Sang freda, de Biel Cussó

Sang freda, de l’autor barceloní Biel Cussó, va ser la novel·la guanyadora del IV Premi Memorial Agustí Vehí-Vila de Tiana, lliurat durant el festival Tiana Negra del passat mes de gener. Una novel·la breu (177 pàgines) que ara ens arriba de la mà de la Col·lecció Crims.cat de l’Editorial Alrevés. De fet, a mi m’ha arribat molt aviat (gràcies, editors), perquè a les llibreries no hi serà fins al mes de setembre. 

Per anar obrint boca, us faig avinent la meva ressenya, i així no us oblidareu de posar aquest títol a la llista de les adquisicions pendents.          

Sang freda és una novel·la especial, que es llegeix amb ganes i d’una tirada, amb la urgència de voler saber cap a on derivarà la trama. Podem situar-la, sens cap mena de dubte, dins de l’univers de la narrativa criminal més capdavantera, aquella que es complau en allunyar-se de certs tòpics desfasats o d’esgotadores recurrències previsibles. M’agrada el seu estil planer i directe, amb pocs diàlegs però gens feixuc, sense elements sobrers i ben estructurat. La història de tres curiosos personatges principals (tot i que n’hi ha alguns de secundaris amb prou paper), les vides dels quals s’entrecreuen d’una manera absolutament inesperada. I quan dic inesperada, és un “inesperada” de veritat, no es tracta d’una paraula buida de significat, gastada de tant que s’ha fet servir.  

Té molt de l’estil de la sèrie Fargo i dels germans Coen, la novel·la de Cussó. En l’aparença externa dels espais que recrea, però sobretot (i això m’ha semblat un tret distintiu que no havia trobat abans) en la història que explica, vinculada a factors que poden semblar onírics, surrealistes, embogits o inversemblants, però que acaben lligant perfectament. Tanmateix, allò que haurem experimentat durant la lectura ja no ho podrem tirar enrere, per sort. Així que ja haurem gaudit de tota una sèrie de sensacions d’incertesa, sorpresa o estupor que ens ho hauran fet passar molt bé.   

L’espai geogràfic no està explicitat (aquesta aposta també m’agrada, i molt). L’única referència espacial és un poble siberià. En canvi, és important l’espai climatològic, que representa el reflex de l’interior d’un dels protagonistes, el sicari Vladimir. Amb tot, els noms i cognoms triats per als altres personatges (Aniol Puigmartí o Francesc Porcioles, per exemple), així com algunes al·lusions a taxis de color groc i negre i a d’altres petits detalls, ens fan pensar que segurament ens trobem a Barcelona. L’ambient, tanmateix, és estrany. Fred, boirós, incert, enteranyinat. Fargo. 

A Sang freda no hi trobarem períodes narratius inútils ni digressions sense sentit. La ficció va al gra. Això, no cal dir-ho, és un tret del gènere que a mi em resulta essencial. De fet, Sang freda va tant al gra que, en alguns moments, mentre llegim, ens assalta el dubte de si l’autor tindrà temps de resoldre-ho tot o s’acabarà oblidant d’alguna cosa. Però no. No cal patir. No se n’oblida. 

Em sembla que la novel·la no és una obra exageradament ambiciosa, però que té tots els ingredients (persecucions en cotxe incloses) per atrapar el lector i quedar ben rodoneta. Sovint, la senzillesa, si està amarada d’enginy i honestedat literària, és un grau. 

Enhorabona, Biel. Recomanada.