Secundaris és la novel·la que acaba de publicar
Núria Cadenes amb l’Editorial Comanegra. Es tracta d’un text que forma part del
projecte “Matar el monstre”, que l’Editorial va engegar el 2016 amb la intenció
d’homenatjar els dos-cents anys de la tancada a Vila Diodati de Lord Byron, Percy
i Mary Shelley i el Doctor Polidori i que va donar vida (i mai millor dit) a l’obra
cabdal del gènere fantàstic, Frankenstein
o el modern Prometeu, de Mary Shelley.
(Un incís: d’aquesta tancada no vull oblidar una altra novel·la
molt important. Em refereixo, naturalment, a El Vampir, de Polidori, que va tenir la mala sort de coincidir amb l’obra
genial de Mary Shelley, però que és un text magnífic que es convertí en l’arrencada
de les històries de vampirs tal com les coneixem)
Continuo: l’Editorial Comanegra va reunir 7 escriptors i els
va proposar de tirar endavant aquest projecte. Havien d’escriure una novel·la
ambientada a Barcelona i que anés avançant en el pas del temps des de 1816 fins
a l’actualitat. Un dels autors triats fou Núria Cadenes, que ha escrit una
novel·la breu que se situa el 1992, l’any dels Jocs Olímpics de la nostra
ciutat.
Secundaris és una obra molt fosca, com la
pròpia Cadenes afirma en el pròleg. Una ficció sòrdida, dura i desesperançada
ambientada a la Barcelona que no brillava amb els focs d’artifici olímpics: al
barri del Turó de la Peira, amb la seva aluminosi, els seus esfondraments, els
seus habitants sense futur i la seva misèria.
La novel·la angoixa mentre la llegeixes. Està construïda al
més pur estil Cadenes. És a dir, fragmentada, coral, calidoscòpica, amb
analepsis, prolepsis i anticipacions que es couen a foc lent, un llenguatge que
colpeja, sec i sense lenitius, i uns capítols breus, a voltes molt breus. A la
novel·la no se salva ningú i tal vegada aquest determinisme indefugible la fa
complexa d’empassar. Estic segura que no tothom pot pair-la bé, és un
trencaclosques bestial que ens posa un mirall davant dels ulls i que per això incomoda.
Cadenes podia haver escrit una altra novel·la de 1992, però
ha fet aquesta. El seu estil és tan connotat que no sé si pot continuar
usant-lo sempre. A mi m’ha fet mal el text, no us enganyaré. Suposo que és el
que ella volia. I no hi ha un millor títol per a la novel·la que Secundaris, aquests éssers anònims que
poblen el planeta i que mai, encara que ho vulguin, seran capaços de treure el
cap a una vida millor, ni tan sols si de sobte, com li passa a en Sergi, el
protagonista de la novel·la, es troba carregat d’un munt de diners. Perquè per
a alguns la misèria és un mal ancestral, atàvic. Un destí tràgic i etern, com
el del monstre de Frankenstein, impossible
de defugir.
1 comentari:
Caram. Realment sembla una noveŀla molt dura, però per força, atès el que en comentes, també interessant. Suposo que s’ha de llegir amb una mica de preparació, saber amb què ens trobarem (com ara haver llegit la teva ressenya). Gràcies!
Publica un comentari a l'entrada