Guía de la novela negra, d'Héctor Malverde

Com que tinc la gran sort de tenir negrots i negrotes molt fidels, entre els quals no puc deixar d'esmentar la meva estimada Marta Roig, avui us puc donar aquesta notícia. Ha estat ella la descobridora del llibre i la negrota que m'ha passat la informació.

Com podeu veure per la portada, estem parlant d'una Guía de la novela negra (publicada fa escassos dies, exactament l'11 d'octubre) on l'autor fa un repàs molt actualitzat de les obres i autors del gènere. Evidentment, sempre en funció de les seves preferències, gustos i idees personals, però molt interessant i alliçonadora.

En una entrevista que li van fer a "La Vanguardia" i que també us enllaço, l'afirmació que l'encapçala resulta prou suggeridora perquè tots nosaltres, negrots, l'avalem sense condicions. Malverde diu textualment: "El género negro es un género mayor, literatura de alto rango en muchas de sus vertientes".

Doncs sí, senyor!

I per tant, tal vegada hem de llegir l'entrevista i fer-nos amb la Guia. Possiblement podrem descobrir un munt de coses, sigui per compartir-les o per dur a terme el sa exercici de la discrepància.

Gràcies, negrota Marta.

I a vosaltres, resta de negrots, endavant!

Històries de terror, de Bram Stoker

La passada nit he tingut malsons. No és el lloc ni el moment per explicar-los, però han estat motivats, sens dubte, per les Històries de Terror de Bram Stoker, que vaig acabar de llegir força tard. Ja havien tocat les dotze, l’hora clau en els assumptes de bruixes i d'esperits.

El fet d’arribar a somniar amb un text, per més recent que sigui la seva lectura, només pot respondre a un motiu: la força i la vivesa del relat i, per descomptat, la idoneïtat de la traducció (si és que l’original prové d’una altra llengua). En el cas que em disposo a ressenyar, ambdós requisits es compleixen amb escreix.

Fa poc us vaig anunciar que tenia entre les mans l’actualíssima edició que ha fet El Toll de tres dels contes de terror de Bram Stoker. L’escriptor irlandès (Clontarf/ Dublín 1847-Londres 1912) és universalment conegut per ser l’autor de Dràcula, però igualment important per la resta de la seva producció (sovint enfosquida pel gran èxit de la història del comte vampir). Jo no havia llegit els tres textos del volum i, després de fer-ho, haig de confessar que m’han encantat. Han aconseguit que els devorés amb avidesa i sens parar, la qual cosa, sens dubte, constitueix la millor targeta de presentació de qualsevol obra literària.

Bram Stoker confegeix tres ficcions de caràcter fantàstic i de tall indubtablement vuitcentista, que pouen en les més profundes pregoneses del gènere gòtic i de terror. Utilitzant alguns dels recursos de la por i del fàstic que ja havien iniciat un camí en segles anteriors, Stoker indaga també en la naturalesa humana. Ja hem parlat sobradament en aquest bloc del paper que juguen certs animals dins dels llocs comuns del gènere. Doncs bé: Bram Stoker ens n’ofereix tres noves i personals visions.

Les rates, símbol de la misèria i de la brutícia, de la transmissió de malalties i del món del subsòl, tenen un lloc destacat en les dues primeres històries: La casa del jutge i L’enterrament de les rates. La primera, de caire més clàssic, ens endinsa en una atmosfera sobrenatural on s’enfronten l’esperit científic del protagonista amb la irracionalitat del més enllà. Aquesta dicotomia, hereva de l’esperit racionalista de la Il·lustració, va viure un important esclat en la literatura del XIX a causa dels constants avenços de la ciència i de la tècnica. Em resulta curiós constatar-ho ara que precisament acabo d’escriure un article sobre el teatre de màgia del XVIII i del XIX on he topat de ple amb la mateixa dualitat.
La segona, terriblement angoixant, utilitza el concepte de l’animalització per equiparar els temibles rosegadors amb una classe social absolutament depauperada i marginal: els drapaires i la gent de mal viure dels baixos fons de París. La identificació entre rates/animals i rates/persones assoleix un nivell terriblement inquietant per al lector, que viu amb creixent neguit la incertesa d’ignorar què trobarà a mesura que avança el relat. Rates? Persones? De què parlem?

Amb tot, la història que més m’ha agradat ha estat la tercera, La Dama de Ferro. Aquí hi trobem el motiu del gat negre. La humanització del felí enfront de l’animalització d’un dels personatges, odiós i de comportament gairebé incomprensible, m’ha semblat genial. Diria que aquest relat dóna molt de si a l’hora d’analitzar el pensament de Bram Stoker.

Evidentment, no puc acabar la ressenya sense parlar-vos del traductor, Emili Gil. Ja us vaig avançar que és el meu company en les aventures literàries de “La lluna en un cove”, la publicació mensual que edita Lluís Miquel Pérez (El Toll) al País Valencià. Emili Gil hi té la secció fixa intitulada “L’altra cara de la lluna”, on parla de qüestions curioses, esotèriques, estranyes, misterioses, enigmàtiques, sempre des del rigor i la documentació. Pel que fa a Stoker, Emili Gil ha confegit una traducció al català molt eficient, que aconsegueix mantenir el to de la prosa del Vuit-cents mentre l’acosta al lector (de qualsevol edat) del segle XXI. Bon coneixedor del gènere, també ens ofereix una interessant introducció i una cronologia biogràfica de l'autor irlandès.

Les il·lustracions del volum pertanyen a Daniel Sánchez Limón, també company de “La lluna” i un dibuixant excel·lent, l’obra del qual em té el cor robat.

Bé, no m’allargo més, que ja sabeu que, en relació amb les històries, no m'agrada desvetllar més del compte. Només recordar-vos que presentarem l’editorial, “La lluna” i el llibre el dia 26 de novembre a Barcelona. No patiu, que ja us en tornaré a parlar. Per poc que pugueu, en Lluís, l’Emili, en Daniel i jo us hi esperem, negrots!!!!!!!!!!!!!

Una de disfresses

Evidentment, sóc una militant a favor de la nostra Castanyada i dels nostres panellets. De la celebració de la diada de Tots Sants com sempre s'ha fet a Catalunya. Actualment, existeix una campanya per a la seva recuperació, que promou la iniciativa de deixar de banda festes importades que per a nosaltres no representen res. Sens cap mena de dubte, ho subscric tot. Que quedi clar.

Tanmateix, també sembla evident que per als afeccionats als gèneres terrorífics, la tradició anglosaxona de Halloween presenta un atractiu impossible de defugir. El cinema ha contribuït enormement a la difusió d'aquest costum i molta gent se l'ha empassat (no podem oblidar els interessos comercials) com si fos propi. Personalment, ho considero ridícul. Però una cosa és tenir clar d'on prové Halloween i una altra ben diferent no reconèixer el seu potencial literari i cinematogràfic.

Crec que a aquestes alçades del bloc negre, encara no n'havíem parlat explícitament. Jo no en faig una defensa, però em consideraria hipòcrita si no admetés que l'ambient de Halloween em subjuga. Dóna tant de si! Assassinats en cementiris, nens que desapareixen, crims que es poden encobrir millor que cap altra nit, identitats manllevades, esperits que surten a passejar. Foscor, tardor, fulles ocres a les voreres, fred i, si tot va bé, algunes tempestes.
Un dels elements principals en tota aquesta amalgama de possibilitats fantàstiques i delictives té relació amb el conegut recurs de la disfressa. Que algú pugui usurpar una altra personalitat i que no sigui fàcil de reconèixer, afavoreix la possibilitat de cometre qualsevol acció soterrada (delictiva o no). Però és que, endemés, l'ús de màscares i disfresses és antiquíssim. Només cal recordar els actors de les tragèdies gregues. L'estratègia de la disfressa per als enganys amorosos, les malifetes, les fugides o el camuflatge han proliferat tant en la història de la nostra cultura que resulta impossible confegir ara una llista sense allargar-nos de manera indesitjada.
Amb tot, la simple existència d'una figura literària com l'anagnòrisi (reconeixement d’un fet o d’una persona per part dels altres personatges, la qual cosa dóna a l’obra un tomb decisiu) ja ens ho diu tot. És un estratagema que, durant segles, s'ha fet servir en tots els gèneres (sobretot en el teatre) per tal de provocar confusió, ocultar quelcom o, simplement, amagar-se. En la culminació de l'obra, l'encobriment surt a la llum i el desenllaç es precipita o canvia de rumb.

Per tots aquests motius, avui, el dia abans de la festivitat de Halloween, em ve de gust escriure aquestes ratlles. No ens enganyem. A tots ens agradaria de tant en tant ser una altra persona. De fet, la nostra tradició ja ho contempla per Carnestoltes. Els anglosaxons, a més, afegeixen la festivitat dels monstres i del terror al seu còmput de canvi d'identitat.
Doncs que es diverteixin, tant els grans com els petits. I, a ser possible, que el tema continuï apareixent en pel·lícules i llibres, que serà molt ben rebut.
Jo, mentrestant, marxo a la plaça cametes ajudeu-me, que no vull fer tard. A veure si encara trobo algunes castanyetes i uns quants moniatos.

Feliç castanyada, negrots.

Més enllà del somni (apunts), de Shaudin Melgar-Foraster

Espero que arribeu aquí rebotats de la ressenya de Més enllà del somni, el llibre de Shaudin-Melgar Foraster, que he penjat a "El Fil d'Ariadna". Per si no és així, us l'enllaço aquí mateix i la podreu llegir.

En qualsevol cas, la novel·la de Shaudin conté una sèrie d'elements que també la fan susceptible d'aparèixer en aquest espai ombrívol. Al marge de la seva condició de llibre d'aventures juvenils, l'autora s'empara en una sèrie de mecanismes, recursos i personatges de l'imaginari del misteri més pur.

Així, hi trobem bruixes i bruixots, dracs, monstres marins, miralls amb propietats especials. Tot un conjunt d'elements que, tractats de manera força original, esdevenen alhora antics i moderns. Shaudin es complau també en la desmitificació dels tòpics, de manera que els bruixots només són una suposició, les bruixes són boníssimes i les reines cuinen i es comporten com un personatge absolutament casolà. A Més enllà del somni tampoc no hi manca la màgia i aquestes bruixes són capaces de donar vida a éssers inanimats o de volar d'una manera molt especial.

Amb tot això, negrots, no vull donar a entendre que l'obra sigui estrictament infantil o juvenil. Res més lluny de la veritat. Estic convençuda que en podem gaudir gairebé més els grans que no pas els petits.

En fi, recomanable de totes totes. A mi m'ha entusiasmat i no dubto que a vosaltres, negrots, us pot agradar i molt. Tot seguit, us he col·locat, per tal que la conegueu, la portada de la traducció anglesa.

Una abraçada i fins ben aviat, negrots.

Primícia sobre Bram Stoker

Hola, negrots

Aquesta nit us vull avançar com a primícia la pròxima aparició del llibre de l'Editorial El Toll Històries de Terror. Es tracta de la traducció al català de tres contes de Bram Stoker: La casa del jutge, L'enterrament de les rates i La Dama de Ferro.

Bram Stoker ha estat associat massa sovint a la seva novel·la més famosa, Dràcula, però la producció de l'autor és molt més àmplia i val a dir que força interessant.

Em complau doblement fer-vos partícips de la notícia perquè tant el traductor (Emili Gil) com l'il·lustrador (Daniel Sànchez Limón) són els meus companys en les aventures literàries de "La lluna en un cove".

Ja us ressenyaré les històries, però de moment també us avanço que farem la presentació a Barcelona de "La lluna en un cove", de l'editorial El Toll i del llibre de Bram Stoker el pròxim dia 26 de novembre. El lloc: Casal Independentista de Sants Jaume Compte, carrer Muntades, 24. L'hora: les 19 en punt.

Espero que hi vingueu, negrots. I no patiu, que ja us ho recordaré.

Els objectes de la por

Evidentment, després de parlar de tòpics de tota mena relacionats amb l’imaginari del crim, la màgia i el terror, no podien faltar tot una sèrie d’objectes que tradicionalment hi estan relacionats. Evidentment, no em refereixo a les armes i estris letals, dels quals ja n’hem parlat, sinó a un conjunt de “coses” materials que s’han emprat literàriament (i de retruc cinematogràficament) per confegir les ficcions negrotes, misterioses i espantadores. Com sempre, demano la vostra col·laboració per fer la llista més llarga.

Començo:

-Brúixoles (no tinc clar perquè, però sovint serveixen per trames màgiques, com traspassar d’un món a un altre i coses per l’estil)
-Taules “ouija” (s’escriu així?). La seva funció és evident, comunicar amb el més enllà a través dels dits dels assistents a les reunions espiritistes.
-Carabasses (influència clara del Halloween americà). No podem evitar-ho. L’ambientació que generen és actualment inqüestionable.

-Diaris i llibres antics, normalment amb cobertes que presenten relleus d’estranyes i críptiques formes (de vegades dibuixos geomètrics). Poden ser polsosos i estar fets malbé, però també poden ser de pell i molt luxosos. Això depèn.
-Tot un seguit de peces d'alguna manera relacionades amb l'astrologia i els planetes: des d'estrelles de fusta a ulleres de llarga vista o telescopis.

-Tota la col·lecció de típics objectes “bruixils”, per més fantàstica que resulti (escombres, olles per fer beuratges, extremitats i cues d’animalons, varetes màgiques, papirs).
-Ampolles que contenen líquids sospitosos.
-Quadres que ens miren des de les parets.
-Els miralls, que són tan importants per a utilitats diverses que quasi mereixen un capítol a part.

-Espelmes, millor si són negres.

-Fotografies que presenten alguna estranya particularitat.
-Cassettes amb antics enregistraments.
-Urnes amb cendres de difunts.
-Balancins, bressols, decoracions d’habitacions infantils en general (aquest escenari i tots els seus objectes, a causa del contrast amb la innocència que representen, resulta sempre molt rendible).
-Medallons i arracades i altres joies (si pertanyien a alguna àvia, millor).

M’estic adonant, negrots, que més que un imaginari d’objectes criminals, aquest és un imaginari d’objectes terrorífics i ocultistes. Però ja m’està bé. No debades ens trobem al mes d’octubre i aviat arribarà el dia 31, jornada de bruixes i bruixots.

Apa, a dir-hi la vostra. I, sobretot, que passeu força por.

Asesinato en el Savoy, de Maj Sjöwall i Per Wahlöö

Asesinato en el Savoy és la sisena entrega de la sèrie de 10 novel·les escrites pel matrimoni suec. Els negrots assidus heu pogut llegir totes les ressenyes, ja que recordo que Roseanna, el primer títol de la nissaga, va ser també una de les meves primeres entrades en aquest bloc. Després, a mesura que les novel·les han anat apareixent, també han arribat la resta de ressenyes, per ordre rigorós.
El cert és que Asesinato en el Savoy no aporta grans novetats. Com de costum, el llibre paga moltíssim la pena. La investigació del cas criminal torna a ser coral, dividida entre les ciutats de Malmö i Estocolm, però Martin Beck resulta un cop més l’ànima i el fil conductor de la trama. La seva vida privada sí que sofreix alguns canvis en aquest capítol, però no us feu il·lusions, negrots, que no penso avançar res.
M’ha tornat a sobtar la vigència d’aquestes obres. No m’estranya gens que hagin constituït un punt d’inflexió en la narrativa negra sueca (i escandinava en general). Són àgils, trepidants, de lectura molt plaent. I amb un enfocament absolutament modern. Res no hi té a veure la gràcia que ens fa que encara fumin com a carreters dins dels despatxos o que no coneguin l’ADN. El transcurs de les investigacions, al marge d’aquestes qüestions, funciona molt bé, amb versemblança i adequació a la realitat.

L’edició en castellà va introduïda per un pròleg d’Arne Dahl, que es manifesta també hereu del matrimoni. Insisteix en el fet que la intenció que va moure Sjöwall i Wahlöö a crear la sèrie no va ser tant la de revolucionar el gènere negre com la de palesar els canvis que s’estaven produint en la societat sueca. Canvis que ells, des de la seva ideologia i militància política, veien amb molta desconfiança i esperit crític. Penso que té raó i que a Asesinato en el Savoy aquest aspecte s’aprecia especialment. Tant des de la ironia i l’humor com des de la queixa continuada, el matrimoni no deixa d’incidir sense treva en els defectes del sistema polític, administratiu i social del seu país, que els preocupa profundament.
Tal vegada Asesinato en el Savoy trontolla una mica en la simplicitat de la resolució del final, un pèl precipitada. Tot i que ja sabeu que valoro molt positivament que els textos no s’allarguin de manera supèrflua, aquí el desenllaç podria haver tingut una cadència més lenta i elaborada, que hauria funcionat millor. Intueixo que la mancança té relació amb l’autèntica intenció dels autors, exposada més amunt. Perquè si una cosa aconsegueixen sens dubte, a desgrat de la fulminant liquidació del cas, és la denúncia punyent de les diferències de classe i de les injustícies socials.
Sigui com sigui, negrots, m’ho he passat pipa. En alguns fragments, he rigut de valent. No puc deixar de recomanar-vos aquesta novel·la i, per descomptat, tota la sèrie. No em cansaré de dir que és el millor que hem tingut entre mans en molt de temps.