en coses de ficció sempre ha format part de la meva activitat. Ho he vist a casa. Els meus pares llegien molt i, d’altra banda, el meu pare també és metge. Per tant, les dues coses m’han interessat igual i en cap moment no m’he plantejat si sóc més científic que escriptor. Evidentment, l’escriptura era un hobby fins que va començar a convertir-se en una cosa tan professional com la medicina, perquè estic publicant llibres com qualsevol altre escriptor i hi dedico moltes hores. Per tant, em considero tan escriptor com el que més. No em sento com un científic que escriu ni com un escriptor que fa ciència. Sóc científic i sóc escriptor.


Les persones som polièdriques.
 
Exacte. Jo veig les dues activitats com dues parts de la meva persona, molt diferents, és clar, però ja està. Les lletres i les ciències són diferents, però tenen punts en comú. Jo m’ho passo molt bé al laboratori. La ciència també és com un hobby per a mi, perquè en gaudeixo tant com escrivint. Ara, m’agrada molt arribar a casa i dir: prou ciència, deixo de banda els problemes del dia i ara vaig a escriure històries. Les dues coses em serveixen com a vàlvula d’escapament l’una de l’altra. Això em funciona molt bé. No em plantejo en cap moment que una tasca domini l’altra, tot i que, evidentment, passo més temps dedicant-me a la ciència perquè requereix més hores. I també, és clar, la major part del meu salari surt de la ciència. Però no m’imagino deixant d’escriure ni deixant de fer ciència, sinó que em veig amb 80 anys i continuant amb ambdues passions. Encara que no em llegís ningú, jo escriuria igual, perquè ho necessito. Ciència i escriptura m’apassionen.

Què me’n dius del tradicional enfrontament entre lletres i ciències? A mi em posa molt nerviosa, perquè sempre he considerat que el saber és el saber amb majúscules i ho engloba tot.

Exacte. Avui en dia tendim molt a l’especialització. I és lògic, perquè hi ha molts camps per treballar. Però això és una cosa i una altra és com enfocar el coneixement. Sempre m’ha agradat aprendre de tot. Saber de literatura, saber de cinema, de música, etc. No només tancar-me en la ciència. Conec molta gent que s’hi dedica i que no surt d’aquí. Ciència 24 hores al dia. Està molt bé, però no és l’única cosa a la vida. La ciència m’apassiona, però també vull fer altres coses. Per això dormo poc. Si vols fer moltes coses, has de tenir molta disciplina i trobar la manera de treballar. Escric cada dia unes hores a la nit, per obligació. Vull dir, ho faig per devoció, m’ho passo bé, però m’obligo a fer-ho, a posar-m’hi. Si no em marco una quota de pàgines al dia, produeixo menys. Hi ha dies que vas cansat i que veus que la cosa no rutlla tan bé, però en general  intento sempre escriure una miqueta. De tota manera, quan m’hi poso m’ho passo molt bé. En aquest sentit, és terapèutic.
Hipnofòbia és una novel·la que comença amb un fet científic. Un estudi sobre uns ratolins que demostrava que els ratolins, si no dormien, es tornaven més intel·ligents. Això pot ser un exemple de com la ciència es pot ficar a la literatura. La història de la novel·la després va per un altre cantó, però aquest punt de partida em serveix com a catalitzador d’allò que vull explicar. Sobretot, on es nota més que sóc científic és en la forma estructurada de la meva escriptura, que és molt lògica, molt organitzada.

Sense palla, molt clara, no té res superflu.

Exacte. Vaig al gra, m’agrada dir les coses exactament com són. Tot són peces que han d’encaixar molt bé. Diria que és inevitable que la meva ment científica es fiqui en la meva manera d’escriure. Saber comunicar és molt important, també en ciència, perquè una part del treball científic consisteix en escriure. La imaginació és clau també per als científics, encara que no ho sembli. Quan tu estàs al laboratori i tens una sèrie de resultats, necessites imaginació per plantejar hipòtesis. Has de fer algunes suposicions per esbrinar què està passant. Fabular en el sentit més clàssic de la literatura. Després, les coses, evidentment, s’han de demostrar experimentalment, però hi ha una part que és pura imaginació. La meva feina em fa millorar literàriament i a l’inrevés. Escriptura i ciència beuen l’una de l’altra.
D'altra banda, he après molt treballant amb en Sebastià Roig, amb les novel·les que hem escrit conjuntament, Mugrons de titani i Ullals. Com que ell és periodista, també escriu de manera molt directa, concentrant la informació. Cada frase té un sentit dins de la història.

Aleshores no penses en la pura bellesa de les paraules? Vull dir, la bellesa de descriure un paisatge o quelcom similar?

Jo crec que això és un error. Bé, vull dir un concepte clàssic que arrosseguem i que avui en dia no em sembla vàlid. A veure, ha d’haver novel·les per tothom, evidentment. Hi ha d’haver novel·les de 800 pàgines i best-sellers i el que vulguis.

No és necessari que siguin llargues per complaure’s en la bellesa del mot.

Tens raó. No és necessari. Però vull dir que hi ha d’haver novel·les on no passi res, on sigui tot més descriptiu, i novel·les d’acció i del que vulguis. Però crec que la novel·la del futur, tal com està avançant, no ha de cometre l’error de continuar fent el que feia al segle XIX o a principi del XX. Era una descripció visual que la gent no podia tenir d’una altra manera. Però ara no cal descriure una ciutat, com va fer Josep Pla quan va arribar a Nova York. Ara la gent ja sap com és Nova York. La literatura no pot competir a nivell visual amb la televisió, el cinema o la fotografia. Però, en canvi, amb l'escriptura es poden fer moltes coses que aquestes disciplines no poden. I és en això que ens hem de centrar. Per exemple, deixar buits per tal que el lector faci la seva interpretació.
Descriure un personatge, a menys que tingui importància per a la història, no és necessari. Només cal donar una pinzellada i prou. Has de deixar que el lector hi posi la seva imaginació. No li has de donar mastegat. Per això ja té el cinema i la tele.

I la bellesa de la paraula?

Sí, però dintre de la història. Pots arribar a quotes de bellesa fabuloses també. A veure, que jo no m’estic inventant res. Aquest debat existeix.

Sí, ho sé. I m’interessa molt. No sé què en dirien a la facultat de Filologia, els meus companys.


Mira, gent que m’agrada molt com escriu, com el Cormac McCarthy, que és molt sintètic, et farà una descripció del paisatge si és important i prou. Per exemple, a No és país per a vells, et passes una gran part de la novel·la que no saps ni l’edat del personatge. Això em sembla molt bé. No haver de passar per la dictadura de les descripcions clàssiques. Es poden fer coses molt poètiques igualment. Jo crec que aquesta és l’evolució de la narrativa actual. Si no, perdrem lectors. Hi ha d’haver novel·les que captin l’interès dels lectors actuals.

Novel·les trepidants?

No necessàriament. Això també és una cosa que es discuteix molt. Fer una literatura més moderna no vol dir haver de rebaixar el nivell.


La paraula trepidant no vol dir rebaixar el nivell. Parlo de trepidant com a sinònim d’una lectura que enganxi molt. Que no vulguis deixar de llegir.

Sí, això. Ha de tenir un ritme. I poden ser simplement dues persones parlant, però ha de tenir una progressió. Sí, un cert nivell de trepidació l’ha de tenir. Si no, correm el risc de perdre tota la generació nova de lectors. Suposo que a totes les èpoques els escriptors s’han plantejat aquestes coses en relació amb els models anteriors. Hi ha d’haver un grup de gent que vulgui innovar. I amb això no vull dir no fer bona literatura. Pensa que hi ha intel·lectuals d’alt nivell que també consumeixen sèries de televisió, còmic o el que vulguis.

Per descomptat, hem d’eradicar els prejudicis. Això ho tinc molt clar i hi lluito cada dia. Imagina’t què representa a la Facultat de Filologia ser tan afeccionada a la novel·la negra.


Doncs això. Jo a Hipnofòbia reconec influències des de Poe i Lovecraft, a Shakespeare i als còmics dels X-Men. Tot és important, tot té vessants positius.

A Shakespeare hi és tot.

Exacte. Tu veus La guerra de les galàxies i són els clàssics grecs.

I és clar. L’oposició entre el bé i el mal. El gran tema.

Exacte. Les històries ja estan totes explicades. Però hem de mirar de dir les coses d’una manera que no s’hagués dit abans. Innovar. Això he intentat fer a Hipnofòbia. Cada capítol és un narrador i al començament, la gent no ho acaba d’entendre. Però això volia fer jo. Una història diferent. Explicar una trama clàssica entre el bé i el mal, però d’una manera poc habitual. Una història on, a més, el dolent no és ben bé dolent ni el bo tampoc. Buscar nous camins, tot i que dintre d’uns límits, també. Tampoc no estic d’acord amb la literatura purament experimental totalment incomprensible i críptica. Això tampoc no m’interessa. Al cap i a la fi, el destí de la literatura és arribar al màxim de gent possible.


I fins aquí hem arribat de moment, amics. En breu, més.