Perdre la por a llegir novel·la negra

Quan ens referim als índexs de lectura i de lectors de novel·la negra (en trobades, festivals, taules rodones, congressos, etcètera), sovint arribem a una sèrie de conclusions que, si fa no fa, tots compartim. Una d’elles és un fet objectiu: es venen pocs llibres. Una altra és una afirmació derivada de l’observació de l’entorn i de les manifestacions de professors i pares: el jovent no llegeix (ni negre ni res). Com a conseqüència, acabem resumint així l’estat de la qüestió: el gènere negre s’escriu molt però es ven poc i interessa només als vertaders aficionats, que conformen un món endogàmic i d’una mitjana d’edat que va augmentant imparablement. Els festivals estan plens de gent “madura” i mai no hi ha prou joves que ofereixin l’esperança del desitjable relleu.

Fa molt de temps que, tot fent conversa amb gent i parant atenció al món que m’envolta, he detectat una circumstància de la qual no se’n parla. Podria semblar poc rellevant, però, atesa la situació precària del món del llibre de gènere, jo diria que no ho és. M’explicaré.

Si deixem de banda els acadèmics, erudits i altres espècies elitistes que menyspreen la literatura popular perquè la consideren menor, de segona categoria i d’estar per casa, existeix tot un altre conjunt de lectors que tampoc no s’acosten al negre. Parlo de persones que llegeixen, que freqüenten les biblioteques, que visiten les llibreries, que compren llibres. És a dir, parlo de lectors habituals. Els he observat en diversos indrets, hi he tingut xerrades, ens hem comunicat. I he detectat un problema que no té a veure amb elitismes ni erudicions acadèmiques. Simplement, hi ha lectors que no s’acosten al gènere perquè els causa por i prevenció, perquè en tenen un concepte totalment equivocat. S’imaginen que les novel·les negres són novel·les fastigoses, dures i aterridores, farcides de sang i fetge i de personatges menyspreables, d’idees malèfiques i repugnants. S’imaginen que transmeten un mal ensenyament, que es complauen en la brutícia i la maldat. I es pensen que patiran molt llegint-les, que hi trobaran imatges terrorífiques que els amargaran la lectura. Així ho he detectat.

Evidentment, no deixa de resultar curiós. Entranya una ironia oximorònica que una literatura de caràcter popular, titllada precisament de ser escapista i d’entreteniment, generi aquests apriorismes entre gent que no l’ha provat mai o que ho ha fet molt poc. Molts de nosaltres, afeccionats, escriptors o estudiosos negrots, ens hem sentit a dir en més d’una ocasió: “Ostres, malgrat que t’agrada tant el gènere negre, ets normal, simpàtica, riallera, bona persona”. Què es pensaven, que anàvem amb dalla i forca? Els prejudicis són brutals, com podeu comprovar.

Un cop vist com està el pati, la meva reflexió d’avui posseeix una intenció clara. Es tracta de fer arribar a aquest grup de potencials lectors que la novel·la negra no té res a veure amb aquests prejudicis sense sentit, fruit del desconeixement, de la superstició i d’un heretat obscurantisme. Hem de militar com a negrots per tal de fer entendre a aquests lectors que el gènere és amplíssim i divers. Que hi trobaran una oferta enorme, que no sempre hi ha crims esgarrifosos, que no sempre hi ha policia, que és un gènere on hi apareix l’humor, l’amor, la comprensió envers les persones. Que les tipologies són nombrosíssimes: espies, judicis, enigmes, misteris, suspens, robatoris, etcètera, etcètera. Que hi poden trobar personatges fascinants i entranyables, que poden riure a cor què vols, que poden descobrir realitats socials que desconeixen, que poden visitar ciutats i països de tot el planeta. Que el negre conté molta psicologia, moltes ganes de mostrar el món (amb el seu cantó dolent, és clar, però també amb el bo). Que en el fons, les novel·les de crims no fan altra cosa que reflectir l’etern enfrontament entre el bé i el mal, i que això ho fan exactament igual els dibuixos animats per a nens (només cal pensar en Silvestre i Piolín, Tom i Jerry o el Coiot i el Correcamins).

Els prejudicis injustificats mai no són bons. I de la mateixa manera que una novel·la de ciència-ficció no és una novel·la de marcians de color verd, una novel·la negra no és una novel·la de patiment, d’exaltació del crim o d’incitació a la maldat. Al contrari. Precisament, un dels seus trets més ortodoxos i característics consisteix en la restauració de l’ordre social. En atrapar el dolent i recuperar la tranquil·litat.

Crec que tots nosaltres, els que gaudim amb el gènere, l’escrivim, el divulguem i l’estudiem, hauríem de tenir present aquest sector de públic i fer pedagogia. I als que encara no us heu  atrevit amb el gènere, us aconsello visitar el vostre llibreter de capçalera i parlar-hi a fons. Segur que el llibreter sabrà recomanar-vos el llibre més adient per obrir boca.

Què n’opineu, negrots?