No és la primera vegada que parlem de suïcides, com tampoc no és la primera que us reprodueixo un relat de l’argentí Enrique Anderson Imbert (1910-2000). Aquesta tarda de setembre -la primera de la tardor- fosca i amb olor de pluja, segur que el seu text us inquietarà i us sorprendrà. Us el recomano. És l’obra d’un gran contista. Després, me'n doneu l'opinió.
Que us aprofiti, negrots.
El suicida
Al pie de la Biblia abierta -donde estaba señalado en rojo el versículo que lo explicaría todo- alineó las cartas: a su mujer, al juez, a los amigos. Después bebió el veneno y se acostó.
Nada. A la hora se levantó y miró el frasco. Sí, era el veneno.
¡Estaba tan seguro! Recargó la dosis y bebió otro vaso. Se acostó de nuevo. Otra hora. No moría. Entonces disparó su revólver contra la sien. ¿Qué broma era ésa? Alguien -¿pero quién, cuándo?- alguien le había cambiado el veneno por agua, las balas por cartuchos de fogueo. Disparó contra la sien las otras cuatro balas. Inútil. Cerró la Biblia, recogió las cartas y salió del cuarto en momentos en que el dueño del hotel, mucamos y curiosos acudían alarmados por el estruendo de los cinco estampidos.
Al llegar a su casa se encontró con su mujer envenenada y con sus cinco hijos en el suelo, cada uno con un balazo en la sien.
Tomó el cuchillo de la cocina, se desnudó el vientre y se fue dando cuchilladas. La hoja se hundía en las carnes blandas y luego salía limpia como del agua. Las carnes recobraban su lisitud como el agua después que le pescan el pez.
Se derramó nafta en la ropa y los fósforos se apagaban chirriando.
Corrió hacia el balcón y antes de tirarse pudo ver en la calle el tendal de hombres y mujeres desangrándose por los vientres acuchillados, entre las llamas de la ciudad incendiada.
16 comentaris:
M'ha agradat molt, és força sorprenent i original.
Gràcies per aquestes petites perles.
Certament, la tardor és propicia per aquest tipus de relats.
Sabia que t'agradaria. Sí, és l'època. D'altra banda, com que són relats (perletes) poc coneguts, m'agrada molt acostar-los de tant en tant als negrots.
Gràcies, Elies.
Bona idea i ben resolta.
Del tal Anderson Imbert corre per casa un manual de crítica literària. Si no és un cas d'homonímia sorprenent, doncs, és un senyor que en qüestions literàries teoritza i practica alhora, com tants d'altres... i com certa negrota que jo conec.
(N.B. Ja m'han arribat les Negres tempestes!)
Sí, sí, va fer teoria també. És un home que va excel·lir força en la prosa, sobretot breu, però també un bon teòric. Crec que a l'Estat espanyol no és gaire conegut, tret dels àmbits acadèmics. Jo el vaig conèixer, crec recordar, a través d'una professora de l'Ateneu Barcelonès, que també ha escrit teoria i és poetessa. Es diu Teresa Martin Tafarel i és argentina, tot i que fa un grapat d'anys que viu aquí.
En alguns cursos fets amb ella, tant teòrics com de pràctica de l'escriptura creativa, en vam parlar i el vam llegir. A mi m'agrada força.
A veure si t'agraden les Tempestes solanesques. Espero que sí. Evidentment, no esperis alta literatura, però sí una literatura de gènere molt distreta i nostrada. Bé, a mi em va enganxar.
M'estic tornant alèrgica a l'alta literatura...
He repescat l'altre conte de l'Anderson Imbert que ja havies inclòs al bloc fa temps. El d'avui és millor, una mena de ninot de vudú conscient i involuntari.
Sí, perquè l'altre és un claríssim exercici d'explotar una llegenda urbana a hores d'ara molt utilitzada, fins i tot en publicitat. Ignoro quan el va escriure. Tal vegada és força antic.
M'agrada aquesta definició: "ninot de vudú conscient i involuntari" (una mena d' aproximació a l'oxímoron, hehe).
Nota al marge: no em facis cas, estic preparant la poesia del barroc per explicar-la a classe i veig figures retòriques arreu, tu.
Insospitat primer i colpidor a la fi per tanta mort; no m’ho esperava pas. No he llegit mai res d’Enrique Anderson Imbert, potser als que el coneixeu ja no us ve de nou.
M’ha sorprès agradablement veure l’anunci del que estàs llegint.
Hahaha. Ja porto unes 100 pàgines. Ja en parlarem, per descomptat.
Me n'alegro que t'hagi sorprès el relat d'avui.
Dubte sobre el llibre que t'estàs llegint ara: el tens en paper o en versió electrònica -http://grammata.es/tienda/autorFicha.php?id=2160-? (És broma.)
Paper. Me l'ha enviat l'autor, que és el negrot que ha intervingut més amunt. M'ha demanat que el presenti a la llibreria Bertrand.
He, he, ja m'ho pensava.
Acabo de veure els Deu negrets en la versió de René Clair de 1945: poc fidel, però genial! No us la perdeu:
http://www.archive.org/details/AndThenThereWereNone
Ets una bruixa dolentota. Ja m'ho pensava! Vaig a mirar això dels negrets (que no negrots).
Oi que no et sabrà greu que digui que a mi no m’ha agradat aquest conte? El que sí que m’ha agradat és això que ha dit la Maria en el seu comentari: “una mena de ninot de vudú conscient i involuntari”. És genial.
He llegit altres contes de l’Anderson Imbert, ja fa molts anys, i recordo que m’agradaven. Aquest que has penjat no recordo haver-lo llegit i, com he dit, mira, doncs no m’agrada. És enginyós, sí, però no acabo de trobar-li la gràcia. Ara no em venen al cap altres títols dels seus contes que m’agradaven, només un “Las estatuas”. Tot i això, Anderson Imbert no ha estat mai un autor que em fascini. Què hi farem, qüestió de gustos.
I tant. Qüestió de gustos. Només faltaria. A mi sí que m'agrada. De tota manera, he hagut de triar-ne un amb la temàtica adequada per al bloc.
M'interessa molt la capacitat de dir molt en poques ratlles. Per això sóc tan fan dels microrelats i dels relats breus en general. Trobo que és un gènere gens fàcil.
Crec que aquest conte pot anar de la poca incidència que tenim en allò que ens passa, malgrat que hi posem tota la intenció. Potser va de la sort, dels imponderables, de l'atzar, de la no existència del lliure albir.
Però explicat a través de la sang i el fetge. Hehehehe.
Com tu, la frase de la Maria ja li vaig dir que la trobo genial. Per alguna cosa és una negrota molt molt molt erudita.
Ostres, Anna!
M'ha agradat molt el relat!
Mentre el llegia pensava que bé podria estar signar pel Pere Calders; m'ha recordat el seu estil.
Petons!
Me n'alegro. Sí, són d'aquest estil. Relats fantàstics i sorprenents, sovint ambigus, on el lector hi ha de posar molt de la seva part a l'hora de fer-ne una interpretació. Com veuràs, no agrada per igual a tothom.
Però em sembla molt bé que hi hagi opinions diverses i controvèrsia blocaire.
Petons, estimada.
Publica un comentari a l'entrada