El crim del comte Neville, d'Amélie Nothomb

El conreu que fa Amélie Nothomb d’un gènere tan atractiu com la nouvelle sempre m’ha semblat molt interessant. Representa la demostració que la distància curta pot vehicular tots els estils, totes les pulsions, totes els recursos i estètiques. 

El crim del comte Neville és un text delirant, pura literatura de l’absurd, construït com un homenatge a un relat que a mi m’encanta, El crim de Lord Arthur Savile, d’Oscar Wilde. Nothomb s’ho passa d’allò més bé provocant i generant expectatives, desconcertant i divertint el lector. 

Rere el pretext de la predicció d’una mèdium, que vaticina al protagonista (un aristòcrata vingut a menys però amb totes les ínfules vigents) que cometrà un assassinat en el transcurs de la festa que està a punt d’organitzar, Nothomb teixeix una història plena d’humor, amb una finíssima i esmolada ironia, al voltant del món anacrònic de la noblesa belga (però que podria ser la noblesa rància de qualsevol país de la vella Europa). La contraportada del llibre parla d’una «juganera i perversa faula moderna amb un vernís tragicòmic, en què, sota una capa d’espurnejant lleugeresa, treu el cap una suggestiva indagació sobre el món de les aparences, les relacions familiars, els secrets del passat...». Crec que la descripció no pot ser més encertada. La crítica ferotge de Nothomb no té pèls a la llengua i es recolza en uns diàlegs vivíssims i surrealistes que ens deixen fora de joc. No sé ben bé per què, però en alguns moments les situacions i les converses m’ha recordat els contes i les pel·lícules (les bones) de Woody Allen.    

Encara que hom tanqui el llibre amb un somriure als llavis (impossible no fer-ho davant del desenllaç de tot plegat), resulta difícil ignorar el rerefons de desesperança, de tristor continguda, que amara el final de la novel·la; un regust amarg de difícil catalogació. Segurament es tracta de la constatació de l’absurd de l’existència, de la buidor del joc d’aparences dins del qual, en major o menor grau, hi vivim tots immersos, del malestar que el mirall de la sàtira de Nothomb ens col·loca davant dels ulls. No som aristòcrates, és veritat. Però com alguns dels personatges de la faula, tots sabem de la dificultat de defugir la hipocresia, de conviure amb el dolor del passat, de suportar el pes d’un món ridícul que sovint no permet que ens desenvolupem com nosaltres voldríem. Hom pot identificar una certa nàusea existencial a El crim del comte Neville, a desgrat que ens faci riure de valent des de la primera línia. Però suposo que cal ser especialment sensible per captar-la del tot. I aquest, per desgràcia, és una mica el drama.   

Aquesta ressenya també s'ha publicat al digital Núvol