El terror i els gats

L'imaginari relacionat amb el terror posseeix una sèrie de llocs comuns que tradicionalment s'han utilitzat de manera molt rendible a la literatura (i de retruc al cinema). La recepció del públic resulta essencial per tal que l'efecte terrorífic funcioni. Alguns recursos que a hores d'ara podríem creure esgotats, no han perdut les seves propietats si s'empren de manera intel·ligent i original. Tothom sap que els fantasmes arrosseguen cadenes i no es reflecteixen als miralls, que la mort porta una capa negra i una dalla, que els successos terribles es produeixen a mitjanit i que els quadres dels avantpassats sempre tenen ulls que es mouen. El lector o l'espectador, partícips de l'imaginari, esperen que sigui així. Se senten còmodes amb la repetició de les fórmules. L'ésser humà és un animal de costums i li agrada trepitjar terreny conegut. En la recreació dels mites, dels tòpics, dels clixés, l'usuari de l'obra literària hi troba un plaer estrany i tal vegada ilògic, però real.

Un dels motius recurrents d'aquest imaginari és la utilizació dels gats com agents del mal. Normalment se'ls considera companys inseparables de bruixes i bruixots i, com tots els felins, tenen una mala premsa extraordinàriament generalitzada. Generen desconfiança, sempre acusats de traïdoria i de crueltat. El suposat caràcter elegant, enigmàtic, indiferent, magnètic i independent dels gats els ha convertit en l'objecte perfecte per a la creació del mite. Fins el punt que es fa difícil esbrinar què va arribar abans: si la llegenda urbana que els considera animals poc fiables i excessivament despresos en llur relació amb els humans o el seu paper terrorífic en els llocs comuns de certs gèneres literaris.

El cas és que la figura del gat apareix amb una enorme freqüència en contes, relats, novel·les, obres de teatre i pel·lícules de terror. Si tanquem els ulls i ens concentrem, de seguida ens vindrà el record del miol d'un gat en el moment àlgid de certes seqüències clau. Cap altre animal (ni tan sols el gos) ha aconseguit generar al seu voltant un muntatge mític tan assumit. Els gats, especialment els negres (endemés, símbols de la mala sort), són portadors de la perversitat. Les seves mirades -lluentes, penetrants, capaces de traspassar la foscor- representen la imatge pura del mal.

És per aquest motiu que avui he pensat recomanar tres històries de terror, de diferents èpoques, on els gats hi juguen un paper fonamental. I demanar-vos que, si en sabeu més, les compartiu sens falta en aquest bloc.

Gràcies, negrots.

El gat negre, d'Edgar Allan Poe (Estats Units 1809-1849).

Els gats d'Ulthar, d'H.P.Lovecraft (Estats Units, 1890-1937).

La sombra del gato, de Concha López Narváez (Sevilla, 1939).

Maria Antonieta, Conan Doyle i Nèstor Luján

No sé si us haureu adonat que el bloc encara no posseeix cap entrada dedicada a Conan Doyle i a Sherlock Holmes. N'he parlat, això sí, però sempre ha estat a propòsit d'una altra cosa i de manera tangencial. Evidentment, li arribarà el seu dia (com no!), però us he de confessar que tampoc no serà avui.

El cas és que ahir, parlant de Maria Antonieta amb la meva amiga Aurèlia, em va venir a la ment, com un raig, una novel·la policíaca molt sui generis que vaig llegir fa uns anys. L'obra em va encantar i, a més, pertany a un autor català, Nèstor Luján. Per tant, estic contenta d'aprofitar el meu inesperat record per fer referència a un escriptor nostre, la qual cosa sempre és desitjable i necessària.

La novel·la s'intitula Els fantasmes del Trianon i va rebre el Premi Sant Jordi el 1995, el mateix any que Luján va traspassar.

L'acció es desevenvolupa en tres moments cronològics distints. D'una banda, l'any 1789, en plena Revolució Francesa. Després, el 1901, quan dues turistes angleses que passegen despreocupadament pels Jardins del Trianon a Versalles, assisteixen a uns fets que tingueren lloc allà mateix més de cent anys enrere, en el moment de la Revolució. I, finalment, el 1951, quan uns personatges que investiguen fenòmens paranormals intenten tornar a repetir l'experiència de les dues angleses (és a dir, pretenen veure novament l'escena setcentista, que inclou la presència de la reina Maria Antonieta).
La trama està molt ben lligada, així com els salts temporals, de manera que la lectura és plaent, entenedora i fins i tot divertida. El llibre és una barreja de gènere negre, novel·la històrica i narració de fantasmes. La vasta formació del seu autor es fa palesa en tot moment i revesteix el text d'un aire sofisticat i culte que, com una aurèola, envolta l'enigma que els personatges intenten resoldre.
I ara us preguntareu: perquè comença aquest article amb una referència a Conan Doyle? Doncs perquè Luján, enmig de la seva ben trobada ficció, fa aparèixer el creador de Sherlock Holmes com un personatge més. Amb ell, l'atractiu del text augmenta, a banda de demostrar la capacitat de la literatura per crear i recrear ambients i situacions insòlites, inaudites i curulles d'imaginació.
No us explico res més, però espero que hagi estat suficient per despertar en vosaltres (si no ho heu fet ja) el desig de llegir el llibre. El meu exemplar és una cinquena edició de Columna, del 1996. Per tant, no crec que estigui exhaurit i segurament encara es pot trobar.
Em farà contenta si els meus records, que m'assalten sense demanar permís, serveixen per a que algú gaudeixi d'una lectura que no coneixia.
Feliç diumenge, negrots.

H.P. Lovecraft

Howard Phillips Lovecraft (Estats Units, 1890-1937) és un destacat representant d'allò que s'ha considerat el terror còsmic materialista de la primera meitat del segle XX. Contes que se centren en la temàtica de la ciència ficció, però que exploten el vessant més terrorífic del gènere i que contenen una gran dosi d'imaginació (viatges en el temps, existència d'altres dimensions, alienígenes, monstres d'altres planetes). Continuador de l'estela de Poe en els primers escrits, després va trobar el seu propi univers, tal vegada accentuat pels seus problems de salut mental i per la seva feble constitució física. Les creacions de Lovecraft, sovint torturades i terribles, a hores d'ara són conegudes arreu del món i la seva influència en la ciència ficció, el còmic i el cinema és indiscutible.

Avui parlo de Lovecraft (cosa que sens dubte estava obligada a fer un dia o un altre), perquè he descobert un enllaç magnífic on podreu gaudir de la majoria de les seves narracions breus en versió íntegra. Això no passa habitualment i, per tant, em sembla que us anirà bé que us el faci arribar. La compulsió criminal llibresca no ens ha de fer gastar més diners del compte i, si de tant en tant, tenim un munt de textos a Internet, no està malament aprofitar-los.

Per tant, allà va, negrots. I, apa, a internar-vos en els mons únics i sorprenents d'un dels més representatius autors del gènere del segle passat.

http://www.ciudadseva.com/textos/cuentos/ing/lovecraf/hpl.htm

El Pare Brown, de G.K. Chesterton

En la meva línia d'anar recuperant els clàssics del gènere, avui li ha tocat el torn a l'escriptor anglès G.K. Chesterton (1864-1936) i al seu conegut personatge, protagonista de quasi cinquanta històries breus, El pare Brown, un capellà catòlic que es dedica a resoldre els crims més variats.

Des que tinc aquest bloc, és la primera vegada que haig de confessar que no he llegit les narracions de les quals parlo, en aquest cas les aventures del sacerdot detectiu. Les he vist a la sèrie televisiva, això sí, però, com tots sabem, no és el mateix ni de bon tros. Certes crítiques actuals donen a entendre que els relats estan una mica desfasats i que la resolució dels casos s'aguanta pels pèls. Tanmateix, la meva experiència m'indica que, sense confirmació en primera persona, aquestes opinions esdevenen una afirmació gratuïta.

Per això us commino, negrots, que aquest cop, i sense que serveixi de precedent, m'ajudeu vosaltres a mi. Jo miraré de comprar-me alguna història del bon capellà, però, si algú les ha llegides, seria bo que ens en fes cinc cèntims i ens transmetés les seves impressions.
Pel que sembla, el mètode d'investigació del Pare Brown era situar-se en el lloc de l'assassí. D'aquesta manera copsava el seu pensament, les seves idees, i era capaç de resoldre els casos. Explicava en El secret del Pare Brown:

Veurà vostè, jo els he assassinat a tots ells per mi mateix [...] He planejat cadascun dels crims molt curosament, he pensat exactament com va poder ser fer una cosa així i amb quina disposició d'ànim o estat mental va poder un home fer-ho realment. I quan estava bastant segur i sentia exactament com l'assassí mateix, llavors, per descomptat, sabia de qui es tractava.

Bé, d'entrada sembla engrescador. El cert és que les històries van tenir molt d'èxit, han estat adaptades al cinema i se n'han venut milers d'exemplars. G.K. Chesterton, a banda de la sèrie detectivesca, va ser un escriptor fructífer, amb una biografia interessant i una producció literària gens banal. La seva obra més coneguda va ser L'home que fou dijous, una al·legoria sobre el mal i el lliure albir que en aquest cas sí que puc recuperar de la lleixa on jeu, a la meva biblioteca.
En fi, que en principi podríem donar al Pare Brown una primera oportunitat. A veure si algú de vosaltres ens en diu quelcom.

Fins a la pròxima, negrots.

Ataúdes de artesanía, de Truman Capote

Avui no havia planejat escriure res a "A l'ombra del crim".

Però aquesta tarda, quan passava per davant de l'armari de llibres del passadís (té portes de vidre), alguna cosa m'ha cridat l'atenció. I podeu creure'm. No estic muntant una ficció retòrica. Ha succeït de veritat, segurament perquè el meu cervell, encara que sigui de manera inconscient, busca a tot hora algun text interessant per a aquest espai negre.

El cas és que els meus ulls, de sobte, han topat amb un petit volum que de seguida ha despertat els meus records. Una història inquietant -i encara més perquè recrea un fet real- que devem a la ploma magistral de Truman Capote. Jo, que vaig llegir A sang freda essent massa joveneta -la qual cosa indubtablement m'ha marcat per sempre-, recordo que vaig començar el relat amb una certa recança. Tanmateix, al cap de poca estona ja em sentia enganxada irremissiblement.

El seu títol és Ataúdes de artesanía. Una novel·la breu o un conte llarg (en la meva edició té 80 pàgines) que a la xarxa he trobat en diverses llibreries virtuals a un preu irrisori. Avui no tinc un enllaç (o, si més no, la recerca no ha estat fructífera) per recomanar-vos la lectura en pantalla. Però, sincerament, no deixeu passar l'ocasió de fer-vos amb aquesta petita joia.

No vull explicar res de la història. Només us diré que el final és magnífic. També us puc assegurar que estem parlant d'una veritable perla del gènere negre. Si algú de vosaltres l'ha llegit, seria bonic que aquest bloc servís per exposar opinions.

De qualsevol manera i afortunadament, la meva compulsió s'ha resolt avui amb aquest petit article. No m'ha calgut anar de llibreries. I no patiu, negrots, tinc tants llibres a casa, que aquesta situació es pot produir més d'una vegada.

Molt bona nit.

La muerte (un regalet de dilluns)

Enrique Anderson Imbert va néixer a Córdoba (Argentina) el febrer de 1910 i morí a Buenos Aires el desembre de 2000. Escriptor, assagista i professor universitari, va destacar pels seus contes fantàstics, sorprenents i molt originals. Avui, com a regalet per a començar amb bon humor un nou dilluns de feina, us copio íntegre el text d'un relat breu que crec que us encantarà. Només cal que observeu la traça a fer la inversió de la llegenda urbana. Que ho disfruteu, negrots.

LA MUERTE, d'Enrique Anderson Imbert

La automovilista (negro el vestido, negro el pelo, negros los ojos pero con la cara tan pálida que a pesar del mediodía parecía que en su tez se hubiese detenido un relámpago) la automovilista vio en el camino a una muchacha que hacía señas para que parara. Paró.
-¿Me llevas? Hasta el pueblo no más -dijo la muchacha.
-Sube -dijo la automovilista. Y el auto arrancó a toda velocidad por el camino que bordeaba la montaña.
-Muchas gracias -dijo la muchacha con un gracioso mohín- pero ¿no tienes miedo de levantar por el camino a personas desconocidas? Podrían hacerte daño. ¡Esto está tan desierto!
-No, no tengo miedo.
-¿Y si levantaras a alguien que te atraca?
-No tengo miedo.
-¿Y si te matan?
-No tengo miedo.
-¿No? Permíteme presentarme -dijo entonces la muchacha, que tenía los ojos grandes, límpidos, imaginativos y enseguida, conteniendo la risa, fingió una voz cavernosa-. Soy la Muerte, la M-u-e-r-t-e.
La automovilista sonrió misteriosamente.
En la próxima curva el auto se desbarrancó. La muchacha quedó muerta entre las piedras. La automovilista siguió a pie y al llegar a un cactus desapareció.

UN ALTRE ZORRILLA

Haig de reconèixer que la confecció d'aquest bloc em té el cor robat. Em sento feliç rebuscant, enmig del maremàgnum eclèctic i heterogeni del meu bagatge de lectures, autors i obres interessants. Resulta evident (a hores d'ara tots ja ho teniu clar) que no puc fugir del tot de la meva condició de filòloga, de manera que, a banda de les novetats editorials i de les ressenyes de novel·la negra actual, m'agrada també recuperar els clàssics del gènere i, sobretot, oferir-vos opcions que us puguin resultar atractives i tal vegada sorprenents.

Avui la meva proposta representa l'apropament a una figura que, de tan coneguda, és alhora ignorada. Sembla una paradoxa, però penso fermament que respon a la veritat. M'estic referint a l'escriptor romàntic José Zorrilla (Valladolid 1817-Madrid 1893), del qual allò que es coneix bàsicament és la seva faceta de dramaturg i especialment la seva obra Don Juan Tenorio. En canvi, va confegir, a més d'altres peces teatrals, un bon nombre de llegendes, poemes èpics i lírics i algunes narracions breus, el valor de les quals aquesta nit reivindico. No debades som al mes de novembre, el mes de Zorrilla per excel·lència.

Fa uns anys vaig entrar en una llibreria de vell, en la qual, d'altra banda, també hi havia llibres nous. Em va cridar l'atenció un magre exemplar de tapes vermelles de la col·lecció "Minúscula", de l'Editorial Celeste. El nom de la col·lecció no pot ser més escaient, perquè la publicació en qüestió només té 50 pàgines. No es tractava, però, d'un llibre antic: l'edició data de l'any 98. Tanmateix, el seu nul èxit resultava palès, ja que estava col·locat enmig d'un munt d'exemplars deixats de la mà de Déu.

Allà on la mà de Déu no arriba és on, curiosament, sempre arriba la meva (mà) a rebuscar una mica. I fou llavors quan el volumet se'm va enganxar als dits. El títol em resultà altament suggeridor, La mujer negra y otros cuentos de aparecidos, i em va sorprendre (no us enganyaré) descobrir-ne l'autor. La seva lectura, dies després, va revelar que l'havia encertat. El llibre conté tres relats encantadors: La mujer negra o una antigua capilla de templarios, La Madona de Pablo Rubens i Allá lejos, cada vez más lejos. Són històries que van aparèixer en diaris de l'època (sabeu que era una pràctica habitual) i que, com diu la contraportada del volum, "durante más de un siglo han soportado la injusticia del olvido".

La veritat és que es tracta de narracions plenament romàntiques, farcides de boira, castells de templers, runes, passions, drames, truculència, finals imprevisibles i molta fantasia. Com passava amb les llegendes de Bécquer, estan construïdes a partir d'elements gòtics i d'aspectes terrorífics que resulten molt adequats per a aquesta tardor freda i inclement que comença a instal·lar-se entre nosaltres.

En fi, que m'encanta recuperar petites joies que tots hauríem de conèixer. Per això us afegeixo l'enllaç de la primera de les històries, una narració tenebrosa de templers, capelles, castells i sepulcres. Garanteixo que us agradarà.

Ens tornarem a veure, negrots.

http://www.ciudadseva.com/textos/cuentos/esp/zorrilla/mujer.htm