Algunes precisions al voltant del debat sobre el terme “gris asfalt”

Com que el debat al voltant del terme “gris asfalt” proposat per Empar Fernández i recolzat per mi (llegir aquí) ha continuat generant polèmica, crec que seria bo que precisés algunes qüestions. En primer lloc, perquè no sé si tothom s’ho ha pres del tot bé. En segon, perquè tal vegada és necessari aclarir millor alguns punts, a fi i efecte que no s’entengui una cosa que no és. Si no us importa, avui utilitzaré un mètode més aviat cartesià. Potser serà més entenedor.

Tenim molt clar que l’excés d’etiquetes no és bo. No tenim cap ganes de crear noves etiquetes per diversió o per cridar l’atenció. Per tant, el terme “gris asfalt” no neix per voluntat d’etiquetar.

El terme sorgeix quasi per atzar, però per un motiu molt concret: la reacció, precisament, a certes opinions que, des del purisme més canònic, consideren que cert tipus de novel·la no compleix amb els requisits del “noir”. Aquí sorgeix el conflicte. En principi, per a nosaltres no hi havia cap problema. Les novel·les susceptibles de dir-se “gris asfalt” eren senzillament “negres”.

No tenim res en contra de la novel·la negra clàssica, canònica, de baixos fons o del que sigui. Simplement, ens interessa també (sense exclusions) un altre vessant del gènere, que ens sembla més actual i més flexible.

Ens esgota la idea de relacionar indefectiblement la crítica social amb la novel·la que descriu la marginalitat més absoluta o que fa crònica de tipus històric i/o periodístic. La societat es pot criticar des de moltes posicions. Una novel·la que parli de la família i dels seus problemes, pot fer crítica social. Una novel·la que parli d’ecologia, ètica mèdica, robòtica o qüestions científiques des de la fusió amb la ciència-ficció, pot fer crítica social. Una novel·la que explori el món dels entorns més propers a tots nosaltres (escola, veïns, lloc de feina, amics, etc.), pot fer crítica social. La crítica social no és periodisme, no és crònica. La crítica social la trobem en l’enfocament i en la mirada de l’autor i en la seva capacitat de fer reflexionar al lector. I la quantitat de temes a criticar i denunciar és pràcticament il·limitada.

Tanmateix, també ens preocupa la insistència a considerar que, sense una crítica social molt marcada, la novel·la negra deixa de ser-ho. Aquesta afirmació de vegades sona a defensa, a justificació. El gènere és vàlid per molts motius, no només perquè vehiculi una dosi més o menys potent de crítica social. Pot parlar de les persones individuals, del seu interior, de la seva psicologia, de la maldat i l’amoralitat dels personatges, etc. Continua dient coses de la societat, però des d’altres posicions. També pot ser vàlida com a simple entreteniment, que ja n’hi ha prou de considerar que una literatura que entreté no té valor o no en té suficient.       

Cal desmitificar una mica la càrrega de crítica social del gènere més clàssic. Això ho ha fet algunes vegades, amb total encert, Andreu Martín. No hi ha res més connotat per les convencions i els codis purament ficticis que les peripècies dels detectius clàssics, que de realista en tenen poc. De fet, sorgeixen directament de l’heroi del western, que té molt sentit en la societat americana però no tant aquí. Siguem una mica més valents. Parlar de la sordidesa dels baixos fons no sempre significa fer crítica social (o no tanta com es diu). Gustave Flaubert a Madame Bovary fa crítica social, Leopoldo Alas Clarín, a La Regenta, fa crítica social. Les novel·les de Benito Pérez Galdós o de Narcís Oller fan crítica social. I no són negres ni de baixos fons (o no sempre). He triat aquests autors a l’atzar, per posar alguns exemples ben canònics des del més alt model.        

Ens preocupa la reticència a acceptar l’evolució del cànon clàssic. Els defensors del gènere ens queixem de l’actitud elitista de la Universitat, l’Acadèmia, certs estudiosos, etc. No ens agrada el seu immobilisme, el seu aire de superioritat intel·lectual. Tanmateix, alguns defensors del gènere que això ho veuen molt clar, després mostren un comportament similar en relació amb el cànon del “negre”. D’igual manera que el cànon més elevat es pot qüestionar (jo encara diria més, “s’ha obligatòriament de qüestionar”) també el cànon del negre s’ha de posar en solfa. És l’única manera d’avançar.         

La història de la literatura i de l’art, de la música i del cinema, és la història de l’evolució constant, la demostració de la capacitat humana de reinventar-se, modelar-se, créixer i innovar. Si no, malament. Encara escriuríem com a la Grècia clàssica.          

Ara mateix em sembla que ja ho he dit tot. Però no n’estic segura, ja em coneixeu. Si veig que em deixo coses, continuaré.

Una forta abraçada i gràcies per la paciència, negrots.