Si mireu la columna dreta d'aquest bloc hi trobareu una imatge que indica textualment: "Este bloc apoya la libertad de expresión". Fa molt que la vaig penjar, perquè crec fermament que, amb correcció, s'han de poder dir totes les coses. Mai no he censurat cap comentari del bloc, cap ni un. Però, de tota manera, no m'ha calgut, ja que sempre he comptat
amb amics i seguidors molt educats.
A l'ombra del crim va néixer el dia 6 de setembre de l'any 2009, és a dir, fa més de 6 anys. En aquest temps, els seguidors que s'hi han apuntat no han parat d'augmentar, lents però segurs. Per ser un bloc en català, literari i de gènere,
mai no m'he pogut queixar.
Però ves per on que ara ha passat una cosa que m'ha deixat incòmodament sorpresa. La setmana passada, el bloc tenia 351 seguidors. Ho sé del cert perquè em va fer gràcia superar la franja dels 350. En un bloc com aquest és una bona quantitat, us ho asseguro, especialmente perquè és en català.
Doncs bé... de sobte avui descobreixo que els seguidors han baixat a 348.
Alguns em direu: home, perdre 3 seguidors no és res de l'altre món!
Però sí que ho és, perquè costa molt que s'hi vagin apuntant. 3 sobre 351 és un percentatge significatiu. Els que coneixeu aquest món (del gènere negre i dels blocs) ho sabeu.
El problema, evidentment, no és tenir 348 o 351 seguidors. El problema rau en el motiu que sospito que ha produit les baixes. Digueu-me paranoica, però no hi trobo altra explicació. Les casualitats no existeixen. Per tant, penso que la causa és la meva contribució decidida al debat al voltant de la terminologia sobre el gènere (que si negre, que si gris asfalt), que ha aixecat una certa polseguera.
Això em preocupa molt. Si hi ha persones que, en lloc d'entrar en un sa exercici dialèctic, opten per enviar el que no pensa igual a la paperera del seu món internàutic... on anirem a parar? Què ens està passant? No es pot discrepar? No es pot ser sincer? No es poden exposar noves idees? Hem de ser com els homes teledirigits d'Orwell o de Huxley? Si dius una cosa diferent ja no val tota la resta de contribucions que portes 6 anys fent?
Alguns pensareu que potser no és per això, que filo massa prim, que m'estic equivocant. Però penso que no. 3 seguidors perduts de sobte no tenen sentit en cap altre context.
En fi. Escric aquest post només com a exercici reflexiu. De fet, per res més. A mi ningú no em callarà. Només faltaria. Jo sí que m'estimo la llibertat d'expressió, el debat saludable i l'evolució a tots els nivells. I al que no li agradi, senzillament, que s'hi posi fulles.
Feliç dilluns, negrots.
Anna Maria, ells s'ho perdrem. Per una banda per ser uns intolerants que no son capaços de respectar el que pensen els demés per molt que no hi estiguin d'acord. Per altra, es perdem el plaer de poder llegir-te i saber cada dia coses noves.
ResponEliminaJo era lectora del blog, ara a més soc seguidora. M'agrada el que dius i com ho dius encara que no sempre estigui d'acord amb tu :)
Moltes gràcies, estimada.
ResponEliminaT'imagines com d'avorrit seria el món si sempre estiguéssim d'acord en tot?
Em costa imaginar que algú pugui deixar el blog per les teves opinions sobre el negre o gris asfalt que, per altra part, van donar lloc a un debat molt interessant on tothom hi deia la seva amb molt respecte. Jo vaig estar d'acord amb el teu article i també vaig entendre les opinions discordants. Per molts anys al teu magnífic blog i a la llibertat d'expressió Anna!
ResponEliminaUna seguidora incondicional.
Anna, jo llegeixo el teu blog però no m'havia donat d'alta cojm a seguidora (és que no hi havia pensat). Ho acabo de fer. Si algú s'ha donat de baixa pel que dius... en fi, sense comentaris.
ResponEliminaTotalment d'acord. A mi també em passa. Qui diu les veritats perd les amistats. És el preu a pagar
ResponEliminaJo el llegueixo sempre encara que no possi comentaris.
ResponEliminaJa saps que estic molt liada amb la meva vida personal,
i a vegades no tinc ganes de res...
Dir el que penses t'honora com a persona i els que no
ho veuen així, poc amics són!
Una abraçada molt forta Anna, els que hi som t'estimem,
pensis com pensis!
ResponEliminaAnna Maria, Benvinguts siguin els debats, les controvèrsies, la dialèctica i també la crítica perquè és el que ens fa lliures i el que ens fa avançar amb decisió. Viure en un país letàrgic, de copets a l'esquena, de manyagues, de vanaglories i lloances no crec que sigui sa, ni procedent, ni gaire estimulant. Als que pleguin que s'ho facin mirar, la pell fina i el gènere negre no lliguen de cap de les maneres. Qui pastura en els camps del negre, tingui el matís que tingui aquest color, ha de saber encaixar els cops i esquivar el que faci falta. Lluny de ser negatiu això que ha passat és del tot enlluernador perquè revela que el teu bloc, al qual m'hi acabo d'apuntar oficialment tot i que fins ara el seguia d'esquitllentes, ha adquirit no ja la majoria d'edat, que la tenia, sinó el grau d'honoris causa. Endavant i recorda la consigna pirata: no es fan presoners.
Gràcies a tots!
ResponEliminaHòstia Miquel: m'encanta!
No es fan presoners!
Estimada Anna Maria:
ResponEliminaQuè dir-te que no sàpigues ja? M'encanta A l'ombra del crim per la seva professionalitat, però també per la teva manera d'explicar les coses: clara i respectuosa, transparent, com tu ets. En sóc seguidora i faig difusió del contingut de gairebé totes les teves entrades, que és el mínim que puc fer per agrair-te la teva generositat en compartir els teus coneixements amb tots nosaltres. Escriure en un blog no és gens fàcil, darrere hi ha un treball feixuc, unes hores (i no poques) de lectura, d'escriptura i d'estar pendent de totes les novetats que creus que poden interessar als teus seguidors. Moltes vegades penso en la feinada que fas. I tot té la seva recompensa; et felicito pel reconeixement de l'AELC! Si pel camí, algú creu que per no combregar amb tu, en un debat prou interessant i a la vegada inofensiu, entre determinades maneres d'interpretar un punt de vista (que només és això), ha de deixar de seguir el teu blog és que està desconsiderant tota aquesta tasca d'investigació, relegant-la a un "no hi estic d'acord". I jo em pregunto: per què aquesta reticència a llegir algú que té una mirada diferent del gènere? Que no és deixar d'enriquir-se? Què no entenen o no volen entendre? No és una gran pèrdua un grapat d'ànimes ancorades. Així que endavant, estimada!
Benvolguda Anna Maria,
ResponEliminafins ara consultava el teu blog amb assiduïtat, sobretot pel facebook, però ara me n'acabo de fer seguidora. Em va semblar excel·lent, el teu article sobre el gris asfalt, molt enraonat. I no entenc com algú pot decidir deixar de seguir el teu blog només perquè en discrepi. Potser no és aquest el motiu de les "baixes", tanmateix. Sigui com sigui, m'alegro que continuïs sent tan autèntica com sempre. Una abraçada ben gran! Anna
Si algú es dóna de baixa per motiu dels colors, potser pateix daltonisme, qui ho sap.
ResponEliminaPotser el motiu de la intolerància sigui polític. Vés a saber.
Endavant amb el teu bloc. Llàstima que no em pugui donar d'alta perquè ja hi estic.
Per cert, 357, un número maco, tots senars, tots diferents i múltiple de 3...
Torno a dir, gràcies a tots. Potser m'equivoco, algú m'ha dit que blogspot dóna de baixa seguidors que no són de gmail. Igual és això i jo n'he fet un gra massa.
ResponEliminaSigui com sigui, sou collonuts.
Ja s' ho faran, ni cas estimada
ResponEliminaEls s'ho perden i a més, crec que un cop passada la pluja has de continuar igual i que cadascú faci el que cregui convenient. Qui et vulgui seguir, que et segueixi, gaudirà, i el que no, doncs que no ho faci. La qüestió és continuar cuidant als que ens apropem cada vegada que publiques alguna cosa.
ResponEliminaSalut
Anna M., t'he explicat (via facebook) que relativitzo molt els seguidors i les "amistats" virtuals. Jo perdo persones d'ambdues categories a bon ritme, i la causa sol ser que dic allò que sento (més que no pas allò que penso) sobre la qüestió del nacionalisme i de l'independentisme dretà d'alguns catalans. Si no ho digués tindria més "amics" però no seria honest, ni seria més feliç ni res de res. Cal perdre la por a perdre amistats. I d'altra banda, ja saps la dita (atribuïda a desenes de persones) que fa: si no tens enemic vol dir que no ets ningú.
ResponEliminaLa funció que fem els qui expressem les nostres idees per escrit i en públic és sobretot donar testimoni que expressar-se és bo, és sa, és necessari. Escriptors i blogaires i acadèmics i periodistes ho han de fer. És cert que ni a tu ni a mi no ens oferiran una plaça de tertulià a "Els matins" de Tv3, però... quina ignomínia no seria fer de tertulià amb l'obligació de complaure el poder i les majories!
Torno a dir gràcies. A tots.
ResponEliminaLluís, no tinc por ni em preocupo pel fet de perdre seguidors. Em preocupa el motiu, si és que no m'equivoco, que potser sí. Em preocupa pel que diu del món on vivim.
Repeteixo, però, que he corregut el risc d'equivocar-me.
Ara em ve al cap allò que algú va dir més o menys que potser no m'agradi o no estigui d'acord amb el que dius o penses, però lluitaré perquè ho puguis seguir dient i pensant. No és el cas, perquè es pot debatre, parlar, confrontar opinions sense que ningú no se senti ofès. Que segurament, teta, és això del Google, que juga males passades. Qui et coneix no pot deixar d'admirar-te, per com ets i com escrius. Estic d'acord amb tot el que dius! Una abraçada!
ResponEliminaJo cada vegada que opino alguna cosa política al facebook, que certes persones troben non grata, se me'n van un bon grapats d'amistats. Ja s'ho faran, tu, bon vent.
ResponElimina