La chica de sus sueños, de Donna Leon

Com que fa uns dies tenia el cap com un timbal, vaig optar per l’aposta segura de llegir una aventura del comissari Brunetti que encara tenia pendent. Dic “aposta segura” perquè la sèrie de Donna Leon normalment m’ha resultat una lectura distreta i passadora, sense gaire compromisos i que, per tant, no requereix gaire esforç. Era el que necessitava, alguna cosa lleugera i ja està.   

Tanmateix, se’m va fer bastant avorridota. La chica de sus sueños no és dels millors títols de la nissaga, això segur. Tot és molt correcte, tot respon als esquemes de sempre, però no fa vibrar. Donna Leon recull en aquesta ocasió un cas relacionat amb la comunitat gitana. No es mulla gaire, ni a favor ni en contra del tracte que reben els gitanos socialment. Ho posa tot damunt la taula i intenta que el receptor tregui les seves pròpies conclusions.

Fins aquí tot bé, si no fos perquè el desenvolupament narratiu resulta lent com una mala cosa. Poca innovació, massa reiteració. Que si el poder de l’Església, que si l’excessiva i molesta aglomeració de turistes a Venècia (ho comprenc, m’hi solidaritzo), que si les cases velles que s’han de rehabilitar i que valen un ronyó, que si els fills adolescents del Brunetti, que si la Paola i Henry James, que si els italians són com són, etcètera, etcètera.

Els lectors de Brunetti ja m’entendran. Vaig voler una cosa que em divertís i no. Aquest cop no la vaig trobar.

Fou allò de “ir a por lana y salir trasquilado”.   

Bona nit, negrots.