Com que el debat al voltant del terme “gris asfalt” proposat per Empar Fernández i recolzat per mi (llegir aquí) ha continuat generant polèmica, crec que seria bo que precisés algunes qüestions. En primer lloc, perquè no sé si tothom s’ho ha pres del tot bé. En segon, perquè tal vegada és necessari aclarir millor alguns punts, a fi i efecte que no s’entengui una cosa que no és. Si no us importa, avui utilitzaré un mètode més aviat cartesià. Potser serà més entenedor.
Tenim
molt clar que l’excés d’etiquetes no és bo. No tenim cap ganes de crear noves etiquetes
per diversió o per cridar l’atenció. Per tant, el terme “gris asfalt” no neix
per voluntat d’etiquetar.
El
terme sorgeix quasi per atzar, però per un motiu molt concret: la reacció,
precisament, a certes opinions que, des del purisme més canònic, consideren que
cert tipus de novel·la no compleix amb els requisits del “noir”. Aquí sorgeix
el conflicte. En principi, per a nosaltres no hi havia cap problema. Les
novel·les susceptibles de dir-se “gris asfalt” eren senzillament “negres”.
No
tenim res en contra de la novel·la negra clàssica, canònica, de baixos fons o
del que sigui. Simplement, ens interessa també (sense exclusions) un altre
vessant del gènere, que ens sembla més actual i més flexible.
Ens
esgota la idea de relacionar indefectiblement la crítica social amb la novel·la
que descriu la marginalitat més absoluta o que fa crònica de tipus històric i/o
periodístic. La societat es pot criticar des de moltes posicions. Una novel·la
que parli de la família i dels seus problemes, pot fer crítica social. Una
novel·la que parli d’ecologia, ètica mèdica, robòtica o qüestions científiques
des de la fusió amb la ciència-ficció, pot fer crítica social. Una novel·la que
explori el món dels entorns més propers a tots nosaltres (escola, veïns, lloc
de feina, amics, etc.), pot fer crítica social. La crítica social no és
periodisme, no és crònica. La crítica social la trobem en l’enfocament i en la
mirada de l’autor i en la seva capacitat de fer reflexionar al lector. I la
quantitat de temes a criticar i denunciar és pràcticament il·limitada.
Tanmateix,
també ens preocupa la insistència a considerar que, sense una crítica social
molt marcada, la novel·la negra deixa de ser-ho. Aquesta afirmació de vegades
sona a defensa, a justificació. El gènere és vàlid per molts motius, no només
perquè vehiculi una dosi més o menys potent de crítica social. Pot parlar de
les persones individuals, del seu interior, de la seva psicologia, de la maldat
i l’amoralitat dels personatges, etc. Continua dient coses de la societat, però
des d’altres posicions. També pot ser vàlida com a simple entreteniment, que ja
n’hi ha prou de considerar que una literatura que entreté no té valor o no en té
suficient.
Cal
desmitificar una mica la càrrega de crítica social del gènere més clàssic. Això
ho ha fet algunes vegades, amb total encert, Andreu Martín. No hi ha res més
connotat per les convencions i els codis purament ficticis que les peripècies
dels detectius clàssics, que de realista en tenen poc. De fet, sorgeixen
directament de l’heroi del western, que té molt sentit en la societat americana
però no tant aquí. Siguem una mica més valents. Parlar de la sordidesa dels
baixos fons no sempre significa fer crítica social (o no tanta com es diu).
Gustave Flaubert a Madame Bovary fa
crítica social, Leopoldo Alas Clarín, a La
Regenta, fa crítica social. Les novel·les de Benito Pérez Galdós o de Narcís
Oller fan crítica social. I no són negres ni de baixos fons (o no sempre). He
triat aquests autors a l’atzar, per posar alguns exemples ben canònics des del
més alt model.
Ens
preocupa la reticència a acceptar l’evolució del cànon clàssic. Els defensors
del gènere ens queixem de l’actitud elitista de la Universitat, l’Acadèmia,
certs estudiosos, etc. No ens agrada el seu immobilisme, el seu aire de
superioritat intel·lectual. Tanmateix, alguns defensors del gènere que això ho
veuen molt clar, després mostren un comportament similar en relació amb el
cànon del “negre”. D’igual manera que el cànon més elevat es pot qüestionar (jo
encara diria més, “s’ha obligatòriament de qüestionar”) també el cànon del
negre s’ha de posar en solfa. És l’única manera d’avançar.
La
història de la literatura i de l’art, de la música i del cinema, és la història
de l’evolució constant, la demostració de la capacitat humana de reinventar-se,
modelar-se, créixer i innovar. Si no, malament. Encara escriuríem com a la
Grècia clàssica.
Ara mateix em
sembla que ja ho he dit tot. Però no n’estic segura, ja em coneixeu. Si veig
que em deixo coses, continuaré.
3 comentaris:
Molt bé aquestes precisions. El debat donaria molt de sí, perquè em penso que encara queden d'altres qüestions a considerar. Hi ha una forma catalana de novel·la negra que necessita un nom? Quines relacions podríem establir amb altres formes de l'art? Té pretensió d'art la novel·la negra? Són primer els arguments i els enjòlits o les atmosferes? I etc.
Lluís Bosch, gris asfalt no considero q se cenyeixi a Catalunya o Espanya. Hi ha diverses autores europees q també s'ajustarien al terme. Ingrid Noll, Karin Altvegen, l'autora d'Observada, que ara no en recordo el nom, etc.
A mi que sigui més o menys negra em preocupa poc, crec que el purisme impedeix evolucionar, el que em destirota es que molts autors es veuen obligats, per impuls editorial i per poder publicar, a ser més negres que ningú i això genera obres artificioses i plenes d'estereotips i el que ja em mata del tot son les mentides en les faixes dels llibres intentant fer passar per negra el que sigui per tal de vendre. Fa poc escribia al blog al respecte, et deixo l'enllaç per si vols donar-li una ullada: http://jordivalerointerrobang.blogspot.com.es/2016/01/al-hilo-del-mundo-literario-de-la.html
Salut Anna!
Publica un comentari a l'entrada