Elemental, estimat Watson

La cèlebre frase que encapçala aquest article, Sherlock Holmes no la pronuncià mai. És un fet curiós que forma part dels misteris que solen envoltar les obres literàries o llurs personatges quan assoleixen una fama que traspassa les fronteres de l'espai i del temps. Es converteixen en mites, en llegendes. Arriba un moment que esdevenen patrimoni de tots i, com a conseqüència, sorgeixen curiositats no sempre explicables amb facilitat. Aquest és el cas del detectiu més conegut de tots els temps -i per descomptat del seu alter ego-, sorgits ambdós de la ploma magistral de Sir Arthur Conan Doyle (1859-1930).

Molt probablement els mitjans audiovisuals hi han tingut molt a veure. S'han fet tantes pel·lícules, al cinema i a la televisió, que la nostra imatge de Sherlock Holmes està més relacionada amb aquestes recreacions que no pas amb les novel·les, el seu lloc natural.

I és una pena, perquè considero que és necessari, sempre, anar a la font. Qui no hagi llegit les històries, no podrà copsar veritablement allò que Conan Doyle ens va llegar. És fantàstic endinsar-nos en l'època, assistir al desenvolupament dels casos, comprovar l'escepticisme de Watson -sempre fonamentat- i veure com, pas a pas, Holmes li desmunta les idees fins arribar a convèncer-lo. Em sembla especialment interessant la recreació del moment històric i dels costums d'un període d'esplendor britànica, així com la brillant construcció de tots els personatges.

Holmes i Watson són el Londres que tots hem somiat de petits, el Londres que cronològicament ve després de Dickens i dels seus personatges, també emblemàtics (Oliver Twist, David Copperfield, Ebenezer Scrooge). El Londres de la boira, dels contrastos, de tots els tòpics potser més inventats que reals, però que omplen de contingut el nostre imaginari.

Em recordo a mi mateixa passejant per Carnaby Street, en ple Soho londinenc, i pensant no en les botigues de moda alternativa i de segona mà, sinó en els fumadors d'opi i en els criminals de Conan Doyle.

Per això avui us recomano que torneu a l'origen, que llegiu Sherlock Holmes. I sense cometre el pecat de l'anacronisme, perquè, a hores d'ara, les seves afirmacions (hem vist massa CSI) poden resultar de vegades ingènues, però a l'època eren absolutament innovadores.

Us espero al 221B de Baker Street, negrots.

Els nens i la maldat: Henry James i Mercè Rodoreda

Convindreu amb mi que no hi ha res més inquietant que un infant malvat. Va en contra de totes les lleis de la natura. El nens són per se els màxims exponents de la innocència, de la ingenuitat, de la indefensió: aquells éssers petits i dependents que ens necessiten i als quals els adults hem d'estimar i protegir.

La subversió d'aquest fet, d'aquest principi inherent a la pròpia idiosincràsia humana, ha esdevingut un recurs usat sovint en el cinema i en la literatura, especialment en els relats de terror psicològic. I és que resulta extraordinàriament rendible.
Hi hauria força exemples que hom podria citar. Pel que fa al cinema, ara em passa pel cap El bon fill, una pel·lícula de 1993 protagonitzada per un Macaulay Culkin convertit en un assassí sense consciència. O la recreació de la novel·la de Stephen King Los niños del maiz.

Fent-me ressò del lloc comú, he pensat que estaria bé recordar avui dos exemples de l'inquietant rol que els infants han jugat en la història de la literatura universal.

En primer lloc, és innegociable començar per una de les novel·les (en realitat una short story) més famoses de Henry James (1843-1916). Em refereixo, evidentment, a Un altre pas de rosca. Des del punt de vista de les meves preferències literàries, el relat està situat en un lloc elevat. El considero una mena de delicatessen, una joia magistral que ens endinsa en un misteri insondable que només la voluntat del lector pot resoldre. I és que el lector (amb l'ai al cor des del començament) al final es veu obligat a replantejar-se la novel·la i a prendre partit. I mentrestant, l'ambient gris de la mansió aïllada, el patiment de la institutriu, la incomprensió dels que l'envolten i la malignitat (real o suposada) de les dues criatures, ens fan viure moments d'un suspens i d'un terror psicològic d'altíssim nivell. Endemés, Un altre pas de rosca també és un conte de fantasmes. Té tots els ingredients que toquen la fibra del lector apassionat. No debades l'obra ha inspirat tantíssimes pel·lícules, tantíssims contes, tantíssimes històries similars. Ja recordareu Los otros d'Amenábar i la impossibiliat de no pensar en Henry James si coneixíem el relat.

Ara vaig a una novel·la més nostrada, però no per això amb menys valor dins del conjunt de la narrativa europea de l'època, Mirall trencat de Mercè Rodoreda (1908-1983). Enmig de la narració del declivi d'una família de la classe alta catalana des de finals del segle XIX al primer terç del XX, l'autora hi col·loca uns nens terribles, incestuosos i sense escrúpuls, capaços de matar el seu germà petit amb una incombustible sang freda. Aquest acte, que trastoca l'ordre establert, és un signe més de la decadència, un fet que deixa el lector mig estabornit durant una llarga estona. Però encara anem més lluny, perquè Rodoreda també hi afegeix l'element fantasmal. L'espectre de la nena assassina, la Maria, roman per sempre més a la casa del crim després del seu torturat suïcidi.

Què tenen en comú aquests nens a banda dels aspectes que ja he anat esmentant? Doncs l'absència de remordiments, la premeditació i la crueltat. I això és el més inquietant, el més dur de pair. Criatures sense ànima que recorren transversalment no només els relats de gènere, sinó també la gran història de la literatura.

El tema dóna per molt, però seria excessiu per a un bloc. Perdoneu que només hagi fet un petit esbós.

Una abraçada i fins aviat, negrots.

Relat recomanat: L'assassí (Stephen King). Text complet.

No sóc una amant del senyor Stephen King. El considero com una mena de fabricador de best-sellers sistemàticament adaptats al cinema americà. Això em fa desconfiar, tal vegada amb algun tipus de prejudici poc saludable. De qualsevol manera, he llegit alguna cosa seva i haig de confessar que m'ha resultat distreta. Hom no pot negar que té imaginació.

El relat que us proposo avui i que copio íntegrament, ofereix fins i tot un espai real per a la reflexió. La reflexió sobre el món actual i sobre la condició humana. Per cert, haig d'avisar-vos que la traducció no és gaire bona.

EL ASESINO, de STEPHEN KING
Repentinamente se despertó sobresaltado, y se dio cuenta de que no sabía quien era, ni qué estaba haciendo allí, en una fábrica de municiones. No podía recordar su nombre ni qué había estado haciendo. No podía recordar nada.
La fábrica era enorme, con líneas de ensamblaje y cintas transportadoras, y con el sonido de las partes que estaban siendo ensambladas.
Tomó uno de los revólveres acabados de una caja donde estaban siendo, automáticamente, empaquetados. Evidentemente había estado operando en la máquina, pero ahora estaba parada.
Recogía el revólver como algo muy natural. Caminó lentamente hacia el otro lado de la fábrica, a lo largo de las rampas de vigilancia. Allí había otro hombre empaquetando balas.
"¿Quién soy?" - le dijo pausadamente, indeciso.
El hombre continuó trabajando. No levantó la vista, daba la sensación de que no le había escuchado.
"¿Quién soy? ¿Quién soy?" - gritó, y aunque toda la fábrica retumbó con el eco de sus salvajes gritos, nada cambió. Los hombres continuaron trabajando, sin levantar la vista.
Agitó el revólver junto a la cabeza del hombre que empaquetaba balas. Le golpeó y el empaquetador cayó. Con su cara, golpeó la caja de balas, que cayeron al suelo.
Él recogió una. Era el calibre correcto. Cargó varias más.
Escuchó el click-click de pisadas sobre él, se volvió y vio a otro hombre caminando sobre una rampa de vigilancia. "¿Quién soy?" - le gritó. Realmente no esperaba obtener respuesta.
Pero el hombre miró hacia abajo y comenzó a correr.
Apuntó el revólver hacia arriba y disparó dos veces. El hombre se detuvo, y cayó de rodillas, pero antes de caer, pulsó un botón rojo en la pared.
Una sirena comenzó a aullar, ruidosa y claramente.
"¡Asesino! ¡asesino! ¡asesino!" - bramaron los altavoces.
Los trabajadores no levantaron la vista. Continuaron trabajando.
Corrió, intentando alejarse de la sirena, del altavoz. Vio una puerta y corrió hacia ella.
La abrió y cuatro hombres uniformados aparecieron. Le dispararon con extrañas armas de energía. Los rayos pasaron a su lado.
Disparó tres veces más, y uno de los hombres uniformados cayó, su arma resonó al caer al suelo.
Corrió en otra dirección, pero más uniformados llegaban desde la otra puerta. Miró furiosamente alrededor. ¡Estaban llegando de todos lados! ¡Tenía que escapar!
Trepó, más y más alto, hacia la parte superior. Pero había más de ellos allí. Le tenían atrapado. Disparó hasta vaciar el cargador del revólver.
Se acercaron hacia él, algunos desde arriba, otros desde abajo. "¡Por favor! ¡No disparen! ¡No se dan cuenta de que sólo quiero saber quién soy!"
Dispararon, y los rayos de energía le abatieron. Todo se volvió oscuro...
Les observaron como cerraban la puerta tras él, y entonces el camión se alejó. "Uno de ellos se convierte en asesino de vez en cuando," dijo el guarda.
"No lo entiendo," dijo el segundo, rascándose la cabeza. "Mira ése. ¿Qué era lo que decía? Sólo quiero saber quién soy. Eso era".
"Parecía casi humano". "Estoy comenzando a pensar que están haciendo esos robots demasiado bien."
Observaron al camión de reparación de robots desaparecer por la curva.

Efemèride i Vázquez Montalbán

Fa trenta anys de la publicació de Los mares del Sur, la tercera de les novel·les protagonitzades per Pepe Carvalho, guardonada amb el Premi Planeta l'any 1979. Fins ara no ho havia fet, però avui, amb motiu de l'efemèride, he pensat que havia arribat el moment de dedicar-li un article a Manuel Vázquez Montalbán i al seu afamat detectiu.

Haig de reconèixer que no sóc una lectora empedreïda de les seves històries (crec recordar que potser n'he llegit tres, Los mares del Sur inclosa) i que d'altres les he mig vist en sèries televisives. La qüestió em produeix una dualitat personal estranya, que poc té a veure amb l'autor de les obres, al qual admirava i admiro profundament, ni amb la qualitat negroide de les mateixes.

M'explicaré. Vázquez Montalbán sempre va ser per a mi un home proper, tant des del cantó humà (malgrat que era força seriós) com ideològicament. Combregàvem des del punt de vista polític i em semblava un senyor valent en les seves declaracions i amb molta personalitat.

Les novel·les de Carvalho també les considero remarcables dins del gènere negre d'aquest país. Amb suficient nivell internacional per aconseguir que un autor de la talla d'Andrea Camilleri hagi batejat el seu protagonista amb el nom de Montalbano en honor del nostre escriptor, al qual cita més d'un cop en les seves pàgines. I no els hi nego el vessant de denúncia, el vessant humorístic, la projecció barcelonina. Res a dir.

Allò que a mi em passa té més a veure amb el període i els ambients que les novel·les reflecteixen. La transició política, els inicis de la democràcia, els guetos marginals dels afores de Barcelona, les dificultats dels partits d'esquerres, la corrupció política. Tot un seguit de temes que em porten records d'èpoques recent escapades de l'obscurantisme de la dictadura. No m'agraden aquestes remembrances en una literatura que per a mi és fonamentalment de distracció i que, per tant, prefereixo que m'allunyi de mals rotlles passats.

És per això que, quan tinc un Carvalho entre les mans, mai no trobo el moment d'obrir-lo i sempre torna a la lleixa d'espera. Com una mena de llimbs on s'hi està amb una certa indefinició temporal.

Però aquest és el meu problema, que no us ha d'afectar. Per tant, celebrem l'aniversari, celebrem que vam tenir entre nosaltres un escriptor com Manuel Vázquez Montalbán i dediquem-li l'homenatge que es mereix. Al cap i a la fi, recordo que la seva mort sobtada, en un país tan llunyà, em va afectar profundament.

Un enllaç interessant

Fent una mica de recerca per a nodrir aquest bloc obscur, he topat amb una pàgina que m'ha semblat molt completa i força interessant. És clara i entenedora i ofereix una quantitat important de relats gòtics, de fantasmes, de terror, de misteri, de vampirs, etc. Els textos pertanyen a un munt de països i a una gran quantitat d'autors diferents. Hi ha relats clàssics al costat d'altres més moderns i estan molt ben agrupats per temes, autors, nacionalitats, de manera que faciliten força la tasca del visitant.

És una pàgina per guardar-la a la nostra llista particular i passejar-hi tranquil·lament. Sense pressa, invertir-hi una mica de temps, fer la tria que ens agradi i llegir algun conte inconegut quan en tinguem ganes.

Jo, després de la descoberta, he pensat que havia de compartir-ho amb vosaltres. El nom de la pàgina és El espejo gótico i l'única pega, això sí, és que no és en català. Tanmateix, crec que paga la pena d'entrar-hi. Jo ja l'he agregat als favorits.

Allà va, negrots.

http://elespejogotico.blogspot.com/2007/10/literatura-gotica-relatos-cuentos.html

Compulsió sabatina

Com aquell que és ludòpata i té prohibida l'entrada als casinos, així jo hauria d'estar proscrita a les llibreries. Perquè, nois, és evident que no tinc remei.

Avui he tornat a Abacus, amb la intenció d'adquirir uns regalets per a la meva neboda (va complir set anys fa poc i encara no l'he vista) i un llibre per a la meva amiga Loli, a la qual visitaré demà i també celebra aniversari.

L'establiment bullia de gent. Els dissabtes hi organitzen jocs i activitats infantils i era ple de gom a gom de criatures i pares. Jo he avançat amb cautela, aliena a l'enrenou i només atenta a mi mateixa, desoint la crida insistent de taulells i lleixes. He triat els regals de la nena, mantenint-me com una senyora compradora indiferent. Fins aquí tot bé.

Després, amb prevenció absoluta, m'he acostat a la taula de les novel·les per a adults. La primera sensació ha estat descobrir que ja tenien a la venda el llibre de la Marató de TV3. Val, d'acord. Adquisició solidària. Cada any la faig. Res a dir.

Però el desastre ha esdevingut immediatament. Un munt de portades de tots els colors i mesures. Un munt d'ofertes que em cridaven com las sirenes al pobre Ulisses. Total, la compulsió ha sucumbit a dos nous títols.

El veredicte de llautó (Michael Connelly). Crec que a la meva amiga Maria li agrada força l'autor, si no vaig errada. I Set creus en un quadern, d'un clàssic dels clàssics, Simenon. El primer m'ha temptat per la novetat. El segon, per la pàtina del temps i perquè l'acció té lloc a la meva estimada ciutat de París.

Total, ja veieu com estan les coses. I això que encara no he passat el tràngol de portar-los a la pila d'espera. Només de pensar com es posaran els altres, m'esgarrifo tota.

La llista

Aquest matí us he donat la notícia de la col·lecció de llibres de terror que sortiran amb El País cada diumenge. Són clàssics i em semblen molt bé. Ara us copio la llista. En el meu cas, hauré de triar, perquè molts dels que hi surten ja formen part de la meva biblioteca. Tanmateix, n'hi ha alguns que no. O sigui que fantàstic. Com podreu veure, hi apareixen diversos autors ja comentats aquí i fins i tot algun relat concret del qual hem parlat.

No us queixareu, negrots. Com vaig prometre en encetar el bloc, intento mantenir les notícies al dia.

Aquí teniu els títols:

H.P. Lovecraft, ‘El alquimista’

Edgar Allan Poe, ‘Manuscrito hallado en una botella’

Arthur Conan Doyle, ‘El embudo de cuero’

Guy de Maupassant, ‘El Horla’

M.R. James, ‘Corazones perdidos’

Gustavo Adolfo Bécquer, ‘El monte de las Ánimas’

E. T. A. Hoffmann, ‘El Hombre de Arena’

Joseph Sheridan Le Fanu, ‘El fantasma y el ensamblador’

Emilia Pardo Bazán, ‘El corazón perdido’

Alexandre Dumas, ‘Historia de un muerto contada por él mismo’

Villiers de L´Isle Adam, ‘Vera’

Horacio Quiroga, ‘El almohadón de plumas’

Nathaniel Hawthorne, ‘El experimento del doctor Heidegger’

Bram Stoker, ‘El invitado de Drácula’

Mary Shelley, ‘La transformación’

Theophile Gautier, ‘La muerta enamorada’

Ambrose Bierce, ‘El clan de los parricidas’

Edith Wharton, ‘La campanilla de la doncella’

Washington Irving, ‘La leyenda de Sleepy Hollow’

Robert L. Stevenson, ‘El diablo de la botella’