La fiesta, de Luis Gutiérrez Maluenda

La fiesta és la darrera novel·la publicada per Luis Gutiérrez Maluenda. Es tracta d’un exercici narratiu que, del principi al final, resulta molt particular, amb un cert regust d’experiment. 

Amb una lectura àgil i agradable, La fiesta s’esdevé una ficció molt negra, però salpebrada amb el sarcasme i la ironia que caracteritzen l’autor. Un assassinat en una banyera és el detonant d’una història que ens arriba mediatitzada per la veu de quatre narradors diferents, quatre personatges que guarden entre ells estranyes relacions i que van desgranant, de cara al lector, la successió dels fets. Raül, Marta, Susana i Salvio, espècimens humans gairebé amorals, febles, carregats de dubtes i contradiccions, covards, cruels i exageradament obsedits pel sexe (per a mi en excés: si tothom fos com ells, la sensació seria que no existeix a la vida res més que el sexe). En qualsevol cas, els punts de vista de quatre espècimens humans que ens mostren, sense pèls a la llengua i amb una cruesa descarnada, els clots més amagats de la nostra naturalesa.

Independentment del cas criminal, allò que destaca dins l’obra és el joc de relacions. En aquest sentit, La fiesta s’emmarca dins la narrativa de personatge. Tanmateix, això no evita que la novel·la sigui ben negra. Ans al contrari. Jo diria que és més negra per les persones que no pas pels fets. Tots els protagonistes resulten extremadament antipàtics. No se’n salva ni un. No hi ha bondat, no hi ha consideració envers els altres, no hi ha generositat. Tothom és egoista, suspicaç, desconfiat, interessat i cínic.

Gutiérrez Maluenda no s’està de recobrir la seva obra d’un cert vel misogin, com s’escau al gènere negre més tradicional, al hard-boiled de tota la vida. D’una banda, la figura femenina apareix tractada, des de la posició dels ulls masculins, en la seva dimensió d’objecte. D’una altra, les dues dones protagonistes són descrites d’acord amb l’antifeminisme d’arrel més canònica (mentideres, interessades, cruels, promiscues i insaciables). 

L’artifici de La fiesta se sustenta en un to d’ironia histriònica, d’humor a voltes amarg. Tot plegat (misogínia, cinisme, comicitat, personatges poc empàtics) resulta útil per construir una ficció de caire gairebé naturalista que permet destacar la foscor de la nostra societat, però també les pors i les imperfeccions del gènere humà. D’altra banda, l’autor també es complau en confegir un final que es converteix en un personal joc metaliterari. No puc desvetllar res del desenllaç de la novel·la, però sí que puc dir que es tracta d’un muntatge molt engrescador, que recorda algunes veus en off del cinema, on realitat i ficció s’entrecreuen. Les veus autèntiques i les falses dialoguen i pontifiquen, amb referències d’anada i tornada, en una cloenda molt atractiva, que deixa un bon regust de boca. 

No puc acabar sense fer esment d’un especial personatge, en Colomer, un policia amb un ull malalt, absolutament psicodèlic, que gira i llueix com un estel de Nadal. Un personatge que es diverteix desmuntant la veracitat dels refranys tradicionals, esplèndida metàfora del món que transitem, on no  hi ha veritats absolutes i res no és el que sembla.

Que en gaudiu, negrots.

      

Entrevista amb Luis Gutiérrez Maluenda

Llibreria Laie de Barcelona, divendres 5 d'abril. Un matí  plujós i fred. Ens trobem amb Luis Gutiérrez Maluenda per xerrar una estona. Jo volia aprofitar per mostrar-li  la comunicació que, en pocs dies, exposaré en el marc del Congreso de Novela y Cine Negro de Salamanca sobre les seves novel·les del detectiu Atila: Mala hostia, Un buen lugar para reposar y Ruido de cañerías (totes publicades per l'Editorial Alrevés).

Gutiérrez Maluenda és un home intel·ligent, encantador i divertit amb el qual comparteixo,  a  més de la literatura, altres gustos, com el cinema i els animals. La trobada va resultar molt interessant i agradable. Ens vam allargar moltíssim i lamento no poder reproduir-ho tot. En qualsevol cas, vam parlar de "lo divino y lo humano" i aquest és el resultat. Espero que us agradi, negrots.         

 

 

Per què escrius, Lluís?

Per ser feliç. Mira, jo em vaig passar tota la meva vida treballant fort, molt fort. Guanyava diners. Si ho comparava amb altres sous, el meu era gloriós. Però això tenia un preu. Et “cascava” molt. Encara arrossego alguna herència de tot allò. I, per aquest motiu, vaig decidir retirar-me jove. Als 56 anys, jo ja no treballava. Llavors, em vaig posar a escriure.
 

I t’explico una anècdota potent, que ajuda a entendre molt bé el meu procés d’introducció en el món de la literatura. Quan va morir la meva mare, vaig anar al seu pis a recollir coses. I vaig trobar una llibreta d’espiral, amb lletra meva. No era un diari, però deia coses personals. I una d’elles era: “Luis, a ver cuándo cojones te pones a escribir esa novela que te crees capaz de escribir”. Això, jo ho vaig escriure quan tenia 19 anys. Però després, la càrrega de tensió de la feina em va fer oblidar el meu propòsit d’escriure. Quan tota la tensió va desaparèixer, vaig començar a fer-ho.       

I per què gènere negre?

 

Mira, jo no tenia la intenció de fer gènere negre, però en un moment concret em va venir de gust enfotre’m d’un detectiu privat. Ho vaig fer i va ser la primera novel·la del personatge d’en Humphrey. Es deia Un tipo llamado Humphrey, que no s’ha publicat mai ni es publicarà perquè no té qualitat ni llargada ni res. És com un exercici. I quan la vaig acabar, malgrat tot, vaig veure que no estava malament, perquè jo
de novel·la negra n’havia llegit molta. 

Tu sempre has estat molt lector, suposo.

Molt. Tota la vida he llegit molt. Sempre vaig amb un llibre a la mà. I mira, un dia vaig anar a un cine fòrum en una biblioteca. En acabar, la bibliotecària se’m va acostar i em va dir: “escolta, tu no ets el perfil normal de la gent que ve per aquí”. Ho deia per les preguntes que jo havia fet i tal. I ens vam posar a xerrar. Li vaig explicar que havia escrit aquesta novel·la negra i diu: “espera’t. Que jo tinc un amic que n'és un gran especialista”. La bibliotecària agafa el telèfon i truca al Jordi Canal.

No em diguis!

Sí, sí. Fixa’t. I li va demanar que llegís la novel·la, perquè algú amb criteri suficient pogués opinar. El pobre Jordi, com que li demanava una amiga, va dir: “Bueno, que me la traiga”. I li vaig portar. Al Jordi se li notava que pensava: “lo que me ha caído ahora”, però ja coneixes la seva amabilitat proverbial i la va acabar llegint. I aleshores em va dir: “tio, no deixis d’escriure”. Si ets capaç d’escriure així en una primera novel·la, no ho has de deixar. Em va dir que s’havia fet un fart de disfrutar. I així “llevamos 15”. Aquesta és la història.

Tu combregues amb la idea que la novel·la negra és en aquest moment la novel·la de contingut i crítica social?

Totalment. És la novel·la social del moment. Sens cap mena de dubte. Prové de la novel·la negra que va néixer als Estats Units i que, en comparació amb l’anterior narrativa d’enigma, feia crítica social.

D’acord. Doncs, dit això, tu què pretens amb la teva literatura?

Mira, jo veig les coses que passen pel món i aleshores m’indigno. I aquesta indignació, en lloc de sortir en forma de “sesudo análisis”, surt en forma de “catxondeo”. La novel·la negra em permet fer això i, al mateix temps, em permet sentir-me feliç.

Al personatge d’Atila, tal vegada com alter ego teu, li passa exactament això.

Doncs sí, l’has clavada. La rancúnia que puc sentir per les coses que passen la canalitzo escrivint. La violència està molt mal vista i, a més, encara me les carregaria jo.  

Ha! Ha! És veritat... Bé, continuem. Em pots dir quins són els teus autors favorits? No només de novel·la negra, sinó en general.  

Mira, jo cada vegada més tinc la tendència a parlar d’obres concretes que m’han impressionat i no tant d’autors.

Una posició intel·ligent. Em sembla que en prendré nota. 

Et poso un exemple que , al meu entendre, ho explica perfectament. Boris Vian és un mal escriptor, però Escupiré sobre vuestra tumba és una de les més grans novel·les del gènere negre que s’han escrit mai. La novel·la que m’enduria a una illa deserta seria L’últim petó autèntic, de James Crumley. És meravellosa. Per contra, les altres novel·les de Crumley no estan malament, però no tenen el mateix nivell. El meu escriptor preferit és aquell que escriu una obra que a mi m’impacta. També és cert que hi ha autors que no m’han decebut mai, com Raymond Chandler. Però cal tenir present que va escriure molt poc.

En el cas de la literatura no negra sí que hi ha més tendència a parlar dels “grans”. Però tot i així, aquestes coses també passen. Per exemple, Alfredo Bryce Echenique a mi sempre m’havia agradat molt, moltíssim. Doncs ara, escriu coses que no val la pena ni molestar-se en llegir.

 

Com neix Atila?  

Té un naixement molt concret. Jo vaig escriure una novel·la, Música para los muertos, que succeeix a Nova York i que té un protagonista de trets molt característics. Molt canònics del gènere. Va tenir força èxit, sobretot de crítica. Tothom em va dir que continués la sèrie, inclosos en Jordi Canal i l’Àlex Martín Escribà. Però jo vaig arribar a la conclusió que no ho faria. Per diverses raons. En primer lloc, perquè passa als anys 30. En segon lloc, a Nova York. No és el mateix que escriure sobre allò que coneixes de primera mà. T’has de documentar molt i pots cometre tots els errors del món. I va ser així com vaig decidir fer un personatge que tingués tots els trets d’aquell protagonista, però que visqués a Barcelona i en l’actualitat. A la meva ciutat i en el temps que estic vivint.

Al marge de la sèrie Atila, tu acabes de publicar una novel·la diferent, La fiesta. Què em pots explicar?

Doncs mira, jo diria que La fiesta, com surt a la contraportada del llibre, és “mucho más que una novela negra”. Hi ha crims, però va més enllà. Comença amb la troballa d’una dona assassinada, però l’acció l’expliquen 4 personatges: un metge, la seva dona, l’amant de la dona del metge i una senyoreta que vol ser actriu i que passava per allà. Cada narrador reprèn l’acció, pràcticament, on la deixa l’altre. Potser en alguna ocasió se solapa una mica, però no es repeteixen les escenes.

Hi ha un joc narratiu important, doncs.

Sí. I també un important joc psicològic que no té res a veure amb el gènere negre, sobretot relacionat amb el triangle del metge, la dona i l’amant. Per un altre cantó, he escrit un final que no sé si mai no s’ha fet en literatura. Jo sempre he procurat que les meves novel·les tinguin alguna cosa diferent. Aquí hi trobem quatre veus narratives en primera persona i un final especial. L’estil també està molt cuidat. Jo em sento molt orgullós del resultat, la veritat.

L’estic començant... Aviat arribarà la meva ressenya, així que la llegeixi. Ara ja m’han agafat moltes ganes!

Crec que t’agradarà. I he intentat que no perdi la “grapa” del gènere negre. Surt algun personatge prou potent. En molts sentits, és la millor novel·la que he fet. I estic molt content d’haver estat capaç d’escriure el final que he escrit. Penso que, t’agradi o no aquest final, acabaràs dient: “hacen falta narices para hacer este final”.

Què esperes del futur, quins plans tens?

Espero conservar la salut molt de temps i poder-me dedicar a fer el que vull fer. Econòmicament no tinc un duro però no tinc problemes, perquè, per viure com visc, puc aguantar. I ara estic fent una cosa nova –perquè jo sempre gaudeixo fent coses noves–, que és acabar una novel·la que no sé com sortirà. T’explico: tinc un munt de personatges, un munt, que cadascú explica la seva història. Els uns no tenen res a veure amb els altres, però tots es topen amb una noia que porta una funda de violí vermell. I al final ha de lligar tot.

Oh. Em sembla molt bell.

També m’agradaria agafar algunes novel·les del Humphrey que no s’han publicat i tornar-les a mirar perquè puguin sortir.

Estaria molt bé. Em sap greu, però hem d’anar acabant. No voldria fer-ho, però, sense parlar una mica de cinema, perquè crec que t’agrada moltíssim.  

Sóc molt cinèfil. M’agrada tot el bon cinema, però escullo pel·lícula en funció de l’humor que tinc cada dia. Si porto una temporada més dura, prefereixo veure una comèdia o alguna cosa lleugera i divertida. El que cada vegada suporto menys són les pel·lícules que es basen en efectes especials. Em penso que el cine no és això. És una altra cosa. Perquè m’entenguis, disfruto més amb Kurosawa que amb les pel·lícules de Tom Cruise. Que és una pena, perquè anava per gran actor, però fa pel·lis infumables.    

 

Calle Berlín, 109, de Susana Vallejo

Carrer Berlín, 109: una localització de l’Eixample barceloní, un immoble com qualsevol altre, senzill, aparentment anodí.
Tanmateix, darrere d’aquella façana d’ensopida quotidianitat hi trobem un petit univers en efervescència...

Susana Vallejo, autora madrilenya instal·lada a Barcelona des de 1994, confegeix a Calle Berlín 109 una àgil novel·la d’intriga que enganxa el lector des de la primera pàgina. Una ficció coral i viva, protagonitzada per tota una comunitat de veïns que, tot fent una extrapolació prou raonada, podem reconèixer com l’acolorit mosaic de la societat que ens ha tocat viure. Una parella d’avis (ell malalt d’Alzheimer), una mare desgastada per la vida amb dos fills adolescents, un executiu solter devastat per la depressió i l’estrès... I més personatges, que prefereixo deixar que descobriu vosaltres a través de la lectura, però que inclouen un policia que, en plena  baixa mèdica, no pot deixar d'investigar i... un fantasma. Sí, heu llegit bé. Un fantasma.

La trama és realista, malgrat aquesta presència sobrenatural que acabo d’anunciar. L’esperit en pena (al qual a mitja novel·la s’hi afegeix un altre) serveix només de contrapunt, de mut observador dels fets, de voyeur reflexiu i encara vinculat emocionalment a l’entorn. És una mena de picada d’ullet, de llicència que es permet l’autora però que no invalida el retrat social que pretén transmetre amb la novel·la.

 

Ignoro si Susana Vallejo n’és conscient, però a mi, inevitablement, alguns fragments del llibre  m’han arrencat un ampli somriure i, més escadusserament, alguna franca riallada. Hi ha situacions hilarants, que recorden certes pel·lícules i sèries de televisió. Trobem comentaris divertits i moments sincerament sorprenents, que ratllen la inversemblança. No obstant això, no  fan cap nosa. Ens aboquen a un sentiment ambivalent, d’estranyesa i d’astorament, que lliguen a la perfecció amb el to general de la novel·la. No ens enganyem: una història on hi pul·lula un fantasma amb tota naturalitat, ja ens indica, des del primer moment, que hi pot passar qualsevol cosa.

He de dir que m’hauria agradat un final menys happy, menys lligat, més obert. Però segurament aquesta percepció és estrictament personal. Estic convençuda que altres lectors ho veuran de manera diferent. En qualsevol cas, Calle Berlín 109 és una novel·la original, entretinguda, de lectura molt plaent i on hi ha més crims que no sembla. Us convido a comptar-los.

Si ens enfrontem a la història com a receptors actius, ens depararà una visió fotogràfica del nostre entorn. Una visió que fins i tot ens pot dessassossegar. I és que tal vegada podríem concloure perfectament amb unes paraules que, no per molt emprades, deixen d’estar carregades de raó: amics, res no és el que sembla. Mai no acabem de conèixer els nostres veïns, ni tan sols la nostra família. Darrere de les aparences, la realitat dels esdeveniments i de les persones és una enorme incògnita farcida de secrets, un misteri insondable.

 

 

 

Recomanada, negrots. Us ho passareu molt bé.

  

 

Ruido de cañerías, de Luis Gutiérrez Maluenda

Ruido de cañerías és la tercera entrega de les peripècies del detectiu Atila, a aquestes alçades un gran conegut dels negrots. Fins el moment es tracta del darrer títol de la nissaga (després de Mala hostia i d’Un buen lugar para reposar), però els seguidors d’Atila no ens hem de preocupar. Actualment ja existeixen dues novel·les més totalment acabades. I Luis Gutiérrez Maluenda, el responsable directe i únic de la moguda, ha promès solemnement que no seran les últimes.

Si a Un buen lugar para reposar ja quedava clar que en aquesta societat nostra “no hi ha un pam de net”, a Ruido de cañerías l’afirmació es converteix, per si algú encara en tenia dubtes, en un axioma incontrovertible. Gutiérrez Maluenda situa la ficció, negríssima, en les entreteles del món de la política i, de retop, hi involucra alguna associació d’immigrants sense ànim de lucre, d’aquelles altrament dites ONG’s, i el Futbol Club Barcelona. I és que un dels implicats en l’afer és un tal Santiago García, advocat guapot amb talent d’orador pompós, president del millor club del món i aspirant a molt honorable de la Generalitat (qualsevol semblança amb la realitat, òbviament, és pura coincidència).

La trama enganxa des del primer paràgraf. Els embolics, les trampes, els enganys i les estomacades se succeeixen amb un ritme trepidant. Atila les passa morades. Sort en té de Valentina, que lluita sense treva per allunyar-lo de l’addicció al whisky. I sort en té de Lena, d’en Carrito i d’algun amic més. M’agrada molt com Gutiérrez Maluenda, tot i retre’ls homenatge, desmitifica la duresa incombustible dels detectius del negre clàssic. El nostre Atila, que pot ser implacable i violent com el primer, queda fora de joc, quadrat damunt l’asfalt com qualsevol mortal, per culpa d’un atac de lumbàlgia. Ara no rieu, pobre.

 

Aquesta tercera novel·la m’ha semblat més amarga que les anteriors. Sense permetre que trontollin l’humor i la ironia, sense que l’estil i el llenguatge deixin d’arrencar-nos un riure franc i obert, Gutiérrez Maluenda aconsegueix revestir la trama d’un to més greu. Atila, que sovint filosofa des del sentit comú i la clarividència dels perdedors, no pot evitar una seriosa decepció, una reflexió que el neguiteja i l’ensorra. Acostumat a remenar la més baixa immundícia, segurament encara no ho havia vist tot. Tanmateix, amb cada nou cas que investiga, la baixada als inferns és fa més profunda. I, inevitablement, més dolorosa la seva percepció del món. No debades, com a colofó tenyit de desesperança, el darrer capítol de la novel·la s’intitula: Triste, solitario final.

Amb el rerefons dels partits polítics, les diferències de classe, la problemàtica de la immigració i, per descomptat, enmig de l’escenari incomparable del Barri del Raval, Gutiérrez Maluenda crea una ficció que palesa una gran perspicàcia. La seva prosa, descarnada i sincera, furga, a tomba oberta, en les ferides del món que ens envolta. Ruido de cañerías és un exemple claríssim i sense fissures de la capacitat del gènere negre per exercir en l’actualitat, des d’una literatura que també ens entreté i ens fa riure, una ferotge crítica social.

Us deixo aquí, negrots. Però jo continuo. M’engresca molt posar-me a treballar en les aventures d’Atila per al proper Congreso de Novela y Cine Negro de Salamanca.  
 

I Premi de novel·la "Pata Negra"

El IX Congreso de Novela y Cine Negro de Salamanca ha convocat enguany el I Premi de Novela "Pata Negra", que serà atorgat a la millor novel·la negra publicada el 2012. Ja s'han fet públics els finalistes, que són els següents:   

 

- El enredo de la bolsa y la vida (Eduardo Mendoza, Seix Barral)
- La llamada de un extraño (Rafael Alcalde, Roca)
- La balada de los miserables (Aníbal Malvar, Akal)
- La marca del meridiano (Lorenzo Silva, Planeta)
- Letal como un solo de Charlie Parker (Javier Márquez, Salto de Página)
- Lo que no está escrito (Rafael Reig, Tusquets)
- No llames a casa (Carlos Zanón, RBA)
- Ruido de cañerías (Luis Gutiérrez, Al Revés)
- Un buen detective no se casa jamás (Marta Sanz, Anagrama)
- Una noche en Amalfi (Begoña Huertas, El Aleph)

Jo n'he llegit tres i estic acabant Ruido de cañerías, de Luis Gutiérrez Maluenda, que serà la quarta i demà ressenyaré. Damunt de les llegides, us enllaço la meva ressenya. Les quatre em semblen bones candidates. Són novel·les molt diferents, però amb moltes virtuts, que demostren àmpliament la vitalitat i la varietat del gènere. De la resta de títols, evidentment, no puc opinar. Però, en qualsevol cas, considero molt bona la iniciativa dels responsables del Congrés salmantí, que sempre busquen noves fórmules per créixer i reinventar-se.  

 

El seu comunicat sobre el premi conclou amb aquestes paraules: "Durante las próximas semanas, el jurado anunciará la novela ganadora, cuyo  autor recibirá como galardón un jamón de pata negra. El premio se  entregará durante las sesiones del Congreso de Novela y Cine Negro de la Universidad de Salamanca, que se celebrará entre el 16 y el 19 de abril de 2013".

 

M'encanta, perquè hi seré i podré presenciar in person el lliurament del pernil.

Desitjo que guanyi el millor. I us garanteixo que penso aprofitar l'estada a Salamanca per menjar un bon "pata negra". Això segur, negrots. Ja hi podeu comptar.

 

Arriben les Actes del Congrés de Salamanca 2012

 

Acaben d'aparèixer les Actes del VIII Congreso de Novela y Cine Negro de Salamanca (és a dir, el de l'any passat, 2012). Recordareu que el títol del Congrés era "Memoria, historia y sociedad en el género negro". Ara ja tenim el llibre (a cura de Javier Sánchez Zapatero i Àlex Martín Escribà, els directors de la moguda), la qual cosa és una molt bona notícia (bé, jo el tindré en breu, quan torni a Salamanca el mes que ve per al Congrés d'enguany). 

Realment, fa goig. De moment us deixo una imatge de la portada i us copio la sinopsi d'allò que el llibre és. Una nova baula que s'ocupa d'estudiar, explicar i valorar el gènere i els seus conreadors. No cal que us digui que em fa molta il·lusió que el meu article  "Crimen y memoria histórica: Negras tormentas, de Teresa Solana", que correspon a la Comunicació que vaig presentar, formi part del recull.

 

 

 

 

 

"Historia, memoria y sociedad en el género negro: literatura, cine, televisión y cómic recopila diversos trabajos en los que, de forma interdisciplinar y desde numerosos puntos de vista, se analizan diversos aspectos del género negro y policíaco. Hay estudios centrados en un autor o incluso en una obra, pero también hay visiones de conjunto y estados de la cuestión que transmiten la actualidad de un género en plena efervescencia y continuo cambio. Buscando que esa mirada sea lo más universal posible, se da cabida a miradas que se acercan a diversas culturas, centrándose en lo hispánico y lo iberoamericano, pero abriendo también el campo de estudios a los ámbitos anglosajones, francófonos, italianos, germánicos o griegos. De este modo, el libro nace con la pretensión de convertirse en un manual de consulta para todos aquellos investigadores que se interesen por el género criminal en cualquiera de sus manifestaciones y, de forma especial, por su vinculación con la historia y la sociedad en la que se ha gestado."

 

Espero que us interessi, negrots. Que passeu un bon dia.

Un buen lugar para reposar, de Luis Gutiérrez Maluenda

 

Un buen lugar para reposar és la segona entrega de les aventures i desventures d’Atila, el delirant detectiu barceloní creat per Luis Gutiérrez Maluenda. Fa uns mesos vaig confegir la ressenya del primer títol de la sèrie, Mala hostia. Tot el que hi vaig escriure es pot tornar a aplicar a aquest buen lugar para reposar que ara tenim entre mans. I és que l’autor ha confegit una ficció amb un segell propi molt marcat, que es complau en homenatjar el gènere més canònic alhora que el desmitifica, l’actualitza i el reinventa.

Atila continua amb la seva existència miserable al barri del Raval, l’antic “Barrio Chino” de Barcelona, on té plantat el seu “despatx”, concretament a la taula del fons d’un locutori que regenta Lena, argentina, bona amiga i antiga amant. Lena actua, quan fa falta, de recepcionista, secretària i dipositària d’encàrrecs. Mentrestant, Atila es mou entre el recent enamorament envers la persona de Valentina (mestressa d’un bar de la zona i amb una bona situació econòmica) i la seva afecció desmesurada (per no dir patològicament perillosa) a la beguda, en especial al whisky i, més concretament, al Vat 69, que acostuma a adquirir al paki de la cantonada i que és l’únic que, fet i fet, es pot pagar.

Atila sobreviu, envoltat pels vapors d’una sempiterna ressaca, en un antre de mala mort, una porteria minúscula i infecta per on passen totes les canonades dels lavabos de la finca. Té una exdona insofrible, Mabel, que ˗com totes les exdones insofribles del món mundial˗ el sagna i l’extorsiona. Adora els tangos de Carlos Gardel i s’ha fet molt amic de Carrito, un cambrer colombià, exmembre de les FARC, que, a més de ser violent, expeditiu i llest com una guilla, també es regeix, com el mateix Atila, per un indestructible codi d’honor.

 

Atila és un perdedor, no ens enganyem. Un pobre diable que voreja la llei, carrega a les esquenes un passat desolador i té un futur més aviat incert, per no dir directament negre. Tanmateix, pot comptar amb els seus amics, una colla de trinxeraires que, com ell, s’arrosseguen vivint de la picaresca en el cor de la gran urbs, enmig del barri més miserable de la ciutat. Carrito, Lena, Maruchi La Desdentà, la mestressa del topless més freqüentat del Paral·lel... Tots ells tenen molt clares quines són les prioritats d’aquest món. La lleialtat encapçala la llista. I, tot seguit, la consciència que algunes barreres no es poden franquejar.

No es pot franquejar la barrera de la pederàstia, ni tampoc la del mobbing immobiliari que assola els barris més deprimits i s’acarnissa especialment amb els més febles, la gent gran. Per resoldre aquests afers, Atila usarà la violència més salvatge i, si cal, s’hi jugarà la vida. I és que, darrere de l’alcoholisme, el cínic sarcasme i l’amarg escepticisme, Atila és el trist detectiu dels pobres, insòlitament idealista, estranyament “com cal”.  

Gutiérrez Maluenda s’empara en un artifici molt ben construït ˗de lectura lleugera, distreta i molt plaent˗ per “fotre canya” als fonaments d’una societat podrida, bruta i malalta. No hi ha gaire esperances, no és gens optimista. Però, com el seu personatge, es refugia en la mordaç i sàvia ironia i en l’agudesa d’un finíssim humor. A Un buen lugar para reposar, Atila arremet contra constructors corruptes i pervertits, contra gent que prostitueix els propis fills, contra sicaris de diversa volada i contra psicòpates que assassinen per gelosia. I mentrestant, el seu creador, que col·loca la història en boca del personatge, ens va deixant un rastre de frases breus, contundents, lapidàries. Va destil·lant, sense contemplacions, un missatge actual i antic, universal i atemporal, inherent a la condició humana.

“No hi ha un pam de net, senyors”. Que ningú no es faci il·lusions.

 

 

NOTA:  Que la Biblioteca La Bòbila i el seu director, el meu amic Jordi Canal, tinguin un paper tan destacat en la novel·la, amb un munt de picades d'ullet envers el gènere negre i la seva persona, és un "puntasso" que no em podia oblidar. Senzillament genial.