Recursos inhumans, de Pierre Lemaitre

Recursos inhumans, novel·la de Pierre Lemaitre publicada a França el 2010, arriba set anys després a casa nostra de la mà de Bromera, en una magnífica traducció d’Albert Pejó, embolcallada sens dubte per l’èxit rotund de la resta d’obres de l’autor, algunes de les quals escrites amb posterioritat.

Recursos inhumans duu el segell inconfusible de Lemaitre i aquest és un dels motius pels quals ens costa vincular-la amb claredat a una etiqueta de gènere. No és una novel·la negra a l´ús, malgrat que la trama i el rerefons són extraordinàriament foscos. No és una novel·la carcerària, tot i que una part dels esdeveniments transcorren rere els murs de la presó. No és una novel·la d’acció, però conté escenes que podrien formar part del més trepidant (odio aquest adjectiu, tan gastat, però aquí s’escau com un guant) cinema de Hollywood. I tampoc no podem considerar-la una novel·la psicològica, per bé que les veus narratives (n’hi ha dues) s’expressen en primera persona i les seves motivacions, sensacions, flaqueses i sentiments ens arriben ben endins, de manera directa i sense filtres. Recursos inhumans no és res del que podríem suposar, però alhora és totes aquestes coses. El talent de Lemaitre ens permet acostar-nos-hi des de diferents nivells de lectura i gaudir-la a parts iguals.   

La història resulta duríssima. Un retrat sòrdid de la societat neocapitalista, del nostre draconià entorn neoliberal: la dolorosa realitat de la crisi, de l’atur de llarga durada, de la impossibilitat de trobar feina més enllà dels cinquanta, de la desesperació i la pèrdua de l’autoestima, de la ràbia i la incomprensió, de la devastació humana més absoluta. La trama resulta volgudament hiperbòlica, és el recurs que empra Lemaitre per assegurar-se que el seu missatge ens arribi sense lenitius, sense bàlsams, sense interferències. Per assegurar-se de fer-nos mal. I ens en fa, perquè allò que caracteritza l’escriptura del francès és precisament la seva capacitat per situar-nos, sempre, al bell mig de la ficció. Mentre llegim, ens hi sentim decididament implicats, com si visquéssim dins les pàgines del llibre.

Algun aspecte de l’argument m’ha semblat deutor d’El mètode Grönholm, la qual cosa no seria gens estranya atès l’èxit arreu del món de la peça teatral de Jordi Galceran. Lemaitre acostuma a incloure a les novel·les un bon nombre de referències i picades d’ullet intertextuals, i aquí també n’hi ha unes quantes. Des de Sartre a Scott Fitzgerald i des de Kant a Marcel Proust.

La novel·la m’ha agradat. A banda del seu factor de denúncia, de crítica ferotge, també m’ha semblat imaginativa i àgil. Però he d’admetre que alguna cosa m’ha grinyolat. Crec que Lemaitre es podia haver estalviat la seva concessió a la comercialitat. Jo hauria preferit un text més ombrívol i encalmat, potser més intimista i filosòfic, potser amb un final més cru. I sobretot sense curses a tota pastilla per l’autopista ni solucions de cine d’acció. Personalment, a mi ja m’hauria estat bé. 

Aquesta ressenya ha aparegut també al Portal Digital Núvol.